HOME NAFRAT DE CADA DIA

NdalllSiria-que-dels-pero-del_1192090851_6245574_1000x667

Interrompre la lectura del poema de Nadal en moments significatius per dir uns textos sobre els refugiats, la por, la germandat universal, ens interpel·lava. Vull dir al públic de dissabte al monestir de Lluçà. L’home nafrat de cada dia seia allà amb gran fred de peus (com mana una tradició de cap a vint-i-cinc anys) esperant aquella sonsònia agradable de veus (aquest any, com l’anterior, totes de dona, de les Dones que cremen romaní) que ens demana que ens tornem una estona infants, que ens posem a nivell de pessebre i que ens deixem gronxar per les paraules de Sagarra que parlen de la màgia d’una nit, de la bona voluntat, però també de la bellesa del paisatge hivernal (i ho fa amb una llengua que té la sort de poder rimar pessebre i gebre). Els textos sobre l’acollida i la no acollida als refugiats lligaven a la perfecció. Lliguen. Són el fil d’empalomar que nua ahir amb avui i amb sempre. S’ha de dir que les coses escrites a les Sagrades Escriptures (i textos literaris i cançons tradicionals que se’n deriven) ja ho contenen tot. Així, Josep i Maria cercant refugi o el Rabadà repatani, incrèdul i egoista. Tot això agafava relleu. Lluçaveus van saber acompanyar l’estat d’ànim que el poema combinat amb la sacsejada havia anat creant. I així arrenca el temps de Nadal a la nostra minúscula comunitat. Fred de peus i ganes, que ja veurem fins on arriben, de fer alguna cosa pels que truquen a la porta, una lluna minvant tota taronja a la sortida, i una guilla vista de reüll mentre tornàvem cap a casa. No sé a qui s’han de donar les gràcies!

img406

 

INQUIETANT ATAC A L’AUTOESTIMA DELS LLUÇANESOS

26376

Ningú sap a hores d’ara com acabarà això de la comarca. De moment el que tenim és un territori dividit i amb l’autoestima a la sola de les vambes. La culpa, en el fons, és de tots nosaltres. Primer, perquè des de la societat civil partidària de la comarca no vam saber engrescar més gent. Segon, per haver votat alguns representants que no han estat gaire a l’alçada. Els uns, que diuen que sí a la comarca, però per sortir-ne de seguida que s’hagi format (quin trist espectacle podria acabar sent). Els altres, que no donen la cara per dir clarament que no la volen. Uns altres, que posen l’excusa de la capital i, els de més enllà, l’excusa de la no capital. I encara uns altres que no es veuen amb cor de defensar el resultat dels seus propis pobles (quan seria fàcil perquè va en la línia del sí global). Falten encara els que s’hi ajuntarien per mitjà d’un segon referèndum si veuen que la nova comarca funciona bé. Ai coi! Per mi encantat! I què en fem del Consorci? N’hi ha que diuen que no som capaços de gestionar les nostres coses. Que som pocs i malavinguts. I, calla, que deu ser veritat. De manera que potser no ens mereixem ser comarca. Ens mereixem ser el pati del darrere d’altres comarques, la riota del país, el cul del món, una colònia de gent poc evolucionada.

Els representants que no volen la comarca que ho diguin i ja està. Els ho agraïríem els que no som ni de la capital ni de la cocapital ni dels tretze ni dels vuit ni de la quimbamba. El mateix podríem demanar als de la ponència, que no ens maregin gaire. Un cop constatat que algú ens va fer anar a votar per després pixar-se directament a les nostres cares astorades dient-nos que plou, nois, el resultat és endimoniat, ho sentim molt. Doncs que estiguin tranquils, que ja abaixarem el cap. Tranquils. Farem el ridícul. Crearem la comarca i després l’anirem desfent (com la font de Vilafant).

