Salem, Massachusetts (i el Lluçanès)

Salem, Massachusetts, finals del segle XVII, una comunitat petita, envoltada de boscos, neu i fred, i fanàtics religiosos que no deixen ni respirar. Dones que pengen d’una forca, cames gronxant, esbalaïment general i un rar sentiment de culpa en els cors dels acusadors, quan ja és massa tard. Les penjaven a Salem, Massachusetts, el 1690, igual que al LLuçanès unes dècades abans. En això aquí vam ser avançats. La incultura i el fanatisme religiós regnaven (han regnat, regnarien, aniran regnant, etc.) arreu. Les suposades bruixes lluçaneses eren dones sàvies, remeieres, llevadores o potser només persones una mica fetes i deixades estar. Les de Salem, també. A Salem hi havia una epidèmia, una síndrome amb convulsions (potser causada per la gran consanguinitat o pel consum accidental del fong al·lucinogen que ataca el sègol, semblant a l’LSD). Diuen diuen. Retruny un tro llunyà i estic segur que no és cap traca ressagada de Sant Joan. Cauen gotes grosses i la tarda es presenta amb un ball de fulles seques primerenques al pati: una dansa de follets. Avui per fi el cel obrirà les comportes. Acabo de llegir La bruixa Lois, d’Elizabeth Gaskell, i de cop m’envolten aquests remolins de vent reescalfat de quan arriba la tempesta negrosa d’estiu. Tranquil, estava anunciat de dies, em vaig dient. Però quan les coses no rutllen dretes, tot són mals pensaments. I si trobéssim un culpable? Histèria, malaltia de Huntington, intoxicacions alimentàries o pedregades que malmeten la xeixa. Cames que pengen, sentiment de culpabilitat quan ja no hi ha marxa enrere. Mai ens enganyen les bones novel·les del XIX! I aquesta, amb tot el seu aire asfixiant i malaltís, ens delecta i ens fa patir i qui sap si una mica ens espanta. La bruixa Lois va ser escrita un segle i mig després dels fets de Salem i ens ho fa veure amb uns ulls més tolerants i una mica espantats. Potser recordar les víctimes lluçaneses, penjades en els nostres paisatges rostos venerats, ens corglaça. En fi. Això fa la bona literatura. Diuen que gran part de les novel·les angleses del dinou plantegen el tema de què se n’ha de fer de les dones joves en edat de casar. En aquesta també se’n parla. I no cal dir que no hi ha resposta convincent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *