OBLÓMOV, un ni-ni rus…

oblomov

Quantes ànimes ha de tenir un terratinent rus per poder viure sense fer res?
Oblómov, l’immortal personatge creat per Gontxarov, no ho sap. Ni li fa perdre la son. El cas és que “viure sense fer res” vol dir llevar-se tard o no acabar-se de llevar mai del tot (sempre amb bata i sabatilles) i anar engreixant la panxa, els deutes, les idees fixes i les paparres que et xuclen la sang. Oblómov té el cor molt gran, diuen els que el coneixen, però amb això potser no n’hi ha prou per fer les coses que s’han de fer ni per aprofitar la vida. La gran novel.la europea del segle XIX, i aquesta també, aguanta totes les envestides. És veritat que hi ha moments que dius, ai, ai que ens enfonsarem en el fang, com els carros en les roderes de la primavera russa, ai que ens cobriran amb les floretes de la cursileria amorosa. Ai, ai, que aquí es nota que el material es publicava per fascicles i s’havien d’omplir planes encara que fos de fato sobrer (infantesa amb coixins de plomes, llegendes a la llum d’una espelma, grans paisatges amb bedolls perdent la fulla). Ai, que amb aquests vividors tan dolents, amb aquestes truculències, això sembla Dickens! Però potser precisament per això, i per la fortalesa de la trama, amb girs espectaculars, la gràcia dels diàlegs i els grandíssims personatges secundaris, ens tenen tota l’estona amb l’ai al cor, amb el nus a la gola, amb les mans al cap. Com dirira un venedor: Ideal tardor-hivern! Feu-me cas. Manta escocesa, escalfapanxes, copa de porto i boira rere els vidres.

Gontxarov