EL LLUÇANÈS ÉS….CUBISTA (a Sant Boi i Oristà)

1280px-Orista

683-1274289046

 

La silueta, deixeu-me que en digui skyline, de Sant Boi i d’Oristà són inconfusibles. Colors i formes que se’t claven al cervell. Per què? Cézanne, el pintor provençal impulsor del cubisme, diu que no hi ha res més bo que la senzillesa, el ser directe. Tota la resta només és un joc. Potser és això. La senzillesa d’unes formes que prometen i que un cop dins encara donen més del que t’esperaves. A finals del segle XIX Picasso va fer una estada a Horta de Sant Joan, Terra Alta (una comarca amb pocs més habitants que els del LLuçanès) i va dir aquella frase tan famosa: “Tot el que sé ho he après a Horta”. Barcelona, París, Nova York… Horta de Sant Joan. Les dimensions d’un lloc es mesuren de moltes maneres. Però això ara és igual. Formar part d’una comarca no demana ser molts, ni perfectes, ni macos, ni ideals, però si resulta que cada poble amaga un o dos o tres secrets, oli en un llum. Secrets de cigrons que són com perles, de tan difícils de trobar. Retaules barrocs i neoclàssics. Criptes. Balmes marcades per la bandoleria. Cases que necessiten tres-centes seixanta-cinc finestres si els seus habitants volen donar a l’abast de tot el paisatge que tenen per veure, i amb sales ben moblades on hi puguin dormir els “infants” carlins don Carles i donya Maria de les Neus de Bragança. Poblats romans colgats sota la terra més o menys roja de Puig Ciutat. En fi, que el Lluçanès també tenia camins que duien a Roma i a la glòria, com qualsevol lloc que s’hagi de valorar. I amb totes aquestes credencials, dos pobles s’agermanen, si puc opinar, perquè semblen fets pensant en la mirada d’un pintor, sigui impresionista, sigui cubista, sigui abstracte. Tot això dóna un rang a aquests dos pobles que ja voldrien molts d’altres. El LLuçanès ja ho té això: de qualsevol senzillesa en fa un gran què. Per això necessitem i ens mereixem ser una comarca com déu mana, amb color propi al mapa, amb recursos propis a la butxaca, amb totes les de la llei. Del romànic al barroc. De les formes clàssiques romanes al neoclàssic d’un altar. D’un bandoler quixotesc a un general Savalls entrant i sortint del Vilar. Del cigró al pa de forment. De la simple artesania d’un càntir a la sofisticació del marbre d’una capella lateral. D’un carrer vell a un carrer antic. Tot això, sempre, amb el belar de fons d’ovelles i cabres, de cabrits i xais. Oristà, La Torre…amunt, amunt que fa pujada. No cal que vagi repetint els arguments: tot això és una comarca ben clara, ben marcada, amb molta personalitat, una comarca que es mereix treure el cap, mostrar-se tal com és, i ser reconeguda. De la Gavarresa al Sorreig, del Llobregat al Ter. Ho fan, ho feien, els ramats que amb el seu passar continu ens han dibuixat. Nosaltres també és un camí que voldríem tenir ben marcat. Imagineu per un moment la silueta de Tornamira, allà alçat damunt del verd dels camps. No us sembla alguna cosa molt important? És el que tenen els llocs privilegiats, que necessiten més cura que els altres, perquè donen molt.

 

.imatge_general_stboi

8044770

 

continuarà…

DSCF0253

EL LLUÇANÈS ÉS….COSTA AMUNT (d’Olost a Sant Agustí)

 

Hostal 275px-Castell_Olost_IMG_6564

De pobles en són tretze, de nuclis, alguns més, però de cases grans i petites n’hi ha una sembrada que espanta la terra. Per això fa anys se’m va ocórrer la gran bestiesa que la capital del Lluçanès, si un dia arribava a ser comarca, no havia de ser un poble o una vila, sinó una casa; concretament un hostal. No sé, vaig pensar que la canalla a l’escola fliparien quan haguessin de dir, Lluçanès, capital, l’Hostal del Vilar. Això era un somni, però la realitat ha trobat una solució més possibilista, entre pràctica i sentimental: posant la seu del Consorci (embrió de la comarca) a l’antiga escola de Santa Creu de Jutglar. A pocs minuts de Prats, però en terme d’Olost, així desactivem l’eterna rivalitat, futbolera!, i de passada recuperem el lloc on tradicionalment es trobaven els jurats del terme del Lluçanès, allà davant mateix, a la Casa Gran. Ara que s’acosta el moment decisiu, penso que això de la capital té poca importància (avui que fem tantes gestions per internet, no hem de pensar en un tipus de comarca com les que  es van dibuixar els anys trenta del segle XX). Prats és la capital demogràfica, econòmica i comercial, això no ho poso en dubte, ningú els ho prendrà, però la resta, per sort, està molt repartit. Cultura, esports, història, turisme, altitud, vistes, arxiprestat, dinamisme, bellesa, ermites, gastronomia, art, patrimoni… Agafem una bicicleta, costa a munt o costa avall, el Lluçanès no vol cames fluixes, i vinga, d’Olost fins a Sant Agustí, castells, grans cases pairals, petites masoveries, hostals, capelles, molins, barraques, coberts, corrals, pous, parets de pedra seca. Només cal que ens ho creguem, que respectem aquestes meravelles que heretem dels nostres vells, que els donem el valor que tenen i així els podrem deixar en bon estat a les noves generacions i els podrem ensenyar amb orgull als visitants. Amb comarca pròpia, com a mínim tindrem més mitjans, més capacitat d’incidir, més visibilitat. No pot ser que ara que ens trobem davant la gran oportunitat la deixem perdre. No pot ser que havent arribat tan enllà, ara ens tremolin les cames i ens descuidem d’anar a votar amb convicció i alegria (som l’enveja de molts territoris que voldrien ser on nosaltres som, a punt de fer el gran salt). Diuen que, abans de l’arribada de les carreteres, santa Creu era una cruïlla de camins. Imaginem uns ramats que avui surten de bon matí d’Olost, arri, deixant enrere el doble campanar, galing-galang, sant Adjutori presidint, uns pollancres a la vora d’un rec, i arri. Mentrestant, uns altres ramats que, venint del cantó del pont de Cabrianes, han fet nit a la Torre d’Oristà, també surten de bon matí, tric, trac, cap al Coll de l’Arç i tots dos s’ajunten a Santa Creu i plegats pugen cap a Beulaigua, la Blava, Santa Eulàlia i enllà, i després tiren cap a can Jaques (passant per la Ramada Encantada, la del nord, perquè al Lluçanès com a mínim n’hi ha dues) i s’acomboien amb uns altres que pujaven del Moianès per Alboquers, fins als frescals de Sant Bartomeu del Grau i Perafita i cap a l’Hostal del Vilar, i d’allà, convertits en una corrua de cal Déu, enfilen cap a Sant Agustí, els Munts de rerefons, i després, a tot drap pel mig del carrer de l’Alou, amb aquella pujada tan maca que hi tenen.  I a cada poble per on passen surt gent, dones amb davantal, canalla amb els genolls pelats, homes amb ermilla de vellut, i demanen novetats: Què diuen per vall, pastor? Què conten els d’amunt? Què dieu de nou, pastoreta? Però això era abans, ara tot ha canviat. Ara, un GPS, ara, bicicleta, cotxe, moto, camió, running… Potser tampoc hem evolucionat tant. Som Lluçanès i tenim els camins ficats al bell mig del cap. Som una xarxa de camins, corriols, dreceres, un anar passant. Som firandants i  fills i néts de firandants de la Fira de l’Hostal, o potser senzillament passa que la vida ens ha portat aquí, i ens ha agradat i hem decidit fer d’aquesta terra la nostra. Voldríem gestionar un pressupost concret i sortir al mapa.

