D’ENYORANÇA VIURÉ

DSCF1142 Hem passat unes setmanes mirant-nos el melic comarcal (el tema no està tancat) i de seguida ens posem a mirar-nos el melic nacional (de cara a la important cita del 27S, que a mi m’agradaria que guanyessin les llistes del sí). Mentrestant se’ns presenta amb tota la seva cruesa la crisi dels refugiats. Les persones ens podem preocupar, i ocupar, de coses diferents de manera simultània, per sort. Per dir un exemple, al municipi de Lluçà, actiu en tots els fronts, ja ha sortit una iniciativa que ajunta gent disposada a ajudar les persones desplaçades, l’associació es diu Lluçà acull. Aquests últims dies hem estat de viatge per Alemanya i hem tingut la “sort” de compartir trens i estacions amb la gent que busca refugi. I dic sort perquè poder veure les seves cares i fins i tot compartir una mica de conversa, encara que sigui amb penes i treballs, et fa veure les coses amb més claredat. Són gent com nosaltres. Vull dir que són famílies senceres, homes sols, parelles joves, canalla i avis, alguns de benestants, d’altres de mitjans més modestos, o sense cap mitjà. N’hi ha de simpàtics, d’altres de sorruts, però tots tenen l’aire trist i cansat de qui ha hagut de deixar casa i país i porta dies amunt i avall amb incerteses. I por. Està molt bé, i això ho hem vist a Alemanya, que la gent els rebi amb pancartes de benvinguda, entrepans i joguines, però necessiten alguna cosa més. La idea d’acollir-los en cases particulars crec que només és bona si és molt provisional, perquè a la llarga es faria complicada. I per la dignitat que tota persona es mereix: han de poder fer una vida el més normal possible. S’hauria de tenir en compte la situació familiar, l’ofici, la necessitat d’escolarització, els mitjans que tenen, i més coses. Potser el més raonable seria oferir una vivenda des de les administracions i comptar amb la col.laboració dels veïns, no només amb mitjans materials, sinó amb acompanyament, intercanvi i acolliment. Al capdavall, com deia el poeta (parlant de quan eren els nostres avantpassats els que buscaven refugi), aquestes persones no han de morir d’enyorança, hauran de viure d’enyorança. Potser els podem ajudar.

DSCF1135

(Article publicat a la revista La Rella d’aquesta quinzena)

 

Un pensament a “D’ENYORANÇA VIURÉ

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *