JARDÍ DE L’ATENEU (amb ocells)

Trobo a faltar els ocellets, diu un ateneista. Ja tornaran, no pateixis, li respon un gat vell (ateneista, també), quan hagi passat tot aquest brogit. Això era ahir, Sant Jordi de l’any catorze…

I aquest matí, puntuals, els ocellets es volien menjar les meves engrunes: les engrunes del meu esmorzar, perdó. Han tornat perquè avui ja no hi havia el desmanec de les jornades de portes obertes, de gent amunt i avall, de veus pels altaveus recitant fragments d’obres literàries. Ahir, l’esperat sant Jordi de l’any catorze, hi havia una mena d’eufòria gairebé desbocada. El bon temps, el mal temps dels dies anteriors, la cosa que bull per dins, en fi. A les Rambles, en una parada, hi vaig trobar Platero i jo (i “jo”, sí) en català i ara em penedeixo de no haver-la comprat, aquesta raresa, aquest llibre que toca la fibra de la meva memòria. Però no me’l vaig endur: hi ha una mà de llibres que no comprem, que no llegirem, però que disparen alguna fletxa dins nostre…com deu ser l'”azabache negro” en català? Més avall, o més amunt, prop de l’església de Betlem, un homenot amb barretina tocava el Virolai amb una trompeta. De seguida va tenir una rotllana de catalanets eufòrics i guiris intrigats; l’home va fer cantar rosa d’abril, morena de la serra, als que ens la sabíem. Al cap de poc, remuntant un servidor l’artèria (que n’hi deia algú) torno a topar amb l’aprenent de Rudy Ventura, el vull fotografiar i em diu que un moment, que li vol dedicar el rosa d’abril a un, una, en fi, una persona masculina amb vestit femení que va ensumant un capoll de rosa balcó amunt balcó avall de la façana del Museu de l’Erotisme. Cony! Tota cuca viu, per Sant Jordi (i diuen que mata l’aranya)! Un conegut em presenta una tal Marta Rovira i resulta que anys ha anàvem a la mateixa missa del gall. Conxo. Tiro amunt. Una coneguda es fa signar, dibuixar, un llibre infantil. Un home disfressat de personatge amb ermilla plena de xapes llegeix un conte sobre la lluna i de seguida té una rotllana de seguidors. Quan acaba, l’aplaudim. Passo l’Fnac i tot tranquil, quiet. Tiro amunt cap a Rambla Catalunya. La parada del PP, allà al fons, també es veu tranquil.la. Tres rosses estupendes s’hi fan una foto…per la banda de dins. Força més ambient a la de l’ANC. Van per feina. Signa un vot? Sí, sí? Ah, m’he descuidat de dir que una gitana m’ha ofert una rosa, ala, i mentrestant he tingut temps de comptar les barres de la bandera que guarnia el seu taulell improvisat: sis barres vermelles. Alegria, que són quatre, sis dies. Una taula on signen els traductors, on es reivindiquen els traductors. Hosti, tots els llibres del Cercle de Viena, junts! Autoajuda, apadrina un galgo, roses que es mengen, llibres de quarta mà, la grècia clàssica, el ganxet, llibres de butxacó. Tombo cap a Passeig de Gràcia i baixo per la banda calmada. Lletraferits que baden la boca de gana. Incauts que s’aturen a la parada dels llibres en asturià. Els compraria. Veig que un ja el tinc a casa: Ambos mundos, de Xuan Bello. Els compraria tots. Però què en faria! El bable. Tiro avall i veig la producció d’edicions de 1984, que fa el seu goig. Saludo el Miquel Adam i em presenta la…Càgum la memòria! Després Raig Verd, el Club dels Novel.listes, LaBreu, Males herbes, cony sé jo quantes meravelles lliures. I avall. A El Corte Inglés la música massa alta, la veritat. I avall. Es nota un buit i és el de García Màrquez. A l’Ateneu ja no hi ha l’Oriol, que hores abans m’ha regalat i dedicat un llibre de contes i m’ha dit que havia descobert que era parent del primer ministre de França. Any catorze, déu, meu! I un moment abans el Joan-Lluís Lluís, súbdit francès, llegia fragments del seu darrer llibre i li he desitjat sort pel Crexells, em penso. Hi havia xivarri, sol eixordador, moviment de cambrers, assalts a taules en vies de ser buidades. Els ocellets havien desaparegut del jardí de l’Ateneu, ahir que era Sant Jordi. Però avui hi han tornat. Manyacs. Una mica ressacosos. Tot el que puja baixa, però algun record en queda.

