CALDRÀ POBLET I SANTES CREUS

L’hauries entrat a casa seva a pes de braços i igualment remugaria. Quina una, aquella. Amb cara de poma bullida de l’Armentera. Amb ulls de gat burell escaldat. Amb la boca torçada de fumar didorta et diria, no siguis pelluc! No ho veus que he traguitxat un pèl massa? I ara ho pago, diria bo i mirant-te de dalt el front a baix els ous. Ho retrec sense agror, això darrer. És de les persones que encara que les tinguis entre bolquerets tot són mals, tot són ais i uis, es volen fer plànyer. Camina d’una manera que diries damunt de brases mig apagades. Però no som ni de tros al cap del carrer: si pogués t’ho passaria per la cara ben bé com ploma d’oca i et retreuria la teva poca traça al pujar-la escales amunt de casa seva, fins la sala, amb aquell sant sopar, després la saleta, amb la màquina de cosir antiga, fins a ser als peus del foc a terra i, un cop allà, encendre una mica de xera i ajudar-la a refer-se. A desvestir-se. Sí, sí. Si caigués aigua per l’amor de Déu, com aquella tarda, si hagués caigut aigua per l’amor de Déu, llavors, quines cuques. Tot seria buscar aixopluc. I tots dos, molls com ànecs xerraires, ens miraríem amb posat rabiüt. Ens entendríem de seguida. Som al temps de les maduixes. Llavors la roba, tota molla, s’hauria hagut de treure. Però això és somiar truites. Ui, ella! Però si fóssim de debò al temps de les maduixes hi hauria un aplec a alguna banda, però ja no se’n fan enlloc, com els d’abans: vull dir amb les rifes, les faldilles al vent, les camises. Veig que no anem bé. La pujarem dreta. Per aquí m’entra i per aquí em surt. Romancegem una estona allà sota la barbacana i jo li dic, va, que ja en portes més al cap que als peus, ja és hora d’anar passant. I ella, geniüda, em venta una plantofada al bell mig de la cara i es queda tan ampla. Sembla que plori a raig fet. Les cames li flaquegen, això ho veig de seguida, per l’excés de mam. I llavors miro cap al cel i penso que caldrà poblet i santes creus per poder-la tornar a la cleda. De moment només hem perdut un llençol. Ara hem de vigilar de no perdre la bugada sencera! I veig que, jugant amb les paraules, he confegit un sonat remake de The Quiet Man, ells em perdonin. I no, no cal que us penseu que m’estic tornant ximple. Calla, calla. I és que ara són els dies.

LA DIVINA COMEDIETA

El jardí de l’Ateneu, diuen que romàntic, té ocells. Ocellada. Piu, piu, xiribiribec i veus que un es penja d’una tija de planta aquàtica i xip, xap, es remulla el bec. Els socis de tota la vida fan tertúlia i diuen mireu, pobrets, mireu com es mengen les restes de la magdalena. De Proust, pensa un de la taula de més avall. Som de ple a la divina comedieta protagonitzada per un munt de personatges: cambrers, tertulians, ocellets i desvagats. Els desvagats fan cara de fracàs vital o d’idees espesses o de projectes de mal executar ara mateix que tan bé s’està aquí amb aquesta cervesa. Va caient la tarda i s’encenen els fanals de la plaça privada, amb palmeres altíssimes, el bust de Josep Pla, les taules de marbre. La remor de fons diuen que és de la ciutat, però no hi ha ciutat més enllà dels vidres, de les escales. Ja no es veuen ocells ara. Se senten rialles. Algú que diu, que recita, tots i tots els símptomes possibles de tal i tal malura com un sonet i una lletania de cara a l’examen de medicina. Recullen les engrunes. Proust es ramifica cap enrere i després vol tornar endavant amb el coll de la camisa net… Algú camina amb elegància mirant el mòbil, aixecant la vista també amb cura, mirant a dreta i esquerra. Es veu la llum taronja de la biblioteca, llum carbassa, llumí dels hiverns tous mediterranots. Olor de sofre. Havà. Cigarreta. Herbetes per prendre amb el dit xic alçat i fer la divina comedieta. Queda descartat infern. Si un cas paradís. O purgatori. Un gran tema de tertúlia són els tertulians, d’altres penyes. Però tot queda tan recollit, tan quiet, encantador, fressa d’heura. M’aixeco i vaig cap a la sala de més endins, allà on hi ha el bust de Joaquim Borralleres, l’ateneista que em fa de guia. Sento una dona que diu doncs la Rahola li va dir. I un home més avall que replica és difícil pensar en Lenin com si. I una altra dona més avall que deixa anar, doncs, nano, va ser un goig sense alegria. Quan el Borralleres tornava d’estiuejar, els seus companys de la penya li deien, i doncs si que ha fet mal temps a Prats de Lluçanès! Es veu que no havia agafat gens de color a la cara. Això deia, diuen, Pla parlant d’ell. Juraria que ho he vist escrit. On? Polls de granja amb gespa. Gent de recintes tancats però airejats. Escac sense mat. Carta a terra. Cervells que fumegen, a més dels havans, les cigarretes, la ràbia, el pensar fort, el creure en tu mateix. Projectes literaris, una cançó d’amor i de guerra, la justícia, un petit assaig sobre les mosques. I diuen si es veu el fum que surt pati amunt des de la Rambla de Canaletes. I ho crec. Sóc monjo d’aquest claustre. I m’ho crec.

