EL LLUÇANÈS: SOM COM SOM

.ara

Ahir va ser un dia d’emocions fortes, no totes bones, més aviat un puja i baixa. Pobles que pensàvem que es decantarien per una banda es van decantar per l’altra. Llocs on la cosa va anar frec a frec. Alguna pèrdua dolorosa pels del sí, per inesperada i incomprensible. Com si ens arrenquessin un queixal. Però la gent ha votat i ara s’han de respectar els resultats (més enllà del que poguem pensar de com s’han portat les coses en alguns pobles). Ens haurem d’acostumar a fer la diferència entre “la comarca natural del Lluçanès” (la dels tretze municipis) i la “comarca administrativa del Lluçanès” (de moment amb vuit pobles fent pinya). I amb la possibilitat que algun dia coincideixin. Però tampoc és obligatori. Ahir a la roda de premsa de Prats es va dir que havíem de ser inclusius, i hi estic d’acord, però no al preu de fer que els pobles on va guanyar el no (i especialment en els que la cosa va anar ajustada) se sentin pressionats perquè els altres els esperen. Crec que per respecte als resultats, no s’ha d’esperar ningú i s’ha d’esperar tothom; hi ha d’haver sempre les portes ben obertes. La gent dels pobles on ha sortit el sí i, tenint en compte que es compleixen les condicions demanades, ara no acceptarien que la cosa s’encallés amb excuses de mal pagador (ho considerarien un frau a les expectatives creades). S’ha de començar a caminar com més aviat millor, sense córrer i sense encallar-se. I s’han de fer les coses molt bé, tan bé que els pobles que ara han dubtat s’ho puguin replantejar i ben aviat tinguin ganes de formar part del projecte. I si no s’ho replantegen, tampoc passaria res greu. La comarca natural sempre existirà i l’administrativa serà allà on la gent l’hagi volgut tenir. Em sembla que no respectaríem el resultat de la consulta si ara ens encalléssim per raons complicades d’entendre. Ja estem una mica escamnats de transicions que no s’acaben mai. Ah, i res de marcar amb els típics cartells verds  l’entrada a la comarca “administrativa” quan això passi dins la comarca “natural”. Seria trist de veure.

EL LLUÇANÈS SÓN….CANÇONS (de Sobremunt a Lluçà)

314_manlleu_sobremunt

DSCF02535057765619_906071afc3

Una de les joies intangibles d’aquesta comarca són les cançons tradicionals. Especialment unes que diuen que les cantaven les dones de Sobremunt, alerta, no mentre rentaven la bugada, sinó que les anaven enfilant en un taller de components electrònics que hi va haver al poble, fa anys. Poca broma amb Sobremunt. Prop dels cingles que cauen en picat damunt el Voltreganès, tenint aquella carretera de la Trona, famosa pels rallies, els ensurts i els marejos de molta gent, com a sortida principal cap a la plana, Sobremunt, Sant Martí de Sobremunt (sempre acompanyat de Santa LLúcia) va ser d’aquells pobles que durant els increïbles anys setanta van veure l’arribada d’uns joves oberts de mires, neorurals, digueu-los hippies. Sobremunt va ser dels primers. D’allà, de les seves masies amagades, els joves oberts de mires es van anar escampant Lluçanès endins, com si haguessin descobert una mena d’Eivissa de mitja muntanya. Per Sobremunt, doncs, entraven aires flower-power. En fi. Conec gent, de la més maca, que van travessar la comarca amb un quatrela i es van plantar, per fer-m’ho venir bé, diguem que als peus del castell de LLuçà.  I Lluçà, que portava mil anys de discret poder terrenal, llegendes oblidades, pedres colgades de bardisses i amb les peces del seu art mig amagades, es va deixar entabanar una mica per aquella novetat, per aquell jovent que volia que la història local s’expliqués a la canalla, que la gent valorés les pedres, les pintures, les parets ruïnoses del Castell. I de seguida van trobar joves i grans, lluçanesos d’arrel, que també estaven per aquestes coses, per intercanviar idees, per posar en valor les riqueses oblidades. I també per deixar-se discos del Sisa (i el Bob Dylan), per organitzar festes en alguna era, per trencar motlles i convencions. I els més vells es van sentir valorats perquè hi havia un jovent amb combinacions de roba “una mica originals” que treien dels mundos les faldilles de les àvies, les ermilles de vellut dels avis i les espardenyes de vetes, un jovent nascut a ciutat, que els demanava consell per criar cabres o per quan s’havien de plantar els alls. Tot això només és una part de la història, de com la gent nova empelta la vella, i al revés, també. El Lluçanès no és, com alguns ens voldrien fer creure, un lloc tancat i resclosit, sinó un indret amb unes característiques pròpies ben marcades d’altitud, composició humana, cultura, història, metereologia, marc socioeconòmic, que fa que necessiti unes polítiques comarcals més afinades, més específiques. Em sembla que això ni és gaire estrany, ni perillós ni desenraonat. Em sembla que hi ha gent capaç com a qualsevol altre lloc. Algú devia encarregar, dissenyar i fer el Castell de LLuçà, la capella de Sant Vicenç, la canònica de Santa Maria, el claustre i les pintures! És cert que en aquestes terres predomina la discreció i la senzillesa, com el poble i municipi de Sobremunt, amb la bellesa robusta de les cases de pagès, amb els boscos que no fan por, amb camps no gaire grans i feixes més aviat petites, amb indústries que també estaria bé que fossin mesurades, però de tant en tant hi ha algun indret o alguna construcció o algun intangible que sobresurt. Tornem al talleret de components electrònics de Sobremunt i escoltem les cantadores que potser sense ser-ne gaire conscients van salvar un patrimoni de gran valor. Escoltem el Lluçanès. Rock, cançó d’autor, boleros a la dutxa, corrandes a la feina, cant coral al claustre, caramelles als carrers, jazz a la plaça, pop als auriculars, cantadores de Sobremunt a l’spotify. Vull dir que el Lluçanès és una barreja, una de tantes, de músiques i cançons i maneres de pensar. Dius Lluçanès i dius molt. Si el Priorat es configura al voltant de la memòria del priorat cartoixà d’Escaladei, el Lluçanès ho fa en part amb la canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà. Com que geogràficament el LLuçanès està decantat cap al Llobregat, resulta que algun contrafort de la serra de Sobremunt i el cim del Castell gairebé tenen la mateixa alçada sobre el nivell del mar. Es poden mirar cara a cara. Si un falcó sortís de Santa Llúcia i sobrevolés la comarca fins a Sant Vicenç del Castell, es meravellaria de les coses que hauria vist, dels sons que hauria sentit: xerracs, ocells, serradores, campanes, excavadores, esquelles, telers, tambors, gralles, salts d’aigua, eixams d’abelles, tractors, pic i pala, motos, un cotxe posant una marxa més llarga, lladrucs de gos…Però sempre clar, ben definit, no aquell temperi amorf i barrejat dels llocs amb molta concentració de gent i cotxes. Sobremunt és petit, té la gràcia dels llocs petits, és com una mata de timó que aguanta les embestides del vent, en un marge amb vistes al Gorg Negre, o a les vores rebeques del Sorreig, o camí de Sant Martí Xic, allà on l’altiplà lluçanenc s’estimba amb tota la seva gràcia de món antic que sempre es renova.

castell

Aquí s’acaba la sèrie de posts dedicats als pobles del Lluçanès, amb motiu de la consulta del 26 de juliol. M’agradaria que molta gent anés a votar i que la majoria es decantés pel sí a la comarca i que els que dubten (amb tot el dret) s’acabessin convencent. Aviam. 

