A CASA TAMBÉ SOM DE SENY (i amb orígens humils)

DSCF0083

Aquests dies tensos i intensos he sentit a parlar de seny. A casa som gent de seny, també. De molt seny. Som gent que es lleva d’hora, gent amb orígens molt humils, d’avis pagesos masovers catalans de no sé quantes generacions (és a dir mestissos: segurament una mica jueus, gitanos, moriscos, gascons, basconavarresos, castellans, ves a saber què més). D’avis que havien de pagar les parts al propietari, que després van anar, ells o les filles, a les fàbriques a fer deu hores, però continuaven munyint tres vaques i engreixant cinc porcs, d’àvies que si mataven un pollastre era per la Festa Major, i després bledes, patates, i rentaven la roba a la bassa o a la riera. Sí, sí, els meus avis. Les meves àvies. I pares que feien transport a hores intempestives amb una furgoneta i mares de dotze hores darrere un taulell. En fi, per sort aquest país ha sigut país d’oportunitats per a moltes persones, pels que ja hi eren i pels que han anat venint. Per això, per conservar i augmentar i extendre les oportunitats a tothom, estem pel sí clar i contundent, perquè, a parer meu, és més assenyat que no pas anar esperant que floreixi el lilà per nadal de la setmana dels tres dijous. El seny és de la gent tranquil·la, no dels que van amenaçant les persones perquè volen votar el que els sembla que han de votar. Hi ha diaris, partits polítics i opinadors que volen espantar els votants  presentant escenaris “forassenyats” que es veu que algú ja es cuidarà de provocar, sense trens, ni avions, ni gas, ni pensions que els avis tenen més que guanyades (i ningú els treurà). Aquests són els que no tenen seny. Ficar la por al cos i deixar anar amenaces. Si ens espantem, ja ens tindran les mides preses i costarà molt de tornar a aixecar el cap. Tenim seny i per això volem treballar, anar a escola, sortir i divertir-nos. Votar el que ens sembli. Ser qui som. Decidir les nostres coses. Discutir, pactar, cedir, també. Hi ha gent que quan les seves idees s’imposen en diuen normalitat, tranquil·litat, seny, i quan són les dels altres en diuen divisió, crispació, trencament. Amenacen i d’aquestes amenaces en diuen seny. Jo em penso que si els del sí guanyen amb claredat, amb contundència, tot será més fácil. Els que diuen que el seny només el tenen ells, són imprudents. Igualment que els que diuen que hi ha uns orígens humils que ho són més que els altres. Qui ho mesura? Un sol poble, opinions diverses. I que guanyi el que en convenci més. Això és el seny català, nanos! A l’extraradi i a la Catalunya de la botifarra amb mongetes.

Bordeus-Viella 025

 

 

 

D’ENYORANÇA VIURÉ

DSCF1142 Hem passat unes setmanes mirant-nos el melic comarcal (el tema no està tancat) i de seguida ens posem a mirar-nos el melic nacional (de cara a la important cita del 27S, que a mi m’agradaria que guanyessin les llistes del sí). Mentrestant se’ns presenta amb tota la seva cruesa la crisi dels refugiats. Les persones ens podem preocupar, i ocupar, de coses diferents de manera simultània, per sort. Per dir un exemple, al municipi de Lluçà, actiu en tots els fronts, ja ha sortit una iniciativa que ajunta gent disposada a ajudar les persones desplaçades, l’associació es diu Lluçà acull. Aquests últims dies hem estat de viatge per Alemanya i hem tingut la “sort” de compartir trens i estacions amb la gent que busca refugi. I dic sort perquè poder veure les seves cares i fins i tot compartir una mica de conversa, encara que sigui amb penes i treballs, et fa veure les coses amb més claredat. Són gent com nosaltres. Vull dir que són famílies senceres, homes sols, parelles joves, canalla i avis, alguns de benestants, d’altres de mitjans més modestos, o sense cap mitjà. N’hi ha de simpàtics, d’altres de sorruts, però tots tenen l’aire trist i cansat de qui ha hagut de deixar casa i país i porta dies amunt i avall amb incerteses. I por. Està molt bé, i això ho hem vist a Alemanya, que la gent els rebi amb pancartes de benvinguda, entrepans i joguines, però necessiten alguna cosa més. La idea d’acollir-los en cases particulars crec que només és bona si és molt provisional, perquè a la llarga es faria complicada. I per la dignitat que tota persona es mereix: han de poder fer una vida el més normal possible. S’hauria de tenir en compte la situació familiar, l’ofici, la necessitat d’escolarització, els mitjans que tenen, i més coses. Potser el més raonable seria oferir una vivenda des de les administracions i comptar amb la col.laboració dels veïns, no només amb mitjans materials, sinó amb acompanyament, intercanvi i acolliment. Al capdavall, com deia el poeta (parlant de quan eren els nostres avantpassats els que buscaven refugi), aquestes persones no han de morir d’enyorança, hauran de viure d’enyorança. Potser els podem ajudar.

DSCF1135

(Article publicat a la revista La Rella d’aquesta quinzena)