Un del meu poble a Ménilmontant

Què hi feia aquell allà? El capgròs? Sembla que no pugui ser: un del meu poble presentava llibre a París. Vaig mirar des d’una distància prudent, no fos cas que algú bufés l’espelma i tot plegat fes bluf, quedessin a les fosques i a prendre pel sac viola. Però semblava prou de veritat. Vull dir que allò era Ménilmontant, a quatre passes de les parets del Père-Lachaise, a cinc camallades del barri de Belleville, amb els personatges de Daniel Pennac pujant i baixant pel boulevard aviam quina una en podien fer. Oh, oh, oh. De manera que allà, en un indret pomposet però acollidor, allà al Pavillon Carré de Baudouin, allà hi havia aquest del meu poble. Un servidor ho veia per un forat i se’n feia creus. Es veu que al del meu poble li havien traduit el darrer llibre al francès i tenia aquell posat de no acabar-s’ho de creure. Hi havia públic que feia preguntes i s’havien de contestar. Una actriu, que van presentar com a Isabel Fournier, llegia fragments de la novel·la. Hi havia una tal Juliette Lemerle, traductora, que també explicava coses. Tot semblava estrany, si no fos per la calor, tan real. Llavors vaig sentir la comédienne que deia amb aquell accent seu alguna cosa de “la rivière Lluçanesa”. Aquí ja em vaig haver de pessigar el ventre de la cama, perquè la paraula Lluçanesa es veia fora de lloc; potser encara no l’havia sentida mai ningú a Ménilmontant. Vaig afinar la vista allà al forat, i també vaig esmolar l’orella. Cadires que s’arrosseguen. Litres d’aigua amb ampolla de plàstic. Finals de maig, onada de calor. París caldejat, arbres florits, la tarda anava caient, lenta. Semblaria bastant real. Una lectura de llibre coorganitzada per l’Institut Ramon Llull en el marc de la “nuit de la literature”, per què no? Si no fos que l’autor era aquest del meu poble. Vaig començar a suar a raig. Per un moment em va passar pel cap una idea absurda. Però no.

PILAR CABOT, estufa i estenedor

Dius Pilar Cabot i et vénen glopades. A casa anàvem a l’Anglada, que és on em van comprar ELS CINC LES PASSEN NEGRES, que podria ser l’inici de ves a saber. El Vic dels meus pares feia així: llibreria Anglada, bar Núria, paperera del Passeig, farmàcia Illa, cansaladeria d’en Martí, calçats Viladecans, can Pallàs, can Bancells, aquell Vic. Després hi va haver el Clam (feia anys que hi era però un servidor no l’havia vist). S’acostava nadal i la Pilar Cabot va posar una estufa i roba estesa a l’aparador. Recordo això i era el meu primer any d’institut. Un dia li vaig dir a la Pilar, anys i panys damunt nostre, i ella va encendre els ulls rere els vidres esvalotats: Te’n recordes? Ai, sí. Fou la setmana de Sant Jordi del 2012. Vam compartir taula a l’IES Vic, convocats pel Pladevall. Hi havia també el Vicenç Ambròs, el Joan Roca i no sé si algú més. Doncs l’Armand (el seu home, Armand Quintana) -em va dir ella sabent que em faria il·lusió-, l’Armand es va fixar en l’obra que vas presentar una vegada als premis de Calldetenes… Gràcies a Déu que no vaig guanyar, vaig pensar per dins bo i encollant saliva. Però l’Armand, l’Armand, l’Armand, és com un vent. Un calfred per tot el que significa aquest nom. I dius Pilar Cabot i et vénen els poemes, però també uns temps, unes batalles, un aterrar parets infames, un posar fonaments nous, coses que vaig viure d’esquitllada. Quina gent, senyor. Deien que la poeta de Tavèrnoles tenia tot un món amagat i conspirador sota la llibreria de la Rambla del Carme durant els anys de plom. I m’ho crec.

El camp, la ciutat (Fàtima, Lenin)

Li pregunto a l’amiga pastora, mare jove de pastors de mon poble, i doncs on té la filla. I em contesta que és a tondre. A Barcelona. Ah. El ramat de son germà, pelant i femant Collserola. Rum-rum infinit de fons i uns camins fressats de senglars i runners. Què se’n farà d’aquella llana? I ric però em poso nostàlgic. “No solament som portadors d’un passat històric, sinó que el passat que l’ésser humà tragina en el seu propi cos ha estat fixat pel clima i pel paisatge. L’ésser humà és concret, no una abstracció. És inseparable del seu medi ambient precisament perquè és un ésser històric, perquè la cosa ve de lluny i molts altres abans que nosaltres han passat, treballat, viscut, pels mateixos paisatges”. Llegeixo a El camp i la ciutat, un dels apartats que ens regala, a L’amic de la finca roja, la Mercè Ibarz, que ja ve tota ella de La terra retirada, inoblidable lectura (us dic). Rurbà. Deu ser això, el rurbà sociològic, això que els pastors que jo conec baixin a Barcelona, pugin a Collserola, i vinga llana bruta, al capvespre, amb la torre Agbar il.luminada a sos peus i aquell belar enyorat. I també que els nostres pobles lluçanesos revifin per l’arribada discreta, respectuosa, amorosa diria i tot, dels neorurals joves amb ganes de fer allà la vida. Idealistes, però també terrenals fins a doblegar l’esquena (tatuada o perforats els mugrons o res de tot això) per tenir l’hort ufanós que altres no hem volgut o pogut mantenir. I les ciutats són plenes d’Ibarz, de gent “que tragina en el seu propi cos el passat”. La memòria que hem heretat dels avis, dels pares, la que ens explica la guerra i com s’anava empastifant tot. I després, la memòria, ens pot parlar d’enramades, dels boixos, les garlandes, les flors músties, les vànoves, tot allò que es feia posem per cas per recebre la marededéu de Fàtima en la seva passejada per Catalunya. El cim del kitsch, potser. Art popular amb les fulles i idees que tenien a l’abast. Això, com tota cosa, va passar i queda. Aquesta rentada de cara franquista i aquest fervor popular van passar també pels nostres camins fressats de carros, rucs, haques escardalenques, bicicletes, motos amb sidecar, i els primers cotxes. El llibre de la Ibarz va de moltes cabòries interessants, però m’aturo en aquestes del camp i la ciutat. El llibre parla estona i estona d’art, tot i que em sembla que no esmenta el kitsch rural. No hi fa res. Els caps es van lligant sols, van a la seva. Hi havia una cosa que em cridava, una efemèride, i li he fet cas: som a cent anys de l’any 17, el de les aparicions de Fàtima. El de la Revolució Russa.

ELS JOCS FLORALS DE PAU VADELL

Trescava un hom amb Pau Vadell, i la Roser i la Contijoch i la Teresa (i no recordo que hi fossin els altres dos), cap al safareig que hi ha al peu del Calvari del Molar i en Pau em contava meravelles de com anaven a cercar sal, ell i son germà, en alguna cala més o manco morisca de Mallorques. Lo poeta, més tard llorejat i convertit en poeta primer de Barcelona, tot un terrabastall, imagino, per a un illenc amb barba hípsteriosa, llavors ja apuntava amunt, amunt, per sobre les capçades dels llorers delerosos de florir, de no florir-se. Sé que lligo aquestes dues imatges, o tres o cinc, perquè el diumenge de Rams passat vaig ajudar mon pare a escapçar el llorer de casa. I em va agradar qui-sap-lo. Segurament el Pau Vadell també ha podat llor un cop o dos amb son pare a Calonge, Santanyí, Mallorca (a més d’anar a buscar sal amb son germà). Però ara agafa el setial dels coronats. I feta la genuflexió, m’adono de la frase tan important que em va dir aquell dia joiós del Priorat. Em va dir: Jo trob estrany anar a comprar sal; mai no ho he fet! O alguna cosa diferentíssima perquè ara parlo de memòria i perquè sé segur que ell no és de dir aquesta mena de sentències ni sé si fa la doble negació. L’essència la recordo, però, i em retorna cada cop que verganyo el típic deix de sal que t’espolses als pantalons (a falta de davantal) després de salar l’estofat i noto el crim que és. La sal, el pa (senyant-lo amb la ganiveta abans de llescar-lo) i la sobrassada, són aliments sagrats. La sobrassada no volia que sortís, però s’ha esquitllat aquí damunt, la mal parida! I, com són les coses, aquests dies el coronen i el beneeixen amb la flor natural, l’englantina i què hi sé què més, el nostre Pau Vadell….El llorer ja el poso jo, de content que estic. I també la sal, que a casa sempre l’havíem volguda beneïda del Dimecres Sant (i així em passejo una estona per les infanteses rurals).

EL MES MÉS FOLL

Foll com es presenta, el mes de maig, i manté el prestigi. Diuen que és el temps més bell, el cim. Els estómacs, però, fan una mena de buit que per a moltes persones és mal de viure. Raja l’aigua, creix l’herba, es desgebren els fondals i la neu xipolleja i després mor tota enfangada. El cel es desplaça pel mig de núvols beneits. La terra s’escalfa i es refreda, s’escalfa i es refreda. El sol pica emprenyat i un aire gelat i calent a l’hora va corrent pel mig de les flors del castanyer bord. D’un parc, ara estaríem parlant. Un parc petit de poble rònec que de tant en tant put i és per la benzina de cotxe blanc i lluent. Se sent un xerrac a la llunyania. Com un llum que s’encén i s’apaga, s’eixamplen les estances moblades d’ikea si el núvol s’aparta del sol. No és cap novetat. Ja ho cantaven els antics. El mes més ben parit és el que som ara. Cera i romaní i jonça i argila i cauen quatre gotes que es poden contemplar des d’una finestra carregada de records que, com una lletania amb lilà i porta de confessionari i llumeta de mòbil, van pujant d’aquest estómac que per moltes persones és buit dies com avui, i cap al coll que s’ennuega: casa d’or, arca de la nova aliança, estel del matí…