Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conferència d’Oriol Izquierdo

El passat 25 d’abril el grup Reversos va retre homenatge a Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008) amb una magnífica conferència de l’Oriol Izquierdo.

Pocs dies abans s’havia inaugurat l’any Palau i Fabre; com sabeu enguany es celebra el centenari del seu naixement i Reversos, lectors i admiradors del poeta, aprofitàvem l’avinentesa per rellegir i reivindicar la seva obra.

El nostre convidat ens va oferir una conferència admirable que provarem de sintetitzar en aquesta breu crònica de l’acte.

L’Oriol Izquierdo va iniciar la xerrada explicant la descoberta de la poesia de Palau i Fabre als 19 anys. Entre els llibres que va dur a la sessió destacava un vell exemplar de Poemes de l’Alquimista editat el 1982, molt valuós per a ell. Aquest llibre, com ens va contar, havia sigut fonamental en la seva formació personal i literària.

El mateix llibre està signat per Palau i Fabre el 1988, quan Izquierdo va assumir la direcció de l’Editorial Proa i va voler reeditar algunes de les seves obres, exhaurides en aquell moment. En la primera cita amb el poeta li va dur el seu llibre perquè li dediqués.

El jove lector, fascinat i enlluernat, es va trobar uns quants anys més endavant, i pel govern de l’atzar, amb el poeta admirat. De la seva època d’editor d’en Palau i Fabre resten nombrosos records personals, alguns dels quals va compartir amablement amb nosaltres.

Són tres els aspectes que van seduir profundament a l’Oriol Izquierdo de l’obra poètica de Palau i Fabre, aplegada a Poemes de l’Alquimista. En primer lloc, es tracta d’un llibre tancat, d’un recorregut vital amb un inici i un final. L’obra està composada per cinc llibres, ordenats cronològicament, dels quals en Palau fa una selecció molt estricta dels poemes, en destil·la l’essència, representen un recorregut biogràfic clos.

Josep Palau i Fabre, de manera sorprenent, va decidir que amb la poesia no podia viure-ho ni experimentar-ho tot i, com un “suïcidi literari”, no tornarà a escriure cap poema després del 35 anys. En el darrer poema, “Comiat” (del llibre Atzucac) trobem les claus de la seva renúncia.

Un segon aspecte que va destacar Izquierdo de la poesia de Palau és la personificació del poeta en la figura de l’alquimista, aquell qui en l’Edat Mitjana tenia el poder de transformar els metalls en or, coneixia l’essència absoluta de les coses, talment com un déu. “L’home és l’animal que es busca” diu l’epígraf que encapçala Poemes de l’Alquimista. En aquest exercici d’alquímia cerca les veus que l’ajuden a trobar-se. Palau es despersonifica i de retop vol arribar a la seva essència. L’exemple més potent és la suite de poemes “Imitació de Rosselló-Pòrcel” que inclouen aquest preàmbul explicatiu de l’autor:

Dinou títols —dinou projectes—deixà, consignats i ordenats en un full, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És la seva obra inèdita: un somni inacabat. He volgut sorprendre’l en aquesta actitud per tal de sorprendre’m, trobar-me; dur la despersonificació a l´últim extrem, perquè els extrems es toquen, i potser per aquí, he pensat, em toparia amb mi mateix.

El darrer aspecte que va ressaltar Izquierdo de l’obra poètica de Palau és la dissolució dels límits entre poesia, prosa i assaig literari. Aquesta dissolució ja havia estat conreada per alguns autors francesos del segle XIX; no oblidem que la llengua materna de Palau i Fabre era el francès i òbviament tenia un gran coneixement de la cultura francesa. La poesia representa per a Palau un mitjà d’exploració i no un fi en ella mateixa; per això, en la seva aventura poètica tenen cabuda tots els gèneres literaris. Un clar exemple és el “Cant espiritual”, escrit en prosa, un dels poemes més profunds de Palau, una resposta, de caire ben oposat, al “Cant espiritual” de Maragall.

La publicació de bona part de l’obra de Palau, de forma normalitzada, fent-la accessible als lectors, va donar una gran empenta al reconeixement definitiu de l’escriptor que al final de la seva vida es dedicà especialment a crear la Fundació Palau; li cal protegir el seu fons documental i artístic (la col·lecció personal d’obres de Picasso, i d’artistes pels quals va apostar, com Pere Jaume i Miquel Barceló). Abans de morir també va aplegar el conjunt de la seva obra literària i així, per primera vegada, la poesia, el teatre, els contes, els assaigs, els articles i les memòries, es publicaran el 2005 a cura de l’autor.

En les seves memòries deixa escrit:

He titulat les meves memòries El monstre. No és un títol gens exagerat. ¿No mereix ser qualificat de monstre un escriptor que, després de lluitar, com ningú, en els pitjors moments, per tal de redreçar la llengua i fer-la sortir de la postració en la qual havia caigut, a la qual estava sotmesa, després d’haver comès aquest pecat, dic, s’ha intentat marginar-lo, atès que ha estat impossible eliminar-lo del tot com els més conspicus haurien desitjat?

Ens honora com a poble que el reconeixement li arribés quan era viu, va ressaltar l’Oriol Izquierdo. Palau era considerat un autor “menor”, però tanmateix, aplegada la seva obra, hom comprèn per què és un dels grans escriptors, un dels intel·lectuals més importants que ha donat el nostre país.

Només ens queda, per acabar, agrair a l’Oriol Izquierdo la xerrada que de forma desinteressada va compartir amb nosaltres; va ser un privilegi sentir de primera mà les vivències i els records que conserva de Palau i Fabre i copsar el clima de respecte, confiança i afecte que es va crear entre tots dos.

En la segona part de l’acte vàrem dir una selecció de Poemes de l’Alquimista, aquí us en deixem alguns.

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
pecat
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels
—estels—
duen un fibló:
dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur
—atzur—
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit
al pit,
per voler abastar
l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l’amor!
Ai, l’amor, l’amor,
amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

L’IMPOSSIBLE

Si fossis esperit, amor, t’estimaria.
Estreny-me fort, que els teus braços són febles:
no arriben al meu cos, que és tan endins de mi,
i els meus braços són febles per a fer-t’hi sentir.

Si sols pogués amar-te, amor, prou t’amaria.
Fossis rostre i fos un rostre jo,
només, podríem adorar-nos l’un a l’altre:
deixar els teus llavis i besar el somriure,
mirar l’esguard i en ton esguard reviure.

Fossis coixí i somni i son que abriga
fores per sempre, amor, la meva amiga.

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

FRAGMENT DE SUPERHOME

Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d’aquest món.
Fins  que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se’m donés,
ni l’ona dolça se m’emmeni
a  l’illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s’afiguri
assolir mai l’últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l’ull és endut a un punt del cel…
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d’una altra vida
que s’escolés, l’abraç obert.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.)
No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc. Fantasiejo
per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,
i en el meu rostre és ostensible
amb un avenç de senectud
que en el mirall se’m fa risible.
Que antic que sóc! El meu cervell
–tan rebregat, quasi il·legible–
quin pergamí més brut i vell!
Passió insana, insatisfeta
d’algun anhel no complagut
que em llança enfora i m’inquieta
per abastar l’inconegut
i el pit del somni que ens alleta!

Barcelona, tardor del 1939

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl·lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

20 de gener de 1943

Josep Palau i Fabre, L’alienat (Dins Poemes de l’Alquimista)

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

IDIL·LI

Un clar de lluna verinós projecta
una verda claror sobre l’escena
de dos amants de treballosa mena
que fan el coit amb ritual perfecte.

Ell el seu pus en la vagina injecta
fent una cara d’enganxosa pena
arran del rostre de la vella Helena.
I acte seguit el fal.lus desinfecta.

Ella, a peu dret, novament, s’eixarranca.
Orina estrepitosa com els muls.
La lluna desdibuixa una ombra ranca.

Ell es clou la bragueta amb els dits ganduls.
Es van perdent, entrellaçats per l’anca.
A l’horitzó, sols s’albiren dos culs

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

SENSATION 

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature—hereux comme avec une femme.

Rimbaud

L’AVENTURA

Sensació

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig pregon.

París, 15 de maig del 1947

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

TARONJA

Volia ser vermell i no pogué. No sabé estimar del tot. No sabé donar-se. La descripció furiosa dels esdeveniments l’espaordeix. Potser s’avergonyiria d’ésser vermell. Sempre duu la línia dels pantalons ben feta, els cabells ben clenxinats, mai no ofèn. A tot estirar pot pervenir a convertir-se en dona i passar-vos les mans entorn del coll, en una actitud que tant pot ésser de la mare com de la filla, de l’amant com de la muller. Sap estimar. Però la paraula amor té en ell una dimensió derivada. Estimació vol dir per a ell permanència, fidelitat, tendresa, en lloc de lliurament i possessió, fam i mossec.
Els homes hi acudim quan el tub del vermell se’ns ha acabat
El taronja és el vermell de la nit.

23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

EL PRIMER AMOR

Cal envestir el vermell de dret, amb l’espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu­­ —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sents fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig del 1950

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig del 1946

Josep Palau i Fabre, Atzucat (Dins Poemes de l’Alquimista)

De nou agraïm a l’Oriol Izquierdo la generositat i l’entusiasme amb què dona a conèixer aspectes de l’obra i de la personalitat del gran escriptor català Josep Palau i Fabre.

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*