ELS JOCS FLORALS DE PAU VADELL

Trescava un hom amb Pau Vadell, i la Roser i la Contijoch i la Teresa (i no recordo que hi fossin els altres dos), cap al safareig que hi ha al peu del Calvari del Molar i en Pau em contava meravelles de com anaven a cercar sal, ell i son germà, en alguna cala més o manco morisca de Mallorques. Lo poeta, més tard llorejat i convertit en poeta primer de Barcelona, tot un terrabastall, imagino, per a un illenc amb barba hípsteriosa, llavors ja apuntava amunt, amunt, per sobre les capçades dels llorers delerosos de florir, de no florir-se. Sé que lligo aquestes dues imatges, o tres o cinc, perquè el diumenge de Rams passat vaig ajudar mon pare a escapçar el llorer de casa. I em va agradar qui-sap-lo. Segurament el Pau Vadell també ha podat llor un cop o dos amb son pare a Calonge, Santanyí, Mallorca (a més d’anar a buscar sal amb son germà). Però ara agafa el setial dels coronats. I feta la genuflexió, m’adono de la frase tan important que em va dir aquell dia joiós del Priorat. Em va dir: Jo trob estrany anar a comprar sal; mai no ho he fet! O alguna cosa diferentíssima perquè ara parlo de memòria i perquè sé segur que ell no és de dir aquesta mena de sentències ni sé si fa la doble negació. L’essència la recordo, però, i em retorna cada cop que verganyo el típic deix de sal que t’espolses als pantalons (a falta de davantal) després de salar l’estofat i noto el crim que és. La sal, el pa (senyant-lo amb la ganiveta abans de llescar-lo) i la sobrassada, són aliments sagrats. La sobrassada no volia que sortís, però s’ha esquitllat aquí damunt, la mal parida! I, com són les coses, aquests dies el coronen i el beneeixen amb la flor natural, l’englantina i què hi sé què més, el nostre Pau Vadell….El llorer ja el poso jo, de content que estic. I també la sal, que a casa sempre l’havíem volguda beneïda del Dimecres Sant (i així em passejo una estona per les infanteses rurals).

EL MES MÉS FOLL

Foll com es presenta, el mes de maig, i manté el prestigi. Diuen que és el temps més bell, el cim. Els estómacs, però, fan una mena de buit que per a moltes persones és mal de viure. Raja l’aigua, creix l’herba, es desgebren els fondals i la neu xipolleja i després mor tota enfangada. El cel es desplaça pel mig de núvols beneits. La terra s’escalfa i es refreda, s’escalfa i es refreda. El sol pica emprenyat i un aire gelat i calent a l’hora va corrent pel mig de les flors del castanyer bord. D’un parc, ara estaríem parlant. Un parc petit de poble rònec que de tant en tant put i és per la benzina de cotxe blanc i lluent. Se sent un xerrac a la llunyania. Com un llum que s’encén i s’apaga, s’eixamplen les estances moblades d’ikea si el núvol s’aparta del sol. No és cap novetat. Ja ho cantaven els antics. El mes més ben parit és el que som ara. Cera i romaní i jonça i argila i cauen quatre gotes que es poden contemplar des d’una finestra carregada de records que, com una lletania amb lilà i porta de confessionari i llumeta de mòbil, van pujant d’aquest estómac que per moltes persones és buit dies com avui, i cap al coll que s’ennuega: casa d’or, arca de la nova aliança, estel del matí…

FAULKNER I ELS CARLINS (o potser Perucho)

Sagal, porta’m un porró que ragi més, que aquest és una mica carlí, el mal parit. Sento una veu que em diu això i tot seguit un estremiment. Però no és ben bé aquest, el cas. És més aviat un temps quiet, un anar esperant que passi alguna cosa en una ciutat que se’n podria dir levítica sense ser Vic, perquè és Solsona. El seu bisbat arriba a les portes de casa: l’aiga verdosa de la riera de Merlès, a Santa Maria (travesses pel pont famós i ja ets a Sant Martí, bisbat de Vic). Sé una mica de què parlo: de vegades m’hi banyo, en aquesta aiga, que mai és la mateixa. Pel que fa a Solsona puc dir que hi tinc poca experiència i no sempre agradable. Us podria explicar una anècdota familiar amb un dinar fora muralles, però no cal. Darrerament he millorat la perspectiva. De fa uns mesos tenim un gos que és nat allà, i llavors hi ha la cosa del talent.
Una altra veu em diu que era de preveure que algun dia esclatés tot el talent solsoní en forma de cançons tel·lúriques. I ara també en format novel·la. Tot i les sotanes, la pólvora i els ciris del santuari del Miracle, l’obra del Raül Garrigasait, Els estranys, és ben bé gòtic sudista americà, per buscar un referent que no sigui de l’Escala. De totes maneres, s’hi ensumen altres menges. Cunqueiro i Perucho hi són, però hi ha altres presències que esgarrifen els estómacs poc bregats amb la cosa del bategar de les paraules. Filosofia i tragèdia, tens allà, però et fots panxons de riure mentre somiques galtes endins. Ai cristina. Llavors claudiques perquè t’adones que l’amistat és un gran tema en mans d’algú que ha menjat trumfos dels bons (posem que de Cambrils) i ha estudiat filologia clàssica. Jo de fer crítica no en sé, jo només vull treure’m la boina vermella i fotre quatre o cinc trets a l’aire, de l’alegria i la pena que m’ha provocat la lectura d’aquest venturós llibre mig carlí, mig cristí, mig humanista que, com diria el gran Biel Mesquida, fa venir escriguera.

LA TRUCADORA DE MÒBIL (versus Maria Cabrera)

Anava llegint el poemari de na Maria Cabrera, La ciutat cansada, que diu ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans… Llegia això, un servidor de vostès lectors valents, dalt del tren de la costa, que és on llegeixo aquestes vitralles rodoladisses i gormandes. A mig trajecte, pam, se’m planta una trucadora i s’arrepapa al seient del costat. Una d’aquestes de la sonsònia dels entesos i els ja quedarem, ja quedarem, ja en parlarem. I en parlaven amb fruïció i gran part de la conversa m’entrava per una orella i, bo i sent veritat que em sortia per l’altra, em feia un forat cavernós dins el cervell que m’impedia concretar aquell vent molt fluix que vam atiar curosament amb les mans. I da-li. Les trucadores no veuen món a son voltant, veuen les cares que els fan a l’altra banda del fil, si fil hi hagués. Tinc entrenada una mirada de gairell que tant pot travessar un cor orgànic com fulminar un intent de fer les paus, però ni això. Aixecar la vista del llibre a la manera del teatre shakespearià, engegar la mirada fulminant, tatxar amb la llengua, co-llo-ons, remugar com un vell xaruc davant el pas d’una moto gas a baix. Re de re que funcioni. I da-li. T’ho miraré, t’ho miraré, que ara sóc al tren, però quan arribi a la feina et truco. Que et dic que et truco. Que sí. Ja t’ho dic. Ara et perdo. La xarxa. Un túnel. Això que et deia, t’ho miraré i de seguida que arribi et truco. O em truques. A això. T’ho diré. No pateixis. Per això he pensat que t’ho havia de dir, com que ara sóc al tren dic aprofito. Però després t’ho confirmo. I et truco. PODRIA…? Goso demanar a la trucadora posant-me el poemari de Maria Cabrera entre les mans de pregar com si fos un missal o un llibre d’hores. I tant, em diu. Disculpi. No me n’havia adonat…I es treu un paquet de mocadors de paper i me’n passa un. Noto que em baixa una llàgrima i que em volia anar cap al forat de l’orella.

RENTA’T ELS ULLS (oh, sauguer!)

Voldria escriure una oda, si en sabés, a la flor del sauguer. I a tot l’arbust. Perquè l’hem vist tant que ja no el veiem, discret vora les cases de pagès, els coberts, els femers, els racons dels pobles. Diuen si és tan antic. I ho és. Que no cal ni dir patates ni tomaques ni l’eruga del pi. El sauguer, saüc, digueu-li com us sembli, és l’arbre en que es va convertir la meva àvia. La iaia de cal Vicenç. Ara me n’he adonat. Sempre pendent de roures centenaris, alzines boniques, oms de soca buida, i ho tenia allà al costat. Sota la plaça del poble. O més lluny, poseu-lo entre les runes d’una masoveria i us parlarà d’una gent que s’hi va estar anys i panys i en feia infusió, xarop, oli. La iaia m’ho deia sempre: Ramon, renta’t els ulls amb essència de sauguer. I cregues que curava. La flor blanca del sauguer. I al mateix curar els ulls, també curava les tristeses. De petits ens deien que aquella mena de raïm era verinós, i també ens deien que ho curava tot i en fèiem vi i en fèiem tinys, i fèiem de les nostres. De canalla, als pobles, la nostra vida sempre penjava d’un fil. Però no és veritat. Penjava d’un fil perquè tot era verinós, tot desnucava, adormia, cremava, però nosaltres anàvem experimentant amb una prudència i una creativitat que era impossible que ens passés res de dolent. Una oda a la flor de sauguer, faria. Però jo de rimar no en sé. Maragall, Aribau, Mossèn Cinto!