Decadentisme amb barba blanca

Encara que només sigui per poder contemplar una altra fotografia d’aquest secall amb barba i ulleres rodones ja val la pena: li dedico aquesta estona, doncs. Va néixer a Galícia cent anys abans que un servidor. La barba, ben blanca. I li he de reconèixer algunes coses bones: gràcia, talent, enigma. Diguem que com més pàgines d’ell llegeixo, més fort encollo la saliva. I si rellegeixo, llavors sento les pessigolles del joc literari amb randes, estampetes i ponents que venten brases enceses. El cas és que les SONATAS es van escriure i publicar desordenades i separades: ara les serveixen en dos blocs, si més no a Alianza: primavera/estío i otoño/invierno. Volia parlar de les quatre sonates, dir-ne alguna cosa, però què he de dir? Sí, entesos, que juntes formen les suposades memòries del marquès de Bradomín, que era “feo, católico y sentimental”. Ja està. També es pot opinar que les sonates de la hivernada, les del mal temps, són més del meu gust. I de les dues dels dies curts em quedo amb la de tardor: això també ho sostinc. Pel que fa a les sonates de quan els dies s’allargassen, quan ja voleien les orenetes i floreix la rosa (que un dia es pansirà), crec que m’agrada més la de primavera. Demà potser us diré el contrari: ai, els lectors, que som lliures com la fulla de pàmpol. Tot plegat, ja s’ensuma en els títols: decadentisme, modernisme, abisme… I és que aquest bon home va anar d’un decadentisme més o menys romanticot i carlí a un expressionisme més o menys bohemi i anarquista i de menjar poc i rondar molt les nits. D’això final, d’aquesta altra gran etapa seva, em sembla que ja en vaig parlar un dia: Luces de bohemia, Luces de bohemia, Luces de bohemia. Tres vegades i ja està tot dit. Viciós com sóc, m’agrada, de tant en tant, tornar a les SONATAS, tan plenes d’imatges mig oníriques, erotisme suau, paisatges decadents i trames perverses. També Luces de bohemia. M’agrada revisitar l’obra d’aquest personatge rebec, mentider i excèntric. En fi, parlem de Ramón María del Valle-Inclán que puntuava els textos amb molta llibertat i, entre altres coses, feia anar els dos punts amb gràcia generosa: a la vostra salut!

VILA-MATAS AL RESTAURANT XINÈS

Si no fos mentida diria que vaig conèixer Vila-Matas en un restaurant xinès de Kassel. Bé, diguem que va anar d’aquesta manera: vaig plantar-me a la Documenta de Kassel l’onze de setembre de l’any 12, just mentre a Barcelona molta gent es manifestava per la independència. L’art contemporani, sí, d’acord, entesos. Un servidor ha participat en diferents edicions del PerArtFita i en vista d’una nova convocatòria vaig decidir anar a Kassel a agafar idees. Tampoc és tan estrany. Total, que veig o m’assabento que un dels autors que he seguit durant alguns anys amb més ganes s’està allà fent un curiós work in progress al cul d’un restaurant xinès. Hi vaig. No l’hi trobo. Hi torno en un altre moment. O dia. És lluny del centre el coi de restaurant. Al final topo amb ell, el meu ídol, que s’escapolia per la banda de darrere, amb ulleres fosques. Com ens hem de veure, li vaig dir. Sí, noi, em va contestar. Tot molt normal, gairebé avorrit. Li vaig dir que mira, que a mi El mal de Montano, El viaje vertical, Hijos sin hijos, Bartleby y compañia, en fi, tot, que em treia el barret (i li vaig fer una absurda genuflexió). I que també m’havia llegit un llibre “sobre” ell que es deia Vila-Matas portátil i que s’havia publicat a Canet de Mar. T’ho pots creure? I li vaig fer una segona genuflexió: aquella era la meva, de performance. I ell em va mirar amb l’aire que de vegades els grans fan servir per mirar els xics. O era jo que m’empetitia davant del meu ídol (si és que un autor literari pot ser un ídol per ningú). L’Enrique allà, sense treure’s les ulleres, ni tan sols donar-me la mà. Total, que fins ara no havia llegit el llibre que va sortir d’aquella aventura, d’aquella anada absurda a Kassel per fer una performance o com se’n digui, d’aquella acció de fer veure que escrivia al cul d’un restaurant xinès de la ciutat. Encara no l’he acabat. Avui pujant amb el tren he arribat als dos terços, però un home de barba blanca m’ha interromput i m’ha dit, perdona, veig que llegeixes Kassel no invita a la lógica? Sí. I què tal? Hi ha vilamates més bons. Sí, ho he de dir. Ritme, erudició, sorpreses, ecos, filosofia, opinions contundents, transformisme, il·lusionisme, tot el que vulgueu, el món tou i gratament plastilinós del geni, sí, tot allà. I també la sensació rara d’allò d’estirar el xiclet, de mastegar un pèl més del compte. Eh que m’enteneu? L’home de la barba blanca havia de baixar i m’ha dit: Les mentides podrien ser veritats cansades. Llavors m’he fixat que duia un cadell de gos d’aigües a la butxaca de l’americana. He tornat al llibre, però ja no em podia concentrar. De manera que és mentida dir que vaig conèixer Vila-Matas a Kassel. El vaig “conèixer” molt abans.