LA NIT DE MAX ESTRELLA

Les imatges més belles en un mirall còncau són absurdes, diu Max Estrella, protagonista de LUCES DE BOHEMIA…

Ja fa uns disset anys que a Madrid es celebra La noche de Max Estrella i, com si d’un Bloomsday es tractés, es fa una ruta nocturna pels carrers i locals que surten a la immortal obra de teatre de Ramón del Valle-Inclan. Prostitutes, poetes modernistes, taverners, llibreters, vells marquesos, ministres generosos, venedores de loteria, serenos…El poeta Max Estrella, cec i més pelat que una rata, fa la ronda pels cataus on nien aquests personatges en companyia del seu amic, i aprofitat, Don Latino. L’obra, com totes les grans obres, es presta a moltes interpretacions, però queda clara la crítica que fa a l’Espanya d’aquell temps, a la seva vida literària i política, a les seves misèries. En un moment donat, el poeta Max Estrella diu que, “España és una deformanción grotesca de la civilización europea”. Exagera. Però és que l’esperpent, ja ho diu en altres moments, és l’única manera que troba, l’única estètica amb la que es pot explicar el sentit tràgic de la vida espanyola.  Diu: “Latino, deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España”. Fa gairebé cent anys que es va escriure LUCES DE BOHEMIA. Impressiona.

ACOLLONANT POSTA DE SOL A MADRID

Cony, que sí, que és de collons. Tot. Lamarecuvaparitot. Uns personatges que es van apotolant, es van apotolant, fins que dallò. Això és, molt resumit, l’argument de La Busca, del Baroja. Una magnífica tocada de collons…

M’imagino que devia ser una tocada de coooollons, per alguns dels de dalt, la novel.la quan va sortir el 1904. Que si Madrit aquí, que si Madrit allà i carrers avall, per sota i per sobre de la Puerta del Sol i Oriente, fins al Manzanares, una púrria que volia sobreviure pels seus collons. Se li nota que s’ha mamat tot Dickens en aquest Baroja…fa uns secundaris, que t’hi cagues! I unes acollonants trames judicials que s’allarguen, i herències increïbles que es fan esperar. Oficis llefiscosos. I gentota que es va apotolant. I pòtols que ja hi neixen, lamarecuvaparitot. Però el molt puta, el Baroja, sabia de què parlava perquè va fer de forner uns anys paret per paret amb Las Descalzas i allà es va fundar allò que encara ara es diu Viena Capellanes, pel carrer Capellanes, s’entén. Misericordia cantonada Capellanes, el cor, el mig del pas, darrere el Corte Inglés, cony. Una cadena de pastisseries (ara n’hi ha una al carrer Arenal, em penso). A mi m’és ben igual. Me la sua, en el fons, on sigui que hi havia el forn de la tia de l’escriptoràs. Però, hòstia, també hi ha uns innocents de l’hòstia en aquesta novel.la del Baroja. I dius, coooollons, s’ha d’haver llegit molt Dickens per engaltar-les aixís de bé amb el lumpen. També hi ha una pensió al carrer de Mesonero Romanos, el mateix on hi havia hagut una resclosida llibreria punt de trobada dels de la generació del 98, on es veu que tothom les passa putes, per no parlar de la bravada. I dius Balzac. Pro la sintaxi. A la mè la sintaxi. Home! Són dramàtics, melodramàtics, una mica, en totes les coses, a Madrit, cony. Pro quan l’encerten, l’encerten. Sobretot amb els bascos. Amb els escriptors bascos. I aquest més aviat és eixut. Després també la poden cagar, collonses. Allà ho aprofiten tot, s’ho fan tot seu, pro alguns s’ho han de fer perdonar. He sentit que una diva, una gran tràgica, parlava d’èxodes, de drama…cony sé per què. O sí que ho sé. Aquest dissabte plovia a semalers i els porxos de la Plaza Mayor eren plens de pòtols que jeien. Aquest inici de primavera grisejava a Madrid. Alguns polítics i algunes grans dives, i un cardenal, desbarraven. Quin samaniat. Que vénen els fenicis! La genteta, però, anava fent la seva, somrient als coi de passavolants, mirant de sobreviure, fotent botifarra a les putades del destí: collons, què voleu que facin, sinó?