El coup de coeur de la llibreria Mollat

Facade_3_librairie_Mollat_Bordeaux1-librairie-Mollat-03-wBordeus-Viella 233

Encara hi ha grans llibreries al món. Una és la Mollat de Bordeus. Diuen si és la llibreria independent més gran de França. Podria ser perquè Bordeus, amb la seva relativa grandària (tot i que déu n´hi do! L’agglo, que en diuen ells de la zona metropolitana, ronda el milió d’habitants), ha fet molts cops de segona capital de França. I és veritat que capitaleja. Quina ciutat es pot ventar d’haver tingut de fill Montesquieu, Montaigne d’alcalde, i Marie Brizard de veïna? Cony si capitaleja. Quin gust topar amb els aparadors de la llibreria Mollat. Què passarà un dia amb els enamorats dels llibres? Hi entra molta gent a la Mollat, però també n’entra molta a la botiga d’Apple, a la cantonada més cantonada de la rue Sainte Catherine…no ens posarem ara a mesurar qui té més clientela (ni qui la té més jove, ai, amics!). Els venedors de la Mollat, com els de moltes llibreries bones, viuen els seus coups de coeur i els comparteixen amb nosaltres. L’edifici, sobri i consistent i ben situat, va ser la darrera casa de Montesquieu. Tot això també compta en el balanç. Què passarà amb els amants dels llibres el dia que no puguin, no poguem, entrar a una gran llibreria a perdre la tarda, a deixar-nos aconsellar, a deixar-nos temptar? Potser aquest dia no arribarà mai. La Mollat, a més, té la gràcia de ser única. Les cantonades de les ciutats es van tornant cada dia més clòniques. Amb això vull dir que no només parlem de llibreries. El cor ens fa “sup” quan veiem un establiment fundat a finals del segle XIX, que es manté, que fins i tot ha anat creixent i si a més ven llibres i té un sortit impressionant, chapeau i que duri. Però quan passem les portes de llocs com la Mollat de Bordeus tenim la rara sensació d’estar ja fora del temps. És una sensació única, meravellosa, addictiva, però un punt nostálgica de no sabem quines èpoques que ens diuen que van ser molt més bones.

 

Bordeus-Viella 174

MATAR BISONS AMB JOHN WILLIAMS

 

butchers-crossing_9788429771428

images

 

Matar bisons a milers però no tenir-ne prou. No tenir-ne mai prou de pólvora, d’arquillades, d’ossos pelats, de pells arrencades. La força espantosa dels elements a les muntanyes de Colorado, una bíblia rebregada, un trago de whisky, el camí, el llarg camí del carro. Llegint Butcher’s Crossing (edicions 62, traducció d’Albert Torrescasana), com llegint les altres novel.les recuperades de John Williams, anem tota l’estona amb una sensació d’ai al cor, però és un ai al cor de cocció lenta, imprecís, que no s’arriba a verbalitzar. Els seus personatges sempre sembla que traginin alguna cosa al cap que no té res a veure amb el que diuen o amb el que fan. Com que no entenem què barrinen, què els mou, què somien, aquests personatges se’ns fan estranys, profunds i carregats de significat (que no entenem). Stoner, la vida d’un professor de literatura del mig oest, ens va deixar colpits amb la seva monotonia implacable (i no sabem ben bé per què). August encara ens va agradar més, amb la visió desencisada i poética que conté del poder a Roma. I ara, aquesta mena de western trist i eufòric. Una prosa austera i una arquitectura d’aparença convencional que amaga una mirada única i uns personatges que ja hem dit que ens captiven però se’ns escapen. He de reconèixer que a dia d’avui encara no l’he acabat Butcher’s Crossing, em falten unes setanta planes. No vull acabar-lo, de moment. Vull rondar uns dies més amb aquests personatges esquerps. Sé que el final no desmereix la resta de la novel.la: m’ho ha dit un ocellet (de l’estol de feliços lectors que segueixen els llibres de John Williams).

 

august_9788429770094stoner_9788429769319.