LA PROSA DE MARINA TSVETÀIEVA

Això passa sovint, et passa quan un poeta escriu prosa. Que se li nota qui sap lo. Som a l’edat de plata de la poesia russa i carda una fredor que pela el riure. Abans hi hagué l’edat d’or, l’edat de Puixkin. Sempre i molts dies sota zero. I és curiós perquè se li nota a la Marina Tsvetàieva que és poeta quan es posa tonta amb el diable, i quan es posa tova amb les altres narracions autobiogràfiques. I no em feu dir, no em feu dir. Eren les primeres dècades del segle XX, que diu aquell mentre toca les tecles d’un piano. Eren temps convulsos de minyones i gent rica amb pellissa nova. Com tots els temps. Els d’abans, em vinc a referir. Però bastant més emplomallats i empiocats tots amb la tuberculosi i anar dient adéu, adéu a tanta joventut. L’any disset, l’any divuit, l’any vint-i-tants. Agafes el cor, el poses dins un puny i el vas passejant per les pàgines perquè és una prosa autobiogràfica i sentida i no pots deixar el cor allà enllà ni al principi per mirar de no afectar-te i això que demanen. De manera que van caient gotetes de sang i la gent ho acaba descobrint que allà hi ha un lector que no va amb el cor a la mà, no, ans va amb el puny clos i ves a saber què cony tragina. S’acaba sabent. No és cap vergonya que la Marina Tsvetàieva digui el que diu de com es forma un escriptor, en aquest cas escriptora. L’edat de plata de la poesia de la literatura de l’ànima. Però està prohibit per la meva religió escriure seguit ànima i russa, i ànima i eslava. Per totes les coses i les altres que tinc a la faixa ara vull dir ben fort i alegre que sempre es nota que un prosista és, fou, seria poeta. En aquest cas és encara més grandiosa perquè ella mateixa plora per dins en veure la seva ànima entrebancant-la, talossa, excitada, trista.

EL PATAC DEL LLENÇOL


Això era abans, quan els llençols tenien les quatre puntes acabades en angle recte (no pas arrodonides i amb una mica de goma, com els d’ara). Em refereixo al patac que es feia quan quatre mans estiraven a l’hora i en sentit contrari un llençol acabat d’entrar de l’estenedor i encara rellent. Solien ser mans de mare i fill, d’home i dona, d’àvia i veïna, de dos germans grandets, d’uns soldats eixuts, de néta crescuda i avi vell, i eren un moment d’intimitat: aquell màgic de tu vine cap a mi i ajuntem les dues puntes meves amb les dues puntes teves, que un dels dos passi la mà pel mig exacte de través per mirar de deixar-ho ben plegat, torna a doblar i ara ja ho pot fer un de sol. Però abans d’aquest contacte de mans amb mans, hi havia el patac que dic, i una mica de vela inflada pel vent i l’aroma calmant de bugada. Avui m’ha vingut aquest record, culpa de llegir un poema de Seamus Heaney en traducció de Francesc Parcerisas del llibre La llanterna de l’arç (que amb més bones paraules, i més ben organitzat, ve a dir això mateix que he dit).

REJUNTATS I A LA BIORXA

Divendres passat, al bar l’Astrolabi de Gràcia, mentre de fons se sentien els cavalls de sant Medir, ens vam aplegar uns quants ferits de lletra, de retolador i de corregir i maquetar llibres. Van sortir de dins de bosses exemplars d’ ENLLAÇAR-SE, recull de contes que us faria dir, ai madrastra meva i altres barbaritats! Els contes van de famílies que sorgeixen d’un rejuntar-se gustós, feliç i a voltes complicat.
Més o menys autobiogràfics, més o menys esbojarrats, els autors -i entre ells m’hi compto- volen celebrar amb els seus contes els nous equilibris, els nous amors, les noves fidelitats que comporten les famílies enllaçades. El món n’és ple i aquest llibre ho vol cantar. Ara, no sempre és fàcil. El recull, editat per ELPOBLET EDICIONS, s’ha de llegir a la biorxa. Tot un repte que ens fa sortir de la comoditat. Els diners que es recullin van per una bona causa.