A mi m’ha entristit molt que pobles que són el cor i l’ànima del lluçanès hagin votat massivament o per majoria que no en volen saber res, de la comarca. Alguna cosa no es devia fer bé (ep, que el vot és lliure i el votant sempre té raó). Però igualment penso que el resultat hauria pogut fàcilment ser un altre i la culpa és nostra per no fer-ho prou bé com a lluçanencs sense càrrec a l’hora de convèncer més veïns. Ara, també per tenir uns representants que no van voler o saber engrescar la seva gent per una cosa que semblaria que ha de ser bona i que ben explicada potser hauria funcionat per benefici de tothom. Dretes i esquerres. Pagesos i fabricants. Ecologistes i partidaris de més creixement. Vells i nous lluçanesos. Una comarca és viva i el context també es mou. Vull pensar que encara hi serem a temps.

De moment, es veu que ens estimem més ser la riota i el cul del món que no pas posar-nos d’acord a fer allò que a tots els indrets del país han aconseguit fer: anar junts per defensar els seus interessos. Perquè es tracta d’això. I allà on no arribi la nostra demografia, allà tenim les comarques veïnes amb els seus serveis, que suposo que parlant la gent s’entén i un país és també una superposició d’administracions. Es veu que costa d’entendre que diferents ajuntaments condemnats a entendre’s per la geografia, per la demografia, pel sentiment de pertinença, pels interessos comuns, es puguin unir per administrar-se fins allà on arribin i per tenir una veu, una presència per petita que sigui al tauler de joc, una dignitat. I ja sabem que cada comarca té les seves dimensions i les seves limitacions. Però hi ha gent interessada a barrejar-ho tot per fer por i fer pena. Instituts, hospitals, comerç, platges, teatres, pistes d’esquí, cada cosa l’anirem a buscar allà on sigui, sempre ho hem fet els lluçanesos. Som els reis del desplaçar-se.

Segurament hi va haver resultats adversos a la consulta i baixes participacions que tindrien una explicació si la busquéssim. De la mateixa manera que hi va haver resultats ajustats o sorprenents en el sentit oposat que en tindrien una altra. Però ara ja és igual. Vam votar. Massivament. Va guanyar el sí, però de moment, un any i mig després, veiem que en el fons devia guanyar el no, la por, la incertesa, la desavinença i els entrebancs que ens van posar i encara ens posen (per davant i d’amagat). Corren tota mena de rumors i alguns fan tristesa. Espero que no siguin veritat perquè això seria terrible per la nostra autoestima. Si al final no som comarca (mitja o sencera), doncs mira, potser no ens ho mereixem. Però a les noves generacions els haurem d’explicar qui hi havia davant quan passava la gran oportunitat i què van fer. O què van deixar de fer.

imagesZ3O0Y5E4

QUI CORDONS CARREGA ELS REFERÈNDUMS?

9nnn9n

Diuen que quan obren les urnes la gent passa bastant. També diuen que altres vegades la gent hi corre. Últimament hi ha hagut sorpreses. Es veu que hi ha resultats que són més bons que d’altres, diuen també. Perquè els votants s’equivoquen sovint. Les èlits, que no se sap ben bé qui són, quan pregunten volen la resposta a la seva pregunta, la volen de seguida i volen que “estigui bé”, però la gent fa el que li rota i sovint no respon exactament a la pregunta. I aprofiten les urnes per queixar-se del maltracte, per criticar una tala d’arbres, per tombar un primer ministre, per fotre els polítics, per tocar els collons. Fins i tot hi podria haver hagut, en el recentíssim cas d’Itàlia, atenció, gent que hagi respost que no a la reforma constitucional (més o menys venia a dir un analista) perquè no els agradava la reforma constitucional. Donant per fet que la gran majoria de la molta gent que ha anat a les urnes ha votat altres coses: contra Renzi, contra Roma, contra el canvi climàtic, contra la seva veïna que té un gos que no el deixa dormir. Llavors sempre surt el graciós que diu, veieu?, és molt millor no posar depèn de què a votació, perquè divideix i a més la gent s’equivoca molt. I fa pensar. Sí, sí. Ja som al cap del carrer. La gent té la puta mania de votar malament. Jo ja m’hi poso, un servidor, davant de tots, perquè a vegades sóc a la banda dels que es queixen perquè la gent no sap votar i sempre de la banda dels que ho voldríem votar tot. Però un rau-rau al fons del meu cor em diu que molts cops la gent que acaba decidint, la que fa tombar la truita cap a una banda o cap a una altra, és la que vota amb menys convicció, són els que estan emprenyats, els que aquella setmana s’havien llevat cada dia amb mal peu, els que portaven una època dolenta a la feina o a casa, o al contrari, els que estan contents de la vida, els enganyats de sempre, els feliços perquè l’equip fa una bona temporada, perquè últimament totes els ponen. Però igualment penso que una urna és una urna i el que no hi va és perquè no vol. Els votants la caguem sovint. Pot ben ser. O potser són les excuses dels perdedors? Més val no trobar-s’hi (vull dir a la banda dels perdedors, i és un dir). Per això alguns, tant d’esquerres com de dretes, van rondinant que el millor seria fer una proposta de consens i després “que la gent la voti”. Alguns fins i tot s’afanyen a demanar “que la gent la voti en positiu, sense divisions”. I es queden tan amples. Home! I si aquell dia no estem d’humor i no veiem bé la proposta i us la tombem, ens renyareu? A això sí, volem tornar a votar aviat. De seguida. Sempre ens podem equivocar i sempre hauríem de poder rectificar. Vosaltres foteu les urnes que nosaltres les carregarem. Del que sigui.