 

imagesZ3O0Y5E4

EL LLUÇANÈS ÉS…ORDIT I TRAMA (a Sant Bartomeu del Grau i Prats)

2855152021_07173e421f

 

obradorsTelers, bitlles, retort, filats, xeca, xeca, xeca….xeca, xeca, xeca, després dels cants del pinsà, el verdum, la cadernera i el lluer, i el xiscle de les orenetes a coberts i sotateulades, aquest és el so més carecterístic d’aquests dos pobles grans del Lluçanès, que un dia van ser industrials com el que més. Sonen les sirenes i les bates blaves, verdes, del color que siguin, enfilen el caminet, l’avinguda, el que faci falta, per arribar dins aquelles naus que sacsegen cos i ànima amb la seva sístole-diàstole creadora de teixit. Això va unir dos pobles lluçanesos, els que més gent nova van rebre, els que més feina oferien; els va entreteixir, com ordit i trama. Ara les coses han canviat, però el passat ens dibuixa i ens condiciona i, arrelades a aquells telers, les persones es poden projectar cap al futur. Tots dos pobles són també balcons, grans balconades al bell mig del Lluçanès, la Vila de Prats, i balconada impressionant sobre la Plana de Vic, el poble de Sant Bartomeu del Grau. I des de tan amunt, les coses es veuen clares: compartim un espai geogràfic ben definit, uns problemes molt semblants, una manera de ser i de viure i, en el cas d’aquests dos pobles grans, una memòria molt forta del tèxtil, de les bates verdes i les casaques blaves, de la borra, del gesticular de lluny per fer-se entendre, del jersei tirat a les espatlles a les cinc del matí, de l’entrepà de truita amb regust de gasoil de grans tràilers, de l’arribada massiva de nous habitants, nous alumnes a les escoles, noves maneres de veure el món, noves oportunitats de créixer i compartir. Prats potser és la terrassa de l’àtic, mentre que el mirador del Roc Llarg a Sant Bartomeu és la gran balconada de l’ai al cor. Quina comarca no farem si estem tots units amb la idea que tenim una oportunitat única de decidir treure el cap als mapes, mostrar-nos tal com som, disposar d’uns diners a la butxaca amb la possibilitat de decidir si convé més invertir-los en això o en allò (i salvar la feina de serveis socials, promoció econòmica i turística, ocupació, i més, que havia començat a fer el consorci, un ens gestat en part a Sant Bartomeu, i que ara està en perill). El lluçanès és més que una comarca, el Lluçanès és una marca. Avui dia és molt més interessant tenir una posició clara en la ment de les persones que no pas saber on vas o deixes d’anar a mercat. Tenir una marca en un món fluid, líquid, és tenir un gran què. Per això em sorprendria pensar que els de Sant Bartomeu no s’adonessin de la gran oportunitat que se’ls presenta, de formar part d’una MARCA potent, clara, que ven paisatge, tranquil.litat, bons aliments, camins ramaders, feines de futur i un passat ric en experiències. Els lluçanesos necessitem aquest pont immens que ens comunica amb la Plana de Vic, amb la conca del Ter, amb la Catalunya que ja mira cap al Pirineu Oriental i cap a l’horitzó de la costa, aquest poble de Sant Bartomeu del Grau, amb tota la seva riquesa paisatgística i patrimonial, les seves grans cases, els seus prats, les seves capelles romàniques, i segurament ells necessiten aquesta marca capitanejada per la dinàmica vila de Prats (dos cops cremada, però cada vegada ressorgida de les seves cendres, tossuda i valenta), que els permetrà deixar de ser un bonic racó d’Osona, entre tants, per passar a ser porta de llevant i balconada d’una comarca nova, relacionada amb el benestar i les noves oportunitats en un món que canvia molt de pressa però que en alguns punts s’aferra a les seves essències.