EIXOS TURONS

Vinc impregnat de les aromes montserratines. Guieu-nos, guieu-nos pels camins fressats i amb baranes que enfilen cap a Sant Jeroni. Sentor de bruc florit, de conglomerat de roques, de mató de cabra salvatge. Galing, galang. Ho sostinc perquè hi ha olors que són molt exactes: sotana fresca amb espígol amb galetes remollides d’anacoreta i oli industrial de greixar la maquinària del funicular i glàndules sudorípares excitades i llibres vells i nous per estrenar i no només la cera que crema, també la que no crema. Roquets blancs d’ariel dels escolanets amb veus blanques i ànimes blanques. Les emocions pugen fins la gola i és una sort. Perquè hi hauria gent que es posaria a entonar el Virolai i amb la seva sortida de to espatllaria tot l’efecte que fa aquell estol d’aucellets que s’escampen per l’altar als volts de migdia com si fossin fets de vent, com els bunyols.

Però la vertadera aulor montserratina, la sentor que puja i s’escampa per eixos turons, és d’una altra mena. És la que ens parla dels nostres pares que un dia es van casar tot il·lusionats i ens van crear, potser, amb una sotragada (abans o després de la pujada a la muntanya que santifica). I és per això que el cor se’ns infla només de posar els peus al pàrking i notem coses, pessigolles, flaquesa de cames. La muntanya serrada no ens deixa indiferents. Què ho fa? Jo tinc una teoria. I la teoria diu que és culpa de l’horitzó malva, del coll del Bruc amb boires, glaç i dies de neu, de l’Abat Escarré, de les campanes, galing, galang. Culpa d’Irineu Segarra, llànties, quadres, llibres, revistes, culpa del primer cremallera, el primer aeri, el primer vertigen dels anacoretes, la primera dona coreana amb qui vam creuar mirades, el primer abisme sota els nostres peus amb xiruques. Quina sort, quina gran sort tenir eixos turons tan a la vora de casa. Des de la meva casa d’interior (i no dic res de l’ànima), mentre esmorzo cacau o café assegut rere els vidres, els veig allà lluny i noto un pessic a l’esquena. Però no és el mateix mirar una estampa coneguda que ser-hi. Que fer-nos allí un palau amb la memòria.

CALDRÀ POBLET I SANTES CREUS

L’hauries entrat a casa seva a pes de braços i igualment remugaria. Quina una, aquella. Amb cara de poma bullida de l’Armentera. Amb ulls de gat burell escaldat. Amb la boca torçada de fumar didorta et diria, no siguis pelluc! No ho veus que he traguitxat un pèl massa? I ara ho pago, diria bo i mirant-te de dalt el front a baix els ous. Ho retrec sense agror, això darrer. És de les persones que encara que les tinguis entre bolquerets tot són mals, tot són ais i uis, es volen fer plànyer. Camina d’una manera que diries damunt de brases mig apagades. Però no som ni de tros al cap del carrer: si pogués t’ho passaria per la cara ben bé com ploma d’oca i et retreuria la teva poca traça al pujar-la escales amunt de casa seva, fins la sala, amb aquell sant sopar, després la saleta, amb la màquina de cosir antiga, fins a ser als peus del foc a terra i, un cop allà, encendre una mica de xera i ajudar-la a refer-se. A desvestir-se. Sí, sí. Si caigués aigua per l’amor de Déu, com aquella tarda, si hagués caigut aigua per l’amor de Déu, llavors, quines cuques. Tot seria buscar aixopluc. I tots dos, molls com ànecs xerraires, ens miraríem amb posat rabiüt. Ens entendríem de seguida. Som al temps de les maduixes. Llavors la roba, tota molla, s’hauria hagut de treure. Però això és somiar truites. Ui, ella! Però si fóssim de debò al temps de les maduixes hi hauria un aplec a alguna banda, però ja no se’n fan enlloc, com els d’abans: vull dir amb les rifes, les faldilles al vent, les camises. Veig que no anem bé. La pujarem dreta. Per aquí m’entra i per aquí em surt. Romancegem una estona allà sota la barbacana i jo li dic, va, que ja en portes més al cap que als peus, ja és hora d’anar passant. I ella, geniüda, em venta una plantofada al bell mig de la cara i es queda tan ampla. Sembla que plori a raig fet. Les cames li flaquegen, això ho veig de seguida, per l’excés de mam. I llavors miro cap al cel i penso que caldrà poblet i santes creus per poder-la tornar a la cleda. De moment només hem perdut un llençol. Ara hem de vigilar de no perdre la bugada sencera! I veig que, jugant amb les paraules, he confegit un sonat remake de The Quiet Man, ells em perdonin. I no, no cal que us penseu que m’estic tornant ximple. Calla, calla. I és que ara són els dies.