Blai Bonet i Patti Smith

M’ha passat pel cap fer aquest lligam. Tot plegat per la poderosa imatge d’un sant crist que retorna a l’estat primigeni d’arbre, per exemple olivera. I per Nova York i els cafès senzillots que poden fer de despatx i de confessionari. Podria ser que això que em trec de la màniga fossin cartes que no lliguen, però dins d’aquest blog no té cap mena d’importància. El Color i M train m’han vingut seguits per culpa de l’atzar. Res a dir, perquè l’atzar tendeix a fer que les coses agafin un sentit. I ara l’he trobat amb aquestes dues lectures encadenades. Encara estic sota els efectes d’això d’entrar dins la ment d’una creadora com la Patti Smith, que jo sempre volia imaginar pixant-se damunt l’escenari, com diu la llegenda. Però ara l’he vista, la meva reina punk, buidant la bufeta no gaire lluny de la tomba de la Silvia Plath, i això me’n canvia una mica la perspectiva. Horses, horses, horses, vaig cantussejant. I amb els seus poemes, Blai Bonet ens fa glopejar la seva barreja de sensualitat i religió. I no sembla cap sacrilegi. Més aviat una de les moltes cares de l’art.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *