PILAR CABOT, estufa i estenedor

Dius Pilar Cabot i et vénen glopades. A casa anàvem a l’Anglada, que és on em van comprar ELS CINC LES PASSEN NEGRES, que podria ser l’inici de ves a saber. El Vic dels meus pares feia així: llibreria Anglada, bar Núria, paperera del Passeig, farmàcia Illa, cansaladeria d’en Martí, calçats Viladecans, can Pallàs, can Bancells, aquell Vic. Després hi va haver el Clam (feia anys que hi era però un servidor no l’havia vist). S’acostava nadal i la Pilar Cabot va posar una estufa i roba estesa a l’aparador. Recordo això i era el meu primer any d’institut. Un dia li vaig dir a la Pilar, anys i panys damunt nostre, i ella va encendre els ulls rere els vidres esvalotats: Te’n recordes? Ai, sí. Fou la setmana de Sant Jordi del 2012. Vam compartir taula a l’IES Vic, convocats pel Pladevall. Hi havia també el Vicenç Ambròs, el Joan Roca i no sé si algú més. Doncs l’Armand (el seu home, Armand Quintana) -em va dir ella sabent que em faria il·lusió-, l’Armand es va fixar en l’obra que vas presentar una vegada als premis de Calldetenes… Gràcies a Déu que no vaig guanyar, vaig pensar per dins bo i encollant saliva. Però l’Armand, l’Armand, l’Armand, és com un vent. Un calfred per tot el que significa aquest nom. I dius Pilar Cabot i et vénen els poemes, però també uns temps, unes batalles, un aterrar parets infames, un posar fonaments nous, coses que vaig viure d’esquitllada. Quina gent, senyor. Deien que la poeta de Tavèrnoles tenia tot un món amagat i conspirador sota la llibreria de la Rambla del Carme durant els anys de plom. I m’ho crec.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*