LA DILIGÈNCIA DE MAUPASSANT

Bordeus-Viella 155Bordeus-Viella 144

 

Amb Maupassant em passa que cada dia m’agrada més. Hi ha un cim, em penso. Boule de Suif (1880) és un conte llarg (una nouvelle, que diuen els francesos) que en català es va publicar fa uns anys amb el títol de Bola de greix (edicions de l’Albí i edicions de 1984), però ja havia sortit a Proa als anys 30 sota el títol de Bola de sèu.  “Boule de suif, le conte de mon disciple dont j’ai lu ce matin les épreuves, est un chef-d’oeuvre, ja maintiens le mot, un chef-d’oeuvre de composition, de comique d’observation.”  Va dir Flaubert. I no només Flaubert considerava aquest conte una obra mestra. Sembla que John Ford s’hi va inspirar per fer La diligència. Plena de detalls significatius, dosificada amb molta gràcia, amb descripcions que no ens marxen del cap, una història que ens glaça la rialla i ens posa un nus al coll. Discrepo de Flaubert, si es pot, en això de comique d’observation. Jo trobo més aviat cruel el conte. I sarcàstic. Molt i molt dur amb la burgesia…i ja no diguem amb les monges. La prostituta grassa, amb tota la seva humanitat, no ens fa riure, ens captiva i ens commou. Per això trobo més encertat el títol de Bola de sèu, que no pas el de Bola de greix. Parlar del greix és fixar-se en el físic de la dona, en el seu volum corporal, en canvi parlar de sèu és parlar d’allò que es consumeix…moltes vegades per fer llum.

Los príncipes valientes

LA TELE ENTRA A L'ARMARI

Si m’haguessin preguntat fa uns anys quin “món” català quedava més allunyat del meu (això que alguns en diuen la Catalunya profunda), potser hauria dit Sant Adrià del Besòs. Llegint el magnífic llibre Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar(Tusquets), m’he acabat de convèncer que no. Sempre he pensat que els factors socioeconòmics i els generacionals tenen gran importància a l’hora de crear complicitats i en aquest cas ho he vist claríssim. A més, aquí hi hem d’afegir un element potser molt més íntim i personal, que és el de veure com un nen es fa lector. De seguida m’he sentit identificat amb els dos nanos protagonistes que es tornen bojos de la lectura a la llera del riu Besòs a finals dels setanta i primers vuitanta. Semblaria que el paisatge immediat que descriu Pérez Andújar ha de ser per força molt diferent del d’un poblet rònec del Lluçanès, però resulta que tampoc. Deixant de banda la procedència de les pudors: de porcs, vaques i conills, en un cas, de productes industrials, en l’altre, la resta és similar. Vull dir que un servidor també s’ha criat en un entorn d’uralites, totxana sense arrebossar, bombones de butà destenyides, ferralla sospitosa, uns ambients de rentar el cotxe els diumenges, de rieres contaminades, d’interessantíssims abocadors incontrolats. I casalots aterrats amb fantasmes, pares i mares que treballen o han treballat a la fàbrica, la llum que va i ve, unes llegendes urbanes espantoses… Les vistes, és veritat, no són les mateixes; al meu poble aixeques el cap i tens el Puigmal, el Pedraforca, el Cadí…allà al Besòs tens les tres xemeneies, la via del tren, un pont; però també és cert que a la infantesa el concepte paisatge tot just s’està creant i crec que pesa poc.

També compartim aquestes mares senzilles que cusen i que ens expliquen la seva vida “d’abans”. I resulta que les coses que ens expliquen aquestes mares, i també els pares, i els oncles (els oncles sempre són molt importants), i els avis, s’assemblen moltíssim si els teus ancestres vénen d’entorns rurals, sigui la sierra de Granada, siguin uns pobles catalans deixats de la mà de Déu. Em refereixo a pares anant molt justos de menjar i roba. Em refereixo a la repressió política i la por. Em refereixo també a les històries de cementiris, de balls, de revenges, històries familiars que semblen arribades d’un altre món i només vénen d’un dia de tren o d’una hora a peu del nostre poble actual.

I aquestes mares que cusen, i aquests pares que s’empassen cigalons d’anís, ens subscriuen a una enciclopèdia perquè el saber no ocupa lloc. I mirem les mateixes sèries de televisió, els diumenges o a l’hora del sopar. I llegim els mateixos llibres d’Enid Blyton. I els grans fan vida de cafè, dòmino, tapets verds, i també a algú del nostre entorn li falta un dit o mira de través….Anís del mono, veterano, mudar-se els diumenges, enllustrar-se les sabates. Capellans, escolans, comunions. Em penso que els nascuts cap a la meitat de la dècada dels seixanta ens veiem retratats en aquest llibre ben escrit, malenconiós, feliç, que juga amb un rerefons de silenci i dolor.

I encara, descobrir, en el moment oportú, les coplas de Manrique (tenir la sort d’algun mestre que et fa estimar la literatura, vull dir). Amb tot, noto una diferència important: als nostres pares, a part de la dignitat i la llibertat política, també els van robar la llengua i els van humiliar per això. A nosaltres, ni a l’escola, ni a la tele, enlloc, ningú ens parlava d’Ausiàs March, ni de Carles Riba, ni de com es deien els rius que teníem més a prop, i moltes vegades no teníem ni idea de com transcriure les paraules que ens ballaven pel cap.  Els poca-roba són els poca-roba a tot el món, però, com deia la Maria Mercè Marçal, hi ha gent que a més de ser de classe baixa també és de cultura oprimida. És un rau-rau diferent dels altres (el que no ho coneix no ho veu). La resta, igual.

Us recomano molt llegir Los príncipes valientes, perquè us emocionareu de veritat.