(continuarà)

DSCF0248

EL LLUÇANÈS ÉS…DAURAT (entre Sant Feliu Sasserra i Alpens)

Grius-Sant-Feliuimages

No crec que Sant Feliu Sasserra pugui renunciar a la visibilitat que li dóna jugar la carta lluçanesa. Tampoc em puc imaginar un Lluçanès sense Sant Feliu, flamant capital que va ser, en els temps de la sotsvegueria, amb aquell edifici de façana renaixentista tan elegant, tan distingit. Sant Feliu era capital i Nova York encara no existia. A Sant Feliu llegeixen més el Regió 7 que no pas el 9 Nou, em diu, a cau d’orella, maliciosa, una bruixa (de les de Macbeth, escrita, any amunt any avall, a la mateixa època que al Lluçanès penjaven algunes pobres dones). I sí. M’imagino dos santfeliuencs que es troben davant de Crist Rei a Manresa i diuen, què hem de fer? Aviam, d’entrada continuar llegint el Regió 7 i, qui vulgui, el 9 Nou; això no canviarà. Ni les altres coses (metges, mercats, concessionaris de cotxes, sastres, rellotgers, estació de tren, llibreria de referència, decatló o el que sigui). El cor dividit entre Manresa i Vic, però Prats? Sí, Prats, i tots els altres pobles. No parlem de la comarca de Prats, parlem d’una xarxa de pobles, parlem de tots nosaltres. Ara, Sant Feliu pot deixar de ser la cua d’un Bages industrial, atrafegat, molt ben comunicat per totes bandes, però molt espès de gent i edificis, per passar a ser part principal de la marca Lluçanès (turisme de qualitat, calma, cultura, equilibri, paisatge, noves feines, noves oportunitats). De cop, tretze pobles al mapa. Pam. Mentre repiquen les campanes, a vol d’ocell ja veiem que hem entrat de ple a la terra del pa, la terra del vi arriba fins allà i allà s’atura. I la terra del pa, daurada a mig juny, verda a l’abril, torrada a la tardor, la terra del pa i els boscos i els marges s’enfila i travessa tota una comarca fins arribar a Alpens, allà on potser afluixa el predomini del pa i comencen a treure el cap les pastures: Borredà, Les Llosses, i amunt, camí del Pirineu. Però els d’Alpens diuen: És que nosaltres tenim més tirada a Sant Quirze, Ripoll, Torelló… Com pot ser que en tan poc tros hi hagi tanta cosa, tanta varietat? Perquè el Lluçanès és al bell mig de moltes circumstàncies, és terra de moltes transicions, sempre va ser un lloc de pas, però també de quedar-s’hi, és equidistant de tot i no és d’enlloc, és ell mateix. Sant Feliu, com Alpens, va ser terra de ferrers. I no són campanes, no, és el pim i pam del mall a l’enclusa: hi va haver un temps que n’hi havia una dotzena a Sant Feliu, de ferrers, perquè era al peu del camí ral entre Manresa i Ripoll. A Alpens, al repic dels malls s’hi barreja el record dels trets dels carlins. Sant Feliu, la vila sotsveguerial, amb la seva bellesa de secà, ens parla d’un passat tèxtil, de treballar la llana, primer, i de fàbriques més importants, després. Aquella fressa de telers! I Alpens, tota orgullosa de la seva bellesa més humida, més frescal, més de muntanya, més d’estiueig de tota la vida, també sap què són els telers. I sap que té un lligam, sap que té tota una comarca als peus que la lliga, seguint una espina dorsal de pobles, i que fineix precisament a Sant Feliu Sasserra. Tot això és important, però i el futur? El futur ha de ser nostre, cordonses!

Sant Feliu i Alpens comparteixen l’honor de ser distingits per dos dels més grans poetes. Mossèn Cinto, que parla de sant Pere Almató  i  Agustí Bartra que parla del “seu” bastó d’Alpens. I de Shakespeare.

Planter de sants, oh vigatana terra!
segueix florint per nostre Redemptor;
lo màrtir nat en Sant Feliu Sasserra
fes que no sia ta darrera flor.

(Jacint Verdaguer)

Alpens_Casino_1

Coses que miro i toco i recordo i estimo:
la cadira, les bigues, el gran mirall, l’armari,
el meu bastó d’Alpens, la terrissa prenyada,
les meves espardenyes, el pa, el vi, la cullera,
la nit agonitzant, Shakespeare sobre la taula…
(Agustí Bartra)

 

DSCF0226

(continuarà)

EL LLUÇANÈS ÉS…LÍQUID (a Merlès i Sant Martí d’Albars)

untitled-MERLÈS

Segons el pensador Zygmunt Bauman, vivim en una modernitat líquida. Penso en l’aigua de les rieres i penso en els límits de la comarca que entre tots podem construir. Les fronteres administratives, per sort, són líquides, es mouen, com les aigües, en canvi hi ha ponts que aguanten des de fa centenars d’anys. La bellesa del pont de Merlès es mereixeria unes planes, però avui no parlem d’això. Avui parlem de qui se’n cuidarà, de qui el donarà a conèixer una mica més, de qui vetllarà per la qualitat de les aigües que li passen per sota i pel benestar dels ramats que de tant en tant circulen pel seu damunt. D’altres comarques tenen altres ponts: el Berguedà, per exemple, té el de Pedret. Al Lluçanès hi ha com a mínim dos ponts que es fan dir sí senyor: el de Sant Martí d’Albars i el de Merlès. No sé qui m’explicava una vegada allò de l’aigat de Santa Teresa o de sant Pere (no n’estic segur), que es veu que la rierada va passar per l’ull del pont de sant Martí d’Albars, però no va tenir pebrots d’endur-se’l; la vella infraestructura medieval va aguantar i aguanta (aquelles gavarresades que tanta por fan a Avinyó i Artés). El pont de Merlès uneix dues parròquies, dos bisbats. Durant un temps van ser el bisbat de Vic i el d’Urgell, però quan es va crear el de Solsona, santa Maria va passar a ser del de Solsona. Les coses van canviant, les administracions són líquides, partit judicial d’aquí, comarca d’allà, bisbat de més enllà, però el pont no es mou i les aigües, més brutes o més netes, més emprenyades o més manyagues, van baixant cap al Llobregat. Els ponts no, però la resta, tot és líquid. Les comarques són una xarxa, les fronteres no existeixen, no hi creiem, es tracta de poder treballar junts tretze municipis units per la geografia, la història i els interessos de la gent del terròs. La nova comarca no separa, uneix, ajunta voluntats. Als voltants, fent grata companyia, continuarà havent-hi Sagàs, la Quar, la Portella, Salselles…qui pot negar que Salselles és Lluçanès! I el Cobert de Puigcercós, no ens el sentim nostre? Vull dir que hi haurà una administració que ajudarà a tirar endavant els pobles que clarament són Lluçanès, però la comarca també beneficiarà les zones veïnes, amb les que hi tenim uns lligams molt forts, econòmics, sentimentals, fins i tot podríem dir que espirituals. El Berguedà i Osona tal com són ara no responen prou a la seva complexitat (transport, model econòmic, marca turística, comunicacions, altitud, metereologia, bestiar, cultura, població). El Lluçanès té unes virtuts, moltes virtuts, i una problemática, o dues o cent, que ningú més que els seus habitants sabrem identificar (per mirar de resoldre-les). Això no exclou, ans al contrari, la màxima relació amb Vic, amb Manlleu, amb Berga, amb Gironella, amb Manresa, amb Puig-reig, amb la Guàrdia, amb Navàs, amb Torelló, amb Sant Quirze de Besora, amb Borredà, amb Barcelona, amb París, amb Granada, amb l’Equador, amb Andorra i fins i tot amb Ripoll. I amb Sabadell. Riera Gavarresa avall, riera de Merlès amunt. La gent de Sant Martí d’Albars tradicionalment ha anat de romiatge a Salselles, fa uns anys que ho torna a fer i anant bé la cosa continuarà. Els que es van a curar les berrugues a la Quar, ho faran igualment. Molta gent de Merlès va a mercat a Berga, i que duri. Els uns van sempre a Patum i uns altres patam, i encara hi ha qui s’estima més el mercat del Ram de Vic o totes dues opcions. O Cap. O passar la tarda a l’Ikea. Hospitals, instituts, discoteques, botigues, restaurants, catedrals, aeroports, tot això quedarà igual, més o menys: a disposició, a l’abast, lluny o depèn. El Lluçanès com a comarca oficial neixerà en aquests temps líquids que vivim, uns temps de treball en xarxa, de vasos comunicants, de relacions i fidelitats i identitats múltiples.  Aviam si ho sabrem fer? Aviam si serem capaços d’unir-nos per discutir les nostres coses, per repartir bé els nostres pressupostos, per encarrilar el nostre futur, ara que tenim la gran oportunitat!

PontStMartiAlbars

(continuarà)

DSCF0249