LA NIT DE LES URNES CALENTES

A les nou del vespre tothom sabia que Marine Le Pen treia el vint-i-cinc per cent a França, que Siritza guanyava a Grècia, que els euroescèptics britànics no sé què, que a Dinamarca tal, però no podíem saber què ens passava a nosaltres. I volíem saber-ho quan les urnes encara estaven calentes. Llavors, em va arribar el primer whatsapp…

Al meu poble, altíssima participació i resultat històric. Comencen a arribar missatges. Petita capital de comarca. Tal mesa. Tal col.legi. Les dades venien d’aquesta manera, en comptagotes, a través de piulades, grups de conversa, missatges, comentaris de bar, que m’acaben de dir que si Torelló, que si a tal col.legi de Sabadell, que si tal mesa de Vilafranca. A tal col.legi, tradicionalment mooolt socialista, ha guanyat esquerra. Diuen que podria ser que hi hagués sorpasso. A tal poble, al meu altre poble, també. Al poble de més enllà, Convergència. I què, què, com queda la cosa?Doble sorpasso, dius? És un rumor. A Rac 1 diuen que, que i que. Sí, sí, de bona font. Uns interventors ja tenen els resultats de…I els de Ciutadans, pugen o què? El procés, suma? El PP baixa? Mentrestant, els mitjans tradicionals anaven marejant l’audiència amb la participació de….de les sis de la tarda! Però, que ens prenen per totxos! Per què no hi havia cap sondeig fet a peu d’urna, encara que fos mig d’estranquis? I com que no hi era, la gent, que ara es desborda per totes bandes, va agafar la batuta. Va agafar les regnes i va decidir que ens anirem informant els uns als altres. La veritat és que d’aquesta manera va ser força més emocionant. Arribaven dades de moltes bandes, a través del mòbil, i era qüestió d’avaluar-ne la fiabilitat. També s’ha de dir que alguns digitals publicaven seleccions de piulades. El vespre de les europees, que semblava que seria molt de mal passar, es va convertir en una d’aquelles vetllades que creen afició. Sorpreses, rumors, complicitat, mentides, errors, desitjos, vida social. I per fi, passades les onze, la constatació que la gent, noi, quan agafa el sobre, hi fot el que li sembla. Ja poden anar dient, ja. Per sort.
A la foto, la bonica església d’Urnes, a Noruega (les altres imatges d’urnes que he trobat no m’agradaven).

L’HERBACOL I ALTRES MISTERIS

Anant amb bici per uns camins de déu (amb burricleta lluçanesa) per allà els voltants de Peratallada, Canapost i Palau Sator, vaig veure, l’altre dia, molta herbacol. O alguna planta de la mateixa família. Fa un goig de déu, tot i ser un card. I m’hi vaig fixar: per culpa del color, però també perquè el dia abans havia començat a llegir un llibre… 

Un llibre d’aquells que mai et pensaries que et podria interessar tant. Me’l van regalar uns que saben que des que el vaig tastar per primer cop, deu fer un parell d’anys, vaig de cul pel recuit de drap. És un goig i una alegria, aquest llibret que va publicar l’editorial Sidillà l’any passat. L’autor s’ha mogut, ha buscat bé i hi va fotent palades de passió tota l’estona. Té detalls que et fan abaixar el cap i dir sí, senyor: El llibre del recuit, vida i miracles d’un llevant de taula, de Jordi Bonet-Coll. Mira, sembla un d’aquells volums amb receptes i anècdotes, que per Sant Jordi omplen un buit i ja està. Però aquest no. Al final, no. Vull dir que trobo que l’encerta, que la clava. Sorprèn la manera que té d’anar donant el material. Hi ha uns personatges que et roben el cor. Hi ha passió, ja ho he dit. Fotos i dibuixos. Informació exhaustiva i detalls, quins detalls! Pastors que engeguen pels voltants de Sant Romà de les Arenes (un poble medieval colgat per la sorra), ovelles que feien la transhumància al revès de com l’entenc jo (al Lluçanès els ramats pugen a muntanya a passar l’estiu, aquí els ramats baixen de muntanya, per exemple de Pardines, a passar l’hivern a l’Empordà), recuiteres que remenen amb llossa, genealogies de masovers i tietes, pobles rònecs, camins transitats, trens petits, mercats grossos. Receptes, també. I em sorprèn que digui, el Jordi Bonet-Coll (a qui felicito per la feina i el bon gust) que avui dia gairebé no hi ha recuit quallat amb herbacol (presó, també l’anomenen), perquè d’aquesta planta no se’n troba prou. Per això m’hi vaig fixar, l’altre dia, entre Peratallada, Canapost, Palau Sator, què hi sé, allà a les vores d’una carreterota n’estava ple i alegraven, aquells cards, la tarda lluminosa de maig de l’Empordanet.  

QUE NO ENS HO TREGUIN

M’arriben notícies inquietants, rumors, ecos de malson. Em diuen que vindrà un dia que prohibiran les coses que més ens agraden. La més dolorosa, em penso, és la de les llars de foc, el foc a terra de tota la vida, vaja…

També em diuen que desapareixeran els llibres, de paper, i que la xocolata serà considerada un bé de luxe. “És molt senzill”, m’explica aquella veu tan pràctica, com si no fos conscient de la tragèdia, “resulta que als xinesos també els agrada la xocolata i en volen consumir cada dia i, com que les zones de producció són les que són i pel clima no es poden extendre més…doncs ja ho tenim!”. Ah, coi. I també és pel clima, em diuen, per la Santíssima Sostenibilitat, que les llars de foc aviat es consideraran igualment “un luxe”. I un perill. “Sí, sí, pel medi ambient, per la salut, pels incendis, per les cremades de la canalla…” I els llibres. “Però els llibres no serà tant pel paper, pels arbres i tot això, com pel canvi de costum, per la cosa de les pantalletes.” També pel perill que representen? Au, va! I què més? “Doncs els cargols, els bolets i les pinyes, que no es podran arreplegar sense permís.” Els nostres pares van haver de renunciar a moltes coses i ara ens toca a nosaltres. I els avis pla. Matança del porc, caçar amb fura, fumar als confessionaris, beure directament de la meta de la cabra…Més coses que es prohibiran? Ui, ni t’ho imagines. Menjar a la platja. Jugar a la cuit amagada quan es faci fosc. Mirar la posta de sol sense protecció. Pescar amb canya. Contemplar les estrelles. Passejar pels camins de terra. Criar gallines per tenir ous. Les torratxes als balcons. I els balcons per ells mateixos. Les migdiades. Les arrambades. Més val que ho aprofitem bé, que tot això s’acaba. Però ja se sap, allà on comencen les prohibicions, també comença la revolta, el fer les coses d’estranquis. “Vosaltres mateixos”, diu la veu de la consciència. A això mateix.