ESCRIPTORS I GATS

Matar gatons dins una saca, encara que sigui de correus. La calor i les colònies de gats: vull dir que la calor em fa pensar en les colònies de gats. El seu pixum. El seu refregar-se a les nostres cames. El fred, el glaç, els peus d’estufa, també fan gatada, però avui això queda lluny. Animals com persones, és a dir faules. Tot és dolor i tot és alegria. Em deixo portar per l’amorosa prosa de Hrabal, traduit per la Zgustová. I penso en religions, règims polítics, veïnats. Anar gat tot el dia, fer el gos tota la nit: o era al revés? Vida d’escriptor als afores de Praga, a Kersko. Vida d’escriptor aquí, allà i més enllà. Però ara tot ho domina la calor xafogosa d’aquest juny. I llegeixo El meu gat Auticko, del vell amic Hrabal. I quan acabo em sembla que hagi comunit una tempesta. Tampoc sé si això és bo del tot. Tan bé que ens aniria avui que
el cel s’esberlés d’aigua. Però no ho podem triar. El destí en mans de.

NERVAL I ELS MEUS AVIS

La mare em va donar no fa gaire dues estampes de la seva infantesa que les haig de retenir. El pastor de casa seva, nostra Vilainé que estàs ensorrant-te, enramava el cap i el banyat del moltó la diada de Sant Isidre. L’altre record era d’una nuvolada negrosa que s’acostava, carregada de pedra, llamps i trons, mentre a l’eixida i a l’era d’ella petita arribava viu el so de les campanes de Sant Cristòfol que tocaven sense parar, boges, per tal de conjurar els perills. Aquests dos flaixos em van traslladar als temps de la puresa i de la innocència. La casa de Vilainé, nostra masoveria materna, està en ruïnes, la païssa s’ensorra, hi creixen bardisses i l’om, l’om que tantes coses explicaria dels meus avis com a parella d’acabats de casar, doncs l’om, una soca buida d’aquell om, s’està a les golfes de l’actual casa-mare i d’allà només baixa per fer de tió la vigília de Nadal. Aquestes estampes se’m barregen amb les de la novel·leta de Gérard de Nerval, aquella Sylvie que tant va trasbalsar Umberto Eco i que fa, de les boires i els records d’un Valois mitificat, la filigrana romàntica que molts heu llegit. El temps tot s’ho emporta: persones, estampes, records. Ens queda l’escriptura, que a voltes ens en retorna trossets. I els fixa. Els allarga un xic més la vida.

La gata Christie (i la guilla Aurora)

Hi ha una foto de l’Aurora, la nena Bertrana, fent dansa a l’aire lliure amb un grup de dones, a Suïssa. També va tocar jazz a Chamonix: El trio de senyoretes (i ja està tot dit, perquè això era el 1924). La gata Christie, que li diem a casa, va néixer dos anys abans que la catalana, al comtat de Devon, al sud d’Anglaterra. I res, que m’ha fet gràcia trobar que van tenir vides paral·leles. Mateixos anys de vida, dos amunt dos avall. Guerres. Llibres. Ser dones. Casades i no. Dues provincianes d’origen. Entesos. Però devien ser de les del pit i collons (valgui l’expressió). I no es van quedar a casa, ans van voler fer la seva vida i vinga, que diguin, que diguin. Bé, l’Agatha, la nostra gata, sí que sortia poc, m’imagino, perquè per escriure la pila de novel·les, novel·letes i obres i obretes de teatre que li coneixem, poc temps li devia quedar per la dansa a l’aire lliure i pel jazz. Però vaja, hi ha gent que multiplica les hores. Pel que fa a l’Aurora Bertrana, va voler viure al màxim per després escriure-ho i que després nosaltres ho llegíssim (això darrer va quedar dit a alguna banda). Vist així, la nostra Aurora és més moderna que l’anglesa, si més no de plantejament vital. I més salvatge (per això li hem dit guilla). Però no ho sabem. Dos anys separen els seus neixements. I un mar. I una mentalitat. Aquí no parlarem de la qualitat de les obres de l’una i l’altra, perquè ja m’he fet un fart de dir que jo de crítica no en sé, ni puc, ni vull (bull) de la llengua. Aquí em refereixo a dues cultures i dos móns i com una guerra -la d’aquí- i una repressió ens van acollonir i ens van deixar a zero quan anàvem a totes. I elles, les de la corda de la Bertrana, eren l’avantguarda del viatjar, la música, l’estiueig, la vida bohèmia i la creativitat. La Christie, amb tota la mala llet de gata maula, ens va aviciar. I ara per culpa d’ella tenim el collons de vici de llegir a l’ombra d’un castanyer bord o a les envistes d’un braser o dins el llit amb un lot de pila plana. I el cap ens marxa cap al te i tot allò dels trens i els casalots i els hotels i les estatuetes d’una vitrina. A la Bertrana encara li devem un respecte (vull dir que li hem quedat a deure). També hi ha fotos d’ella, velleta i elegant, passant l’estiu a Vilada. A tocar de casa. Van morir també amb dos anys de diferència. Jo ja corria pel món. L’una duu el cognom del seu primer marit. L’altra el del seu pare. Un dels dos feia l’ombra més allargada. Era l’ombra d’un pare escriptor.