EL MES MÉS FOLL

Foll com es presenta, el mes de maig, i manté el prestigi. Diuen que és el temps més bell, el cim. Els estómacs, però, fan una mena de buit que per a moltes persones és mal de viure. Raja l’aigua, creix l’herba, es desgebren els fondals i la neu xipolleja i després mor tota enfangada. El cel es desplaça pel mig de núvols beneits. La terra s’escalfa i es refreda, s’escalfa i es refreda. El sol pica emprenyat i un aire gelat i calent a l’hora va corrent pel mig de les flors del castanyer bord. D’un parc, ara estaríem parlant. Un parc petit de poble rònec que de tant en tant put i és per la benzina de cotxe blanc i lluent. Se sent un xerrac a la llunyania. Com un llum que s’encén i s’apaga, s’eixamplen les estances moblades d’ikea si el núvol s’aparta del sol. No és cap novetat. Ja ho cantaven els antics. El mes més ben parit és el que som ara. Cera i romaní i jonça i argila i cauen quatre gotes que es poden contemplar des d’una finestra carregada de records que, com una lletania amb lilà i porta de confessionari i llumeta de mòbil, van pujant d’aquest estómac que per moltes persones és buit dies com avui, i cap al coll que s’ennuega: casa d’or, arca de la nova aliança, estel del matí…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*