Zopilotes a Viñales, Cuba

zopilote-Viñales.2

L’exuberància del Valle de Viñales és cosa que no cal explicar. Tenim fotografies a dojo del paisatge i la gent. Bellesa caribenya amb el verd, els mogotes, la Cueva del Indio, els carros que encara hi circulen, els barrets de palla, la dona amb el balancí al porxo fumant caliquenyos, la noia movent les mans i els braços per explicar i replicar, un cel únic, la brisa que mou la palma. L’estampa que em ve al cap avui, però, és el d’aquest cel imposible tot ennegrit de zopilotes. I un home sense camisa i amb catiuskes dient que aquelles aus que rondaven eren chivatos, perquè per culpa seva, per culpa de la seva presència, per culpa del seu vol inquietant, les autoritats descobrien que en aquella casa i a aquella hora s’estava fent la matança del porc. El cas és que durant els anys del periodo especial, que són els que ara em tornen a la memòria, no es podia fer la matança, era una activitat il·legal, de fet, es veu que tota la carn era un bé nacionalitzat (si més no això explicava el bon home de Viñales). I mira que el motiu del sacrifici del pobre puerco era rostir-lo per celebrar el 26 de juliol, la festa nacional cubana. Sigui com sigui, espantant com podia els zopilotes, el guajiro de Viñales matava d’estranquis el seu porc i al mateix temps es mostraba totalment a favor de Castro i la Revolución. Potser perquè oficialment el que es celebra el dia vint-i-sis de juliol és el Día de la Rebeldía Nacional.

Viñales

LA TEORIA SUECA DE L’AMOR (Al Singuerlín)

image_gallery

Allò d’allà és el Singuerlín, deia algú referint-se als blocs de pisos penjats dalt d’uns turons que es veuen entrant a Barcelona venint de Vic. I et quedes amb la imatge i el nom, i des de petit ho tens classificat dins l’apartat més o menys abstracte de, ui, no sé si hi viuria! Fins que aquest divendres decideixes anar-hi perquè és el lloc més proper on fan el documental La teoria sueca de l’amor. Hi arribes de fosc. La primera impressió del barri i de tota la Santa Coloma de Gramenet que travesses és prou bona. Vas recordant que això és la dura Santako. A la biblioteca ja hi ha assegut aquest públic que a Catalunya és la base de tots els actes culturals: dones d’entre cinquanta i vuitanta anys. Arriba més gent. Alguns homes i alguns joves. Una quarentena de persones van esperant que s’apaguin les llums de la sala (la biblioteca del barri de Singuerlín). Les dones, que seuen darrere nostre (es nota que són un grup), comenten, en castellà, que la pel·lícula serà en versió original (anglès i suec) amb subtítols en català. Una d’elles diu, més o menys, “com serà que no ho entenguem, si més no amb els gestos, bé que miràvem el Xarlot i l’enteníem”. Una altra li diu que ella té el nivel B de català, però, això de llegir subtítols pot ser complicat. Van parlant, majoritàriament en castellà, però també diuen coses en català. Les anem escoltant. Baixa l’encarregat de passar la pel·lícula i diu que hi ha la opció de veure-la amb subtítols en català o en castellà. Ja hi som, penso jo. Se senten unes veus que diuen, sense grans escarafalls:

-En castellano.