Sant-Bartomeu-del-Grauelois02b

Continuarà…

DSCF0252

EL LLUÇANÈS ÉS…..UN SERRAT (a Perafita i Santa Eulàlia de Puig-oriol)

Camí Ramader 008

300px-Perafita2

Des de Perafita es veu Santa Eulàlia de Puig-oriol i des de Santa Eulàlia es veu Perafita. Això és una cosa poc corrent al Lluçanès, a diferència de l’Empordà, on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, que cantava aquell; aquí els serrats i serradets deixen els nostres pobles en una aparent gran solitud. Això ens ha fet més autònoms, més desconfiats potser també? Hem de comportar-nos com diu aquella dita una mica rància, allò de amb el veïnat, bona amistat i el portal tancat? Em sembla que no. Sigui com sigui, cada poble té pobles veïns i cada municipi termeneja amb altres i sempre hi ha cosetes. Perafita i Santa Eulàlia (i per extensió tot el municipi de LLuçà) són dos pobles que podríem considerar del cor del Lluçanès, del nucli dur, el rovell de l’ou i, com tots els veïns, alguna vegada s’han mirat de reüll. Cada poble ha anat a la seva i els models de desenvolupament són un xic diferents: potser Perafita s’ha mostrat una població més dinàmica en alguns sentits i Santa Eulàlia i Lluçà, en canvi, han jugat a conservar, experimentar (si es pot dir així) i a promoure la idea de territoris serens. Pensant en una dimensió comarcal, qui sap si són estratègies complementàries. No ho sé. Jo el que veig és que els poblets lluçanesos ens necessitem els uns als altres perquè tots junts amb prou feines fem un poble gran. Per això a vegades tinc por que, si no ens defensem, si no ens espavilem, si no competim aviam a quin poble vota més gent per dir un sí ben gros a la comarca, un dia vindrà algú i dirà: “Vinga, aire, au, a espabilar-se, Perafita, Sant Martí, Lluçà, Merlès…, a partir d’ara tots aquests poblets rònecs s’ajuntaran en un macromunicipi de nom Lluçanès del Mig, o Pesantllumès. I a callar.”  I altres barrabasades perquè són capaços de tot. Ai no ho sé. Penso que si ens ajuntem, si mancomunem serveis com ja s’ha estat fent amb el consorci, si consolidem i fem créixer el consorci convertint-lo en un modest però clar consell comarcal, aquest perill l’allunyarem. Perquè sempre serà millor mantenir una forta identitat de municipi i aquella mica de sana competència i, al mateix temps, treballar plegats amb els veïns per optimitzar recursos; vaja, que seria una manera de poder repicar sense deixar d’anar a processó. Els serrats, ja ho hem dit, amaguen uns pobles de la vista dels altres, per això de tant en tant val la pena enfilar-s’hi: sempre es veuen coses. Dius Perafita i et ve aquella olor del sucre amb l’anís sortint del forn, de records de draps de llana (l’estamenya, que també és el nom dels cotxes de línia que anaven a Vic), de pedra ben treballada, d’aquelles llindes de les cases amb l’any i potser el símbol d’un mestre d’obres o una creu. Santa Eulàlia segueix el traçat del camí ramader que li dóna aquest aire cançoner i lleuger, de poble de pas. Al mig hi ha el pou, que trenca la monotonia, i vinga cases velles, noves, petites, més grosses, amb el Serrat de Cal Jep Sant que ho domina tot i on cal pujar si es volen veure a l’hora, només girant una mica el cap, el Cadí, el Pedraforca, el Puigllançada, el Puigmal, els Munts, el Montseny, Montserrat, Sant LLorenç de Munt i les teulades del poble. Des de la plaça, que és un mirador, quan ens hi aboquem sempre sabem quin temps fa a Perafita. I els de Perafita, que tenen la sort de viure en un dels pobles de més anomenada de la comarca, deuen fer el mateix. Deuen mirar si el Castell de Lluçà porta o no porta capell. Si vénen núvols o si manxa el vent de ponent perquè llavors aquells núvols, que ja són sobre Santulària, amb poca estona els tindrem aquí. Del Castell i el Monestir de Lluçà, ànimes de la comarca, n’haurem de parlar un altre dia, avui tenia ganes d’ajuntar aquests dos pobles que tota la vida han format part del meu paisatge. L’un de la vora i l’altre una mica més de lluny.

sant-cristofol-de-borrasses---annamora_19184557

 

Perafita1972

Continuarà…