Quin estiu, Déu meu!

Coi d’estiu sorprenent, inestable, ple de sotragades, Déu meu! Reposarem uns dies i aviam si després hi veiem una mica més clar.

Els camps necessiten descans, renovació, adob, quietud… Aquest any, que van sobrats d’aigua, els rostolls verdegen de blat renadiu.  Són promeses que qui sap.

Hi ha moments que podem arribar a pensar que ens hem tornat nòrdics, però no.

Som com som, que diuen al meu poble. I no ens acollonirem per una gotellada, ni que sigui xàfec.

Ni que sigui tempesta. Política.

Bon estiu. I després tornem-hi. I renovats.

El camp de l’Erra entra en guaret, per uns dies.

Moltes gràcies, seguidors.

Àpala.

 

 

.097

LA DAINA DE GENOVEVA DE BRABANT

Els uns diuen que daina, d’altres que cérvola: si fos ara i al Lluçanès diríem cabirola. Sigui com sigui, un animaló d’aquests lleugers i vegetarians va fer senyals al comte Sígfrid de Trèveris  perquè el seguís cap a la balma de les Ardenes on vet aquí què hi va trobar…

Però què té aquesta llegenda que ha fet tant camí? Els descreguts diuen que és la típica història de dona repudiada, injustament, en ser acusada de posar banyes al seu home. En aquest cas concret, el criat Golo, enamorat de Genoveva de Brabant, l’acusa de ser infidel. El marit, Sígfrid de Trèveris, que és a la guerra, la fa matar (a ella i al seu fill acabat de néixer). Els encarregats de matar-la la deixen viure al bosc amb el nadó amb la condició que no en surtin mai més. Genoveva i el seu fill s’alimenten de la llet d’una cérvola, daina, cabirola… Total, que un dia el comte va de cacera i veu una daina, cabirola, cérvola que s’esmuny d’una manera que….I la segueix. I vet aquí (és molt important el “vet aquí”) que allà sota una balma hi troba un nen de sis anys i la seva Genoveva. I ho entén tot. I la perdona (si cosa hi hagués a perdonar). Però -i això crec que és el que provoca el gran llagrimeig de lectors de tots els temps- la Genoveva ha quedat tan malmesa que al final mor, poor thing! A la balma s’hi fa una capella. Ella és santa Genoveva de Brabant, una santa popularíssima que no surt al santoral. Coses de la realitat. Total, que aquesta història exemplar, romàntica, roussoniana,  ha captivat tota mena de gent. Una de les versions que quan jo era petit encara corrien era la traducció de Joaquim Ruyra de l’any 1925. Se n’han fet operetes, pel.lícules i titelles. En parla Proust a la Recerca. En parla Mercè Ibarz a La terra retirada. I ara he vist que també se la va llegir García Márquez, segons explica ell mateix a Vivir para contarla. Molta gent l’ha plorada, aquesta història mig exemplar, vella com Europa. Ara mateix no recordo, però, què es va fer d’aquell animaló lleuger i vegetarià dels boscos de les Ardenes. Potser l’haurem de tornar a llegir. Ja podeu riure, ja, però històries com aquestes creaven lectors. Érem més innocents, nosaltres. I ara què tenim?

D’AQUELLS FOCS VE AQUESTA PELL DE GALLINA

Ens vam pensar que el món finia, fa vint anys. Ens vam pensar que no hi ha res etern, que no hi ha lloc segur, que les nostres vides pengen d’un fil, vam tenir por, però també…

També vam saber que teníem una fortalesa desconeguda,dins nostre. Que podíem marxar de casa dalt d’un remolc i anar a lluitar contra les flames, nosaltres que ens havíem criat amb el pa amb nocilla, la tele i els primers skateboards. Va resultar que els vells i els joves ens enteníem, teníem un enemic per combatre plegats. Va resultar que els forasters i els del poble patíem per les nostres cases i el nostre paisatge. Ens vam sentir abandonats i també estimats. Vam plorar i riure i estossegar. Era la guerra i era la lluita. La nostra guerra particular: un front de foc, danys col.laterals, incertesa, enemic, foc amic. Doneu-nos aigua, senyor! Eren com les pors de l’any mil. Vam pensar que l’únic lloc que ens podria protegir de les flames, si finalment no hi havia aturador, serien les parets gruixudes del monestir de Santa Maria de LLuçà. Tots tancats, qui sap si cantant, resant o plorant, esperant que les flames passessin per sobre…però aquelles flames que venien de ponent, empeses per aquell horrible vent de ponent, anirien cap al poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, on quedaven avis i àvies, canalla, mares, pares, germans, tiets, tietes, coneguts, amics, gent treballant a la rereguarda. Vam viure unes coses que no ens hauríem pensat mai. Una guerra, una pesta medieval, un cataclisme. Llavors va arribar aigua de Banyoles i el vent va canviar. No tots els records d’aquells quatre i cinc de juliol del 1994 són dolents. Queda una pell de gallina ambigua. Per sempre.
Aquesta foto de Mariluz Rodríguez “Luciti”, mostra una part del monestir de Lluçà amb uns nuvolots negres i amenaçadors que s’acosten.