FOC PÀL.LID, la veu d’un torracollons cregut

 

mydans-carl-novelist-vladimir-nabokov-looking-out-of-car-window-likes-to-work-in-the-car

Nabokov la sabia molt llarga. Per això Foc pàl.lid és un artefacte (si les novel.les poden ser un artefacte) que esclata però no de cop, no al final. Va fent esclats petits i algunes piules, puf, puf, pufff. Per bé o per mal, el comentarista és qui té l’última paraula, diu el narrador personatge -doble personatge, testimoni fals o interessat- narrador gens fiable de la novel.la que no és novel.la fins que no la tens del tot. I no l’arribes a tenir mai, del tot. Si li vols anar seguint la veta, et farà anar d’una banda a l’altra amb les seves fitxes codificades que comenten un poema, el poema, vers a vers. De seguida veus que és egocèntric i segurament boig, el narrador (com a personatge). I no saps si seguir-li o no seguir-li el joc. No tots els lectors ho volen fer. Hi ha gent a qui fa mandra llegir les aventures d’un rei de Zembla que ha fugit perseguit per uns, uns què?, uns comunistes? I ha fugit amb els seus aires una mica…Tot i que “en realitat” és o es transforma en un professor universitari, en un crític literari que encarrega, o potser no, un poema que després ell mateix s’afanya a comentar (un cop l’autor és mort). Però el que molesta i el gran encert és el to del narrador, entre cregut, egocèntric i paranoic. Erudit, rebuscat i ximplet. Perillós, també. De fet, a un poema (i a cada text literari) se li pot fer dir qualsevol cosa. És la grandesa i el preu d’escriure i ser llegit: la gent s’ho agafa com vol. I l’autor, a callar. Però l’autor, l’autor ja ho necessita que hi hagi tot aquest embolic. De fons, diuen, la història que hi ha de fons és un conte de fades. La resta és la típica novel.la americana d’ambient universitari o bé un thriller o bé una conya marinera o una gran sàtira dels que s’agafen a la literatura amb paper de fumar. Perquè, repetim-ho, per bé o per mal, el comentarista és qui té l’última paraula. Un joc. Qui vulgui jugar, que jugui. Qui vulgui llegir la novel.la tota seguida, que ho faci. Però de joc en trobarà a cada pàgina. Nabokov, ja ho sabeu els que el coneixeu, és un xic fred. Però bo. I el seu narrador, en aquest cas, un gran torracollons cregut. Un grandíssim mentider (vegeu post meu anterior). Ehem.

 

Focpal.lid

LA DECADÈNCIA DE LA MENTIDA

085

Diuen que és un manifest antinaturalista. O, prou, que diria el meu padrí. Ja se sap que Oscar Wilde en diu de l’alçada d’un campanar, de coses. I moltes, tretes de context, són d’aquelles que es posen als sobrets de sucre, a les estovalles de paper, a les parets d’una llibreria o al començament dels capítols d’alguns llibres d’autoajuda. Vol dir això que no tenen interés? Ai, ca, que diria el meu onclu Aleix. Allà on la gent culta agafa un efecte, la gent inculta agafa un refredat. Diu ell. L’Oscar Wilde. Parlant de la boira de Londres, diu que la gent no la veia fins que l’art no la va inventar. La vida imita l’art i no al revés. Un gran tema. Encara avui dia. Una de les causes principals que explicaria el caràcter curiosament vulgar de gran part de la literatura del nostre temps (això és del 1898) és, sens dubte, la decadència de la Mentida com a art, ciència i plaer social. L’art no expressa mai res que no sigui ell mateix. Com a mètode, el realisme és un fracàs total. La mentida i la poesia són arts que, com deia Plató, estan vinculades entre si, i que requereixen l’estudi més minuciós i la devoció més interessada… Al principi de les seves vides, molts joves disposen d’un do natural per a l’exageració que, estimulat en un ambient plaent i favorable, o mitjançant la imitació dels millors models, podria créixer i esdevenir una cosa gran i meravellosa. Tot i així, com a norma general, aquests joves no arriben enlloc. O bé cauen en l’hàbit desconsiderat de l’exactitud… Fins aquí Oscar Wilde. Jo, pobre de mi, hi afegeixo: si avui dia la mentida està mal vista en les arts en general i en la literatura en particular (acceptem-ho com a premissa, tot i que seria llarg de discutir), en canvi campa feliç per la premsa, la política i la vida. Aquests dies hi dóno voltes. Oscar Wilde a vegades és molt, molt, no sé, però altres vegades l’encerta. Una delícia de reflexió aquest comentari seu titulat La decadència de la mentida. Quaderns crema.

Bordeus-Viella 062

 

Allò que ens vam espolsar del damunt (9N)

Nadal, cap d'any, neu 2011 002243

La generació dels meus pares, que van néixer després de la guerra, ha tingut sempre un racó per a la por. Ahir se la van espolsar del damunt com un gos que s’espolsa les puces. Adéu, por. Vaig veure unes “votacions” , com en diu la gent gran de tot anar a les urnes, d’aquelles que fan afició. L’ambient, als pocs carrers que tenim, era elèctric. El dia va ser rúfol, molt fred, ideal per no moure’s del costat del foc a terra, però va sortir més del setanta per cent del cens, si cens hi havia. “Deien que ens farien això i que ens farien allò, que vindrien els civils, doncs, coi, hi hem anat i hem tornat i goita, la mar de bé!” L’ambient era elèctric, perquè alguns decidits ells sols dies ha, d’altres acabats d’empènyer per fills i néts, tota una generació es treia la por del damunt. I sense por es viu molt més bé. Ja poden anar bramant, els de sempre. Ara ja no fan por i això per ells deu ser terrible. Sí-Sí, Sí-Blanc, Sí-No, No, blanc…No volen que votem? Doncs a prendre pel sac, home, que ja som grans i total! Ole per tota aquesta gent que avui camina molt més lleugera. Ells i tots. Els que s’han quedat a casa ara ja saben que el dia que vulguin poden baixar al carrer i opinar i que ningú els farà callar (els del sí i els del no). Dos milions i quart ho hem fet, per començar. I mira. Ulls humits i el cor accelerat.

057

Conte inèdit a paperdevidre.cat

Bordeus-Viella 027

S’acosta el dia que volíem. Tardor, fred, llum de biaix. Dignitat, totes les coses que tenim al cap. Etc. Les persones que ens vénen al cap. Dignitat, llibertat. Calma, sobretot calma. M’agrada la vida normal. Llegir. Badar. Aquests dies, per casualitat aquests dies, em publiquen un conte a paperdevidre.cat, el voldria compartir amb vosaltres. I tots els altres contes de la revista. Tardor, fred, llum de biaix i per fi una revista que només publica contes. Alguns de molt bons. D’altres que, mira. Com ara el meu, que, mira. Són gustos. Aquest cap de semana intens estic segur que també tindrà una estona pel recolliment, per mirar la llum de la tardor, per llegir…