LA PROSA DE MARINA TSVETÀIEVA

Això passa sovint, et passa quan un poeta escriu prosa. Que se li nota qui sap lo. Som a l’edat de plata de la poesia russa i carda una fredor que pela el riure. Abans hi hagué l’edat d’or, l’edat de Puixkin. Sempre i molts dies sota zero. I és curiós perquè se li nota a la Marina Tsvetàieva que és poeta quan es posa tonta amb el diable, i quan es posa tova amb les altres narracions autobiogràfiques. I no em feu dir, no em feu dir. Eren les primeres dècades del segle XX, que diu aquell mentre toca les tecles d’un piano. Eren temps convulsos de minyones i gent rica amb pellissa nova. Com tots els temps. Els d’abans, em vinc a referir. Però bastant més emplomallats i empiocats tots amb la tuberculosi i anar dient adéu, adéu a tanta joventut. L’any disset, l’any divuit, l’any vint-i-tants. Agafes el cor, el poses dins un puny i el vas passejant per les pàgines perquè és una prosa autobiogràfica i sentida i no pots deixar el cor allà enllà ni al principi per mirar de no afectar-te i això que demanen. De manera que van caient gotetes de sang i la gent ho acaba descobrint que allà hi ha un lector que no va amb el cor a la mà, no, ans va amb el puny clos i ves a saber què cony tragina. S’acaba sabent. No és cap vergonya que la Marina Tsvetàieva digui el que diu de com es forma un escriptor, en aquest cas escriptora. L’edat de plata de la poesia de la literatura de l’ànima. Però està prohibit per la meva religió escriure seguit ànima i russa, i ànima i eslava. Per totes les coses i les altres que tinc a la faixa ara vull dir ben fort i alegre que sempre es nota que un prosista és, fou, seria poeta. En aquest cas és encara més grandiosa perquè ella mateixa plora per dins en veure la seva ànima entrebancant-la, talossa, excitada, trista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*