Se sent, se sent, Lluís Companys està present!

companys

 

Bordeus-Viella 047

 

El dissabte de la Festa Major del meu poble hi havia un home que, quan havia mamat una mica més del compte, es posava sobre una taula i cridava: “se sent, se sent, Lluís Companys està present”. De xic aquestes coses t’afecten. S’ha de tenir en compte que als pobles la canalla per la Festa Major pot sortir de nit amb els pares i anar al ball i veure torrats i veure coses mai vistes i sentir frases mai sentides. I després, tornats als seus llitets d’infant, pot ser que donin voltes a les coses que han sentit i vist, i que vulguin saber-ne més. En fi, que aquest país que diuen de nyigui-nyogui i de pin i pon i de la senyoreta Pepis, aquest país, la mare que ho va parir tot, aquest país va tenir un president afusellat. Aviat és dit. De lluny se senten uns lladrucs que ens volen fer por: por de perdre bous i esquelles, por de fer el ridícul, por de no fer jogo bonito. A prendre pel sac, home! Ells juguen brut i nosaltres ens l’agafem amb paper de fumar. Doncs no senyor. Ara ja sabem tots qui és la puta i qui és la ramoneta (i mira que ja ens ho ensumàvem). Que una sigui excomunista i l’altra més de missa no hi fa res. Ara, m’agradaria que algú em digués amb el cor a la mà quina és la grandíssima diferència entre una consulta no vinculant i una consulta no vinculant….Collons, aixís m’ho feu dir, quan la gent s’està votant a sobre val més que es pugui esbravar d’alguna manera. I vèies que no sigui moltíssima gent la que vagi a votar d’estar per casa, amb una sabata i una espardenya i, mig en broma mig en broma, compte que no acabi baixant una rierada que riu-te’n de les d’Arenys de Munt. Els polítics són pesats, dolents, rapatanis, llenguts, infantils, cínics, però al final els podem acabar perdonant i tot. Sempre que no ens facin sentir gaire estafats. El poble unit mai més serà junyit.

images6HHV72EU

 

CATORZE RELATS ERÒTICS

10687403_10204893639089406_8808816587327048323_o

Coberta1(1)

 

A L’OMBRA DEL DECAMERÓ, ens posem a l’ombra del Decameró. Ja ho diuen al meu poble: tot plegat farà catorze! I mira per on, som catorze. Ens posem a l’ombra del Decameró com ens podríem haver posat a l’ombra dels contes de Canterbury o a l’ombra d’un cirerer. Qui faci l’ombra és el de menys, l’important és l’herba que hi ha sota, el jaç, la migdiada. I nosaltres (tots nosaltres). Som catorze arreplegats i arreplegades, amb tots els respectes, que tenim aquesta dèria del llegir i l’escriure i ens ha agafat la beterola de provar, d’experimentar, en el llapissós camp de les pessigolles, la coïssor i la folgança. I cregues que ens ho hem passat bé. Ara us enviem la pilota, les pilotes, a vosaltres, possibles lectors. Si us ve de gust, aneu a la llibreria i dissimuladament agafeu el volum (sempre podeu dir que és un encàrrec). I correu cap a casa. Ja direu què. Per a nosaltres, els catorze lletraferits, ha estat un grat divertimento (quedi clar, feliços lectors, que quan deia que hem provat la folgança em referia a la representació literària d’aquesta activitat, eh!). Vam fer una presentació sonada a l’Ateneu Barcelonés, la nostra “casa mare”, però en vindran d’altres. Com diu un personatge del llibre, nena, no t’ho pots perdre!

NEGAR L’ALTRE

207

Foto, R. E.: Un carrer de Roma.

 

He sentit un destacat polític unionista que deia a la ràdio que Catalunya no és una nació. Em sembla bé. És una opinió molt diferent de la meva. Una nació, al meu parer, és una comunitat que majoritàriament se’n sent i que ho expressa, per exemple, amb un sistema propi de partits. És més fácil que se senti nació una comunitat amb llengua pròpia, amb una història potent i (o) amb una geografia molt marcada o amb una economia específica. Però a vegades no és així. Com que sentir-se nació és una cosa sobretot de sentiment no hi ha res a dir si el polític unionista pensa que Catalunya no ho és o si un servidor pensa que sí. El problema arriba a l’hora de saber com es tradueixen aquests sentiments (o opinions)  en estructures polítiques (que són construccions humanes, no pas divines): aquesta comunitat ha de ser un estat lliure associat, ha de ser una provincia, ha de ser una regió autònoma, un protectorat…qui ho decideix? Semblaria que al segle XXI hauria de poder ser la ciutadania a les urnes (i potser no només amb arguments sentimentals, potser amb arguments pràctics). Amb tot, dins la comunitat, sigui quin sigui el resultat de la votació, i un cop implementat, hi continuarà havent gent que sent una cosa i gent que en sent una altra. En això no m’hi fico. Espero que els polítics unionistes tampoc. Ni els independentistes, quan arribi el moment, que m’agradaria que fos aviat.