LA NACIÓ MÉS ANTIGA D’EUROPA…

Quan diuen això i ho diuen solemnement, què volen dir? Volen dir Castella, Lleó, Castella amb LLeó, Lleó amb Astúries o sense, amb Galícia o sense, Castella amb Navarra, sense Navarra, amb Portugal…

Volen dir una cosa emanada dels déus, la història, la geografia, les armes, la seva imaginació? A què es refereixen? Es refereixen, doncs, a Castella la Vella sense la Nova. Amb la Nova. A la Hispània romana (la Ibèria grega), tres províncies diferents de l’Imperi Romà (a vegades més): la Tarraconensis, la Baètica i la Lusitània (Mèrida, Salamanca, Almadén, situades a la Lusitània…que és Portugal?). Amb vascons, sense. Amb asturs, sense. Ni Canàries, sense Ceuta, sense Melilla. Ai Castella, la gran Castella amb Còrdova o sense, amb Granada o no, amb Sevilla i sense, amb Aragó, sense, amb Aragó amb Catalunya, sense, amb, sense. Amb València, Mallorca, les Illes Formigues. Amb Mèxic, sense Texas, amb Califòrnia, sense, amb La Florida, amb Perú, amb Cuba, amb Canàries, sense Canàries, amb Gibraltar, sense Menorca, amb Nàpols, amb Flandes, sense Flandes, amb Catalunya Nord, sense, amb Llívia, amb Filipines, amb el Sàhara Occidental, Guinea, la Rota, Villa Cisneros, l’Illa dels Faisans… 

ITALIANOTS COM JOHN FANTE

La sogra del protagonista de “La germandat del raïm”, la tocada i posada senyora Dietrich, no volia que la seva filla es casés amb un italianot, perquè es pensava que qualsevol dia el seu gendre l’escorxaria amb un ganivet. Això no ho arriba a fer, però amb el temps se li acaba pixant dins els guants de treballar al jardí…

Descendent d’immigrants italians, el nord-americà John Fante ens ensenya, sense manies, la vida d’alguns d’aquests “italianots” i els seus veïns en una petita ciutat de Califòrnia. Un pare i una mare deixatats, ebri de chianti el pare i de catolicisme i espelmes la mare, que s’agafen pel coll amb qualsevol excusa. Per què molts escriptors americans escriuen d’aquesta manera? Vull dir que el manierisme, tan europeu, allà no hi té gaires cultivadors. Sembla que allà sempre s’ha anat directe al gra, a la ferida, a la merda, al cor. Fante és autobiogràfic, bastant autobiogràfic. I això es nota. Diuen que el seu fill, el també escriptor Dan Fante, no el deixa gaire bé com a pare. A la novel.la hi ha crits, insults, pixarades, en fi, de tot. Hi ha una brutor i una mala llet entre pares i fills, entre marit i muller, entre germans, però de fons es nota una malenconia, un enyorament, una tosca tendresa, la força del clan. Llegir Fante és anar-se sotraguejant. Edicions de 1984 l’està publicant en català. Traducció de Martí Sales. Correm-hi tots. 

AGAFA UN DALLÒ I ESMORZA

L’any vienent serà l’any 14. Hi haurà el tricentenari d’aquella famosa derrota d’aquí (i de tothom), i el centenari d’aquella guerra de més amunt, la Gran Guerra, l’europea (i de tothom). Ja se sent per tot arreu una xup-xup…

Del tricentenari d’aquí, i dels seus fruits literaris, potser en parlarem un altre dia; ara anem a França. I ja ens ho imaginem. Flors als monuments de cada poble, de cada racó de la province, aux enfants morts pour la patrie, etc., etc. Flors i discursos i tot plegat, com diuen els vells, tot plegat farà catorze! I dins la xup-xup, o al voltant de la xup-xup, surt el llibre de l’Echenoz, traducció al català d’Anna Casassas, editorial Raig Verd. El llibre, que es diu “14”, així, pelat, pot ser una bona tria: explica aquella guerra que tantes “rieres de tinta” (per no dir rius i caure en un lloc comú, ehem), que tantes “aixetes de tinta”, que tants “xàfecs de tinta” ha fet córrer, rajar, caure? La novel.leta de l’Echenoz és una aproximació a uns fets i a una època, portada a terme amb una contenció que fa feredat. Vull dir que tenim tota l’estona el cor al puny (i perdó pel lloc comú) i un nus a la panxa (més disculpes) i cap llàgrima…que se sàpiga. En fi. Allà hi trobareu -els que llegiu la novel.leta- l’absurd funcionament (tan racionalment absurd) d’una guerra que t’arriba i dius, coi, no saps com i ja et trobes en una trinxera. I, coi, de cop tot s’ha girat com un mitjó. Per això dic que totes les guerres són de tothom. I en aquest llibre no es diu d’on són “els altres”, només en diu “l’enemic”. Cony sé jo d’on cony és aquest pobre soldat a qui has de disparar i si no ho fas ets home mort. I que quedi clar que les bèsties també pateixen, en una guerra. I et vénen ganes de dir als que en treuen profit (i ara, perdó per la candidesa), et vénen ganes de dir-los que agafin un dallò i ja ho saben. Apa. A esmorzar. La novel.la comença amb una frase terrible: “Com que feia un temps preciós i era dissabte, dia que el seu càrrec li permetia descansar, l’Anthime havent dinat va sortir a fer una volta amb bici.” Sabent el que ha de venir després, esgarrifa. Un llibre que us agradarà.

LES SET CIUTATS (TRANSSILVÀNIA)

“Tot el que tinc, ho duc al damunt”. Diu la premi nobel Herta Müller, descendent de la minoria alemanya de Transsilvània, en començar la novel.la que té aquesta mateixa frase per títol. “He portat tot el que tenia. No era meu. O no em servia o era d’algú altre. La maleta de pell de porc era un estoig de gramòfon.”

Tot i que la novel.la explica l’estada d’un jove en un camp siberià, l’inhumà lager (valgui la redundància), els records i les vivències que vénen sovint al cap del narrador/protagonista són de la terra d’on l’han tret a la força, encara adolescent: algun llogarret dels Siebenburgen, de Transsilvània, vaja. Quin gust dir aquests noms. Hermannstadt (Sibiu, en romanès, Nagyszeben, en hongarès), Klausenburg (Cluj-Napoca, Kolozsvár), Sächssburg (Sighisoara, Segesvár), Bistritz (Bistrita, Beszterce), Kronstadt (Brasov, Brassