La gata Christie (i la guilla Aurora)

Hi ha una foto de l’Aurora, la nena Bertrana, fent dansa a l’aire lliure amb un grup de dones, a Suïssa. També va tocar jazz a Chamonix: El trio de senyoretes (i ja està tot dit, perquè això era el 1924). La gata Christie, que li diem a casa, va néixer dos anys abans que la catalana, al comtat de Devon, al sud d’Anglaterra. I res, que m’ha fet gràcia trobar que van tenir vides paral·leles. Mateixos anys de vida, dos amunt dos avall. Guerres. Llibres. Ser dones. Casades i no. Dues provincianes d’origen. Entesos. Però devien ser de les del pit i collons (valgui l’expressió). I no es van quedar a casa, ans van voler fer la seva vida i vinga, que diguin, que diguin. Bé, l’Agatha, la nostra gata, sí que sortia poc, m’imagino, perquè per escriure la pila de novel·les, novel·letes i obres i obretes de teatre que li coneixem, poc temps li devia quedar per la dansa a l’aire lliure i pel jazz. Però vaja, hi ha gent que multiplica les hores. Pel que fa a l’Aurora Bertrana, va voler viure al màxim per després escriure-ho i que després nosaltres ho llegíssim (això darrer va quedar dit a alguna banda). Vist així, la nostra Aurora és més moderna que l’anglesa, si més no de plantejament vital. I més salvatge (per això li hem dit guilla). Però no ho sabem. Dos anys separen els seus neixements. I un mar. I una mentalitat. Aquí no parlarem de la qualitat de les obres de l’una i l’altra, perquè ja m’he fet un fart de dir que jo de crítica no en sé, ni puc, ni vull (bull) de la llengua. Aquí em refereixo a dues cultures i dos móns i com una guerra -la d’aquí- i una repressió ens van acollonir i ens van deixar a zero quan anàvem a totes. I elles, les de la corda de la Bertrana, eren l’avantguarda del viatjar, la música, l’estiueig, la vida bohèmia i la creativitat. La Christie, amb tota la mala llet de gata maula, ens va aviciar. I ara per culpa d’ella tenim el collons de vici de llegir a l’ombra d’un castanyer bord o a les envistes d’un braser o dins el llit amb un lot de pila plana. I el cap ens marxa cap al te i tot allò dels trens i els casalots i els hotels i les estatuetes d’una vitrina. A la Bertrana encara li devem un respecte (vull dir que li hem quedat a deure). També hi ha fotos d’ella, velleta i elegant, passant l’estiu a Vilada. A tocar de casa. Van morir també amb dos anys de diferència. Jo ja corria pel món. L’una duu el cognom del seu primer marit. L’altra el del seu pare. Un dels dos feia l’ombra més allargada. Era l’ombra d’un pare escriptor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*