I unes altres, també tímides, a les que m’afegeixo:

-En català. Així practiquem.

L’home diu votem. Més o menys hi ha empat. No sembla que la gent s’exciti gaire amb el debat. Al final diu: Va, passem-la en català així practiquem.

Engega el documental que potser ja heu vist. És força impactant. Parla de la solitud que ha portat l’estat del benestar a Suècia amb la seva dèria de voler preservar l’autonomia de les persones per damunt de tot. Així, després de quaranta anys, la meitat de la població viu sola. Mor sola. Molta també engendra sola. En fi, un documental força recomanable sobre la interdependència i la necessitat dels altres. A la sortida, ningú parla dels subtítols. Tothom comenta la solitud  dels vells suecs i com van les coses aquí. Tothom parla amb tothom. A fora cauen gotes.

Anem cap al bar del mercat. Allà mateix. Ple com un ou d’aquell públic de barri. Entrem i em sento com a casa entre una gent que parla, gesticula i comenta. Llengua a part, com m’ha passat altres vegades, noto que s’assemblen molt a la gent amb la que jo he crescut: gent de poble de la Catalunya profunda. Les classes populars parlem fort, ens mirem descarats, mengem a gust i sense gaires manies, compartim espais que no sempre són amples. La cambrera, jove, ens atén en català amb gran naturalitat. Les tapes, boníssimes. Algunes de les dones del grup que hi havia a la biblioteca entren i ens saluden. Paguem. Sortim. Fa un xim xim agradable. Deixem el barri del Singuerlín i la “dura” Santako amb bon gust de boca.

016e349d371c1421075019b924276fae

 

 

 

L’AGULLA DAURADA ENTRAVA A LES CASES

Agulla Daurada 1

Temps era temps, la Caixa Catalunya donava llibres per sant Jordi. Hi havia cases on no antraven altres llibres que aquests. Calculo que era el 1987 que l’entitat va regalar l’Agulla Daurada als seus clients. Jo n’era un. Com que els regalaven, tothom corria a agafar-los. I per la mateixa raó, de vegades eren poc valorats. Vull dir que quan es feia canvi de casa o de mobles els primers sacrificats eren uns llibres que m’imagino que us deuen sonar: Shogun, Clochemerle, Catalans Universals, Eric Cantona, Ceràmica catalana, Un senyor de Barcelona, La chica de las bragas de oro, etc. I aquest llibre que dic. Si feu una cerca a internet veureu que és fàcil trobar exemplars de l’Agulla Daurada en edició de Caixa Catalunya a un euro o dos. A Alcaudete de la Jara, Toledo, el venen a 4’32 euros. Concretament el té la llibreria de vell El Mercadillo de Miguel. Diu que el llibre s’ha fet servir. Home, ja és alguna cosa. Hi ha més ofertes. Algunes diuen que l’exemplar que tenen a la venda és molt bo, sense senyals d’ús. En fi. Ja estaria tot dit. Em vénen al cap imatges de buidar unes lleixes i trobar-hi llibres d’una Caixa o altra, ben empolsinats. Records de primaveres i paraigües, oficines petites amb aromes d’ambientador, calendaris i corbates, lleixes mig buides de cases de coneguts. Tot canvia i encara no sabem si per bé o per mal. Avui em quedo amb l’estrany viatge fins a Alcaudete de la Jara d’un llibre de la Montserrat Roig que va regalar Caixa Catalunya als seus clients. L’Agulla daurada, els que el coneixeu ja ho sabeu, és un llibre que fa de molt bon llegir i que deixa una petja forta. Les ventades s’ho han endut gairebé tot, però el llibre s’ha quedat aquí. I la Roig.

 

Agulla Daurada 1-2

 

ESPECTACULOS    20 11 1987    MONTSERRAT ROIG  FOTO SANTIAGO BARTOLOME

LES VAQUES DE LA MALA LLET

vaques-pastura

La llet no està de moda. Aquesta frase fa pensar. I si la poso en forma de pregunta? La llet ja no està de moda? Se suposa la de vaca. Això em ve al cap avui que es veu que l’Amèrica profunda, la dels Estats del Mig (del Mig Oest), i d’altres, han volgut aixecar un dit per dir, som aquí colgats de blat de moro. És una manera de parlar, ja m’enteneu.

Però jo parlo d’aquí mateix. M’imagino unes granges ben modernitzades, tota una pasta invertida per joves grangers d’aquí, d’aquelles que tenen unes sales de munyir on les vaques hi van soles. A hora foscant de tardor es veu una lluminària en aquell racó de món. Més enllà una casa amb llum carbassenca. Més enllà una altra. Podrien arribar a fer un poblet. Tot això vist de lluny, bo i circulant per la carretera amb el cotxe, ara que de seguida es fa de nit. Empordà, Lluçanès, Urgell, Solsonès, Garrotxa. Què passarà d’ara endavant? Què anirà venint? Perquè a mesura que la gent vagi abandonant el costum de beure llet i es vagi passant a la soja, la civada, l’arròs, el què coi sigui, el suc que sigui, aquestes llumetes s’aniran tancant. En fi, les coses evolucionen. La gent vol viure una vida més sana i ara per alguns es veu que aquest desig passa per no tolerar la llet de vaca. Després vindrà la de cabra. Després què? Perquè avui dia tot són intoleràncies. Això podria significar terres despoblades, llums apagades. Potser canviar granges de vaques per granges de porcs? Ai coi! Perdem un llençol per aquí, perdem un llençol per allà. Més contaminació per purins, podria voler dir. O potser no. M’imagino uns camps pensats per fer-hi créixer menjar per les vaques. M’imagino aquests camps finalment deixats, erms. I els camps del costat, fins fa poc conreats amb cereals com ara l’ordi i el blat, també abandonats perquè els cereals de varietats autòctones i tradicionals, els que ara estan de moda, no donen prou per viure. Diuen els pagesos. Podrien dir això. I d’aquesta manera s’aniria despoblant la part més despoblada del territori. O potser s’ompliria de vaques de carn. Contentes elles de poder rondar amb els seus vedells fins que els els prenen per anar-los a deixar a l’escorxador. I llavors podria ser que la gent també anés deixant de menjar carn de vedella, tan dolenta per a la salut, i així allà on hi havia hagut prats s’hi podria muntar una granja de pollastres amb els seus fluorescents que no s’apaguen mai. Fins que els pollastres també caiguin en desgràcia, passin de moda, i el paisatge vagi quedant buit, amb granges abandonades, camps erms, cases buides, pins, processionària. I de tant en tant se senti el mugit d’una vaca asalvatjada que algú es va deixar oblidada i que s’alimenta de bolets, fanàs i fulles. Ben boja, pobreta. Topant de cap amb una i altra soca. I més avall tot ciment. I lladrucs de gossos tancats en balcons. I la gent sana com mai. O potser no. Són preguntes que em faig avui, nou de novembre.

 

vaques-pastura

El grandíssim PeP

esculturapererofes1

Ens van donar una estatueta que no es diu Òscar, es diu Pep. La tenim per casa. Però a mitjans d’octubre se’ns va acabar el “regnat”, osti noi! Ens va doldre. Érem una colla d’arreplegats de les lletres catalanes convidats pel centre Quim Soler de la literatura i el vi a participar en el programa Priorat en Persona (d’aquí el PeP de l’estàtua). El resultat de la nostra estada de l’octubre del 2015 s’ha posat a la vista aquest 2016. Hi hem anat a donar i rebre el “retorn”.  Han sigut dies de discrets nusos a la gola, bona companyia i bons vins. De retrobar els altres escriptors i la gent del Priorat. Els nostres escrits, en format diccionari, els podeu llegir a la pàgina web prioratenpersona.cat. Potser us sorprendran. Crònica, conte, retrat, poema, retret, somni, estampa…Entreu-hi i flipareu.

I si algú vol saber més coses del PeP, aquí hi poso una crònica que un servidor va fer l’any passat per a la revista Núvol.

Porteu els escriptors al tros

1.11.2015

Cal Perxe ha acollit una nova edició del cicle Priorat en Persona, que organitza Roser Vernet des del Centre Quim Soler. Enguany hi han participat Josefa Contijoch, Teresa Pascual, Pau Vadell, Maria Cabrera, Jaume Copons i Ramon Erra, que n’ha escrit aquesta crònica.

D'esquerra a dreta, Josefa Contijoch, Teresa Pascual, Pau Vadell, Maria Cabrera, Ramon Erra i Jaume Copons

D’esquerra a dreta, Josefa Contijoch, Teresa Pascual, Pau Vadell, Maria Cabrera, Ramon Erra i Jaume Copons a Cal Perxe.

Instruccions d’ús: agafeu sis escriptors de diferent edat, sexe, procedència, gènere i estil. Els instal.leu (més ben dit, els acomodeu) al centre Quim Soler de la literatura i el vi al poble del Molar, els barregeu, els passegeu per carreteres i camins del Priorat, els sacsegeu ben sacsejats i, au, que destil.lin alguna cosa. Ja ho deia Beaudelaire, enivrez- vous, del que sigui, de vi, de religió, de poesia… I s’ho prenen al peu de la lletra. Una càmera els va seguint perquè en quedi testimoni, però la cosa important és una altra. La cosa important és el paper dels socis d’aquest club d’amants dels llibres i del vi que es reuneixen de tant en tant per beure i parlar i llegir però no a Barcelona, ni a Reus, ni a Londres, no i no. Aquests es reuneixen al Perxe, un casalot agradabilíssim del minúscul poble del Molar, frontera de les denominacions d’origen vinícoles del Priorat i del Montsant. Davant de tots els socis hi va la Roser Vernet, que posa el seu coneixement, la seva energia i casa seu a fer que tot surti bé, però són més. Trien els autors, els ho proposen i, si s’hi avenen, es troben un dijous d’octubre dinant a Falset amb una gent que potser no han vist mai abans, que escriuen també i que han decidit que d’aquesta aventura, que no acaben d’entendre en què consisteix, en pot sortir alguna cosa creativa. I entren en un remolí d’impactes i emocions. Fins el diumenge, que es farà el balanç davant d’un públic militant. Militant del que sigui, dels llibres, del seu poble, de la comarca, de la música, del vi, del vermut que oferirà l’alcaldessa.

L’exercici, pels escriptors –parlo amb coneixement de causa– té el seu què. De cop s’obren les portes de les cases, s’esmolen els tirabuixons, flop, es buiden les ampolles, s’omplen els decantadors, s’omplen les copes, es buiden les copes. I amb el cap lleugerament enterbolinat, entre els pàmpols que ensenyen tots els colors de la tardor, amb alguns brots de raïm que han quedat encara allà penjant després de “vermar”, escolten les veus d’unes persones amabilíssimes que comparteixen el seu Priorat: pot ser una balma, un ample mirador, una tomba de soldat, un toll d’aigua a l’altra banda d’un pont de pedra antiga, o un record íntim. Després un es pregunta: i tot això com s’escriu? I aquest és el repte. Al cap d’un any els autors seran convidats altra vegada a la comarca per parlar en públic d’allò que al final han arribat a escriure. Que no vol dir de cap manera, o només, descriure. Aquesta edició, la quarta, érem la manlleuenca Josefa Contijoch, la Teresa Pascual de Gandia, el mallorquí Pau Vadell, la Maria Cabrera de Girona, el Jaume Copons de Barcelona, i jo mateix un servidor. Poesia, narrativa infantil, novel.la, contes, més poesia. Si busqueu a la pàgina web les anteriors edicions veureu que la cosa destil.lada pels autors convidats va creixent i s’ordena seguint l’alfabet, amb forma de diccionari. Posem per cas que definirem paret de pedra seca, llicorella o sulfurós, per dir tres moments o catacracs. Encabat, encara hi haurà temps per retratar literàriament algun dels companys que haurem vist amb els ulls que es lleva i amb la cara i el gest d’abans d’anar a dormir. Entre oliveres, cases de colors, terra roja, negra, llesques de pa sucat amb oli, repic de campanes i consells d’una enòloga de primer rang, no es pot deixar apagar cap dels sentits. Hi vas donant voltes i no acabes de saber mai de què es tracta, en el fons del fons. Potser de fer conviure mentre els van observant, ai, gent de lletres, ja se sap, envejosa, rondinaire, creguda, maniàtica, sempre criticant. Volen veure com es mosseguen, com es piquen, com s’estarrufen. Potser volen fer servir els escriptors de propagandistes, el Priorat existeix, i es mereix un sonet. A bon sant encomaneu l’ànima! Aprofitem els carquinyolis i el vi ranci per queixar-nos de la poca visibilitat de la literatura i bla, bla, bla. Però juro que no. Més aviat, la cosa va d’un tu què tens entre mans, de mira això, llegeix allò, fa fred, algú té un jersei de sobres? Es va fent tard a la taula llarga del Perxe i l’endemà toca sortir ben d’hora que ens espera el microbús per dur-nos cap a ves a saber! Si volen que diguem, que bonic que és tot això!, ho direm. Certament, que bonic que és tot allò. El centre té una altra missió important: difondre la figura de l’escriptor barceloní, membre fundador del col.lectiu Ofèlia Dracs, periodista, home de ràdio, el Quim Soler, que va morir jove i va deixar una obra extensa que ara mateix costa de trobar. També s’hi fan clubs de lectura i tastos de vins (tertúlies viteràries) i presentacions, converses, llegides… I cada dos anys acomboien sis autors de diferents indrets dels Països Catalans que es deixen portar per uns anomenats adalils cap als seus pobles i les seves dèries, cap a Gratallops, Margalef, la Vilella Baixa, els Guiamets, la Torre de Fontaubella, la Serra d’Almos… Els passegen per les places, els cellers, les eixides, els duen sotraguejant fins al tros. Mentrestant els engreixen les fantasies i les panxes i els fan sentir importants. I per tot es parla de territori, de persones, de literatura i de vi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Guaret

250px-Round_hay_bale_at_dawn02

 

Aquest camp fa temps que està en guaret. El cap de setmana passat dues persones em van demanar que què coi passava amb El camp de l’Erra. Volien saber si el pensava tancar definitivament o si encara hi havia alguna possibilitat de salvar-lo de l’oblit. M’agradaria trobar el temps per anar-lo revifant. Potser es podria anar preparant la terra per sembrar-lo de nou. Aviam. No em comprometo a res, però avui hi he entrat amb ganes de llaurar-lo una mica. Em sabria greu que es convertís en un ermot escombrat pel vent de la fam.

OBLÓMOV, un ni-ni rus…

oblomov

Quantes ànimes ha de tenir un terratinent rus per poder viure sense fer res?
Oblómov, l’immortal personatge creat per Gontxarov, no ho sap. Ni li fa perdre la son. El cas és que “viure sense fer res” vol dir llevar-se tard o no acabar-se de llevar mai del tot (sempre amb bata i sabatilles) i anar engreixant la panxa, els deutes, les idees fixes i les paparres que et xuclen la sang. Oblómov té el cor molt gran, diuen els que el coneixen, però amb això potser no n’hi ha prou per fer les coses que s’han de fer ni per aprofitar la vida. La gran novel.la europea del segle XIX, i aquesta també, aguanta totes les envestides. És veritat que hi ha moments que dius, ai, ai que ens enfonsarem en el fang, com els carros en les roderes de la primavera russa, ai que ens cobriran amb les floretes de la cursileria amorosa. Ai, ai, que aquí es nota que el material es publicava per fascicles i s’havien d’omplir planes encara que fos de fato sobrer (infantesa amb coixins de plomes, llegendes a la llum d’una espelma, grans paisatges amb bedolls perdent la fulla). Ai, que amb aquests vividors tan dolents, amb aquestes truculències, això sembla Dickens! Però potser precisament per això, i per la fortalesa de la trama, amb girs espectaculars, la gràcia dels diàlegs i els grandíssims personatges secundaris, ens tenen tota l’estona amb l’ai al cor, amb el nus a la gola, amb les mans al cap. Com dirira un venedor: Ideal tardor-hivern! Feu-me cas. Manta escocesa, escalfapanxes, copa de porto i boira rere els vidres.

Gontxarov