LA VIGÍLIA DE NADAL

025Són dones separades que arrosseguen la maleta vermella de rodes, els nois ja són grans, i tornen a casa els pares, que ja són vells. Són homes separats que tornen a casa de la mare, vídua. Van amb bossa d’esports. Són separats que tornen a casa, l’exparella encara és jove, els nens encara són petits…Passa, va! Són exparelles que tornen a casa els pares d’ella, que no saben res. Són consogres que van a casa els altres consogres, els fills són de viatge. Són homes sols que tornen a casa el pare, sol, que no sap que un altre home sol ha hagut d’anar a casa una mare sola, perquè ell no ho vol entendre. Ella sí que ho vol entendre. Ja hi haurà altres oportunitats! Són dones soles que van a casa d’unes amigues, també soles, i plegades sumen dos-cents vint anys. I agafen una burra, de felicitat. Són homes que van a cases de dones que es lloguen la vigília de Nadal. O tot l’any. Són nenes adolescents que van soles, amb auriculars a les orelles, que van a casa del pare que viu a Còrdova o Jaen. Són àvies de vuitanta anys que volen des de Buenos Aires per veure el fill, que ara està sol. Són nens de nou o deu anys que viatgen sols cap a Leeds amb una play, els esperen els avis paterns. Materns. Són tietes, oncles, germanes, fills, madrastres, cosines, cunyats, solters, casats, amistançats, vídues, separats, divorciades, renyides i perdonades, que tornen arrossegant maletes vermelles de rodes, carregant grans bosses d’esports blaves o verdes, motxilles negres d’una muda i una bossa del corte inglés. Són desenes, centenars, exèrcits que es mouen, circulen. Tots tornen amb més o menys convicció.

JO NO SÓC D’AQUÍ

Bordeus-Viella 266

És com si entre matí i tarda duguessis a la butxaca uns sis euros per anar repartint. Això és el tren de la costa. I com s’ho fa la gent que demana? Hi ha diverses tècniques. Fer pena, grinyolar, fer-se plànyer, aquesta seria la bàsica. Després hi ha la música, enllaunada o mig enllaunada, guitarra sola, dues guitarres, guitarra i veu…Hoy en mi ventana luce el sol, mi corazón…Por que te vas? Por que te vas?…Sempre les mateixes melodies. Alegria, emprenyamenta, pena. Depèn. Els mocadors de paper amb una nota escrita a màquina. Van passant a deixar i tornen a recollir. Penses que si els compressis no els faries servir. Per què? Et preguntes per què. Sembla la safata de missa, aquest passar i recollir en silenci. La lambada. Ara toca la lambada, naaa, na,naaa, amb acordió….Dios os lo pague! Darrerament hi ha la técnica de fer-ho en català. Perdonin, però tinc una nena…Una nena de tres, quatre, cinc anys. La de dir que t’han robat i necessites diners per tornar a Girona. Girona sempre agrada. I ara els trens, alguns trens, arriben a Girona. Funciona bastant. La de portar cadells i demanar per comprar pinso. Funciona que t’hi cagues. La darrera que he vist és la d’estar emprenyat. Fer un discurs de mira jo era com tu fa ben poc però ara no tinc feina i no puc pagar el lloguer i sóc al carrer i tinc canalla i mira…càgum seu, aquí hi ha vuitanta persones, els foto el gran discurs i ni cas! Tot això com si pensés en veu alta, el demanador. I va rondinant…Perdoneu, però és que estic desesperat… Perdoneu-me! I clinc, clinc, la xavalla va caient dins el got de plàstic. Deu ser espontani, però, i si fos preparat? Quina performance no seria. El “jo era com tu, fa ben poc” és definitiu. No pots dir jo no sóc d’aquí i mirar cap al mar. Et preguntes si ho has fet bé, avui. Si has repartit els euros a qui se’ls mereixia. Mereixia? No es mereix tothom tenir una vida digna? Tens una mala sensació. No només de si ho has fet bé, també de si ho havies de fer, si t’han enganyat, si és manera d’ajudar la gent. Si treballen per altres. Aquestes no són coses que es fan per gust. Doncs què? I tu què? I de quin món ets tu?

Bordeus-Viella 026

 

PERDRE LA CANALLA A LA DUNA DE PILAT

Duna de PialàtPerdre la canalla en una duna. Costa molt de caminar damunt la sorra i quan mires lluny tot es veu igual. A baix de tot, caient en picat els 117 metres sobre l’oceà, es divisa una finíssima franja de platja, que no saps si és prou ampla perquè hi camini algú. La canalla. Baixar i pujar és cansat, el cor no pot. Els peus s’ensorren. La pols fina t’entra a la gola i te l’asseca. És una duna i és una metàfora del desert, potser per això, quan perds de vista la canalla, el cor se’t torna petit i la natura se’t menja, t’engoleix l’angoixa. Quin lloc, déu meu, quin lloc la duna de Pilat (Pialàt, en gascó?)! Baixar-la a tot córrer, encara que pot semblar un trenca-cames, és un gust inoblidable perquè la sorra per dins és fresca i per fora calenta de tot el dia de batre-hi el sol. Anar-hi a la posta segurament és la millor hora, però també afecta més si es dóna el cas de perdre de vista la canalla; pensar que es va fent fosc, que allò és un desert, tot igual fins on allarga la vista, que arribarà la nit i allò és immens. I tot sorra. La gent es veu com unes taquetes de colors que aviat seran ombres. Més enllà hi ha l’oceà o el bosc de pins inacabable. Però després també penses que és un desert concret, petit, que té un final. I localitzes la canalla. I respires.
Bordeus-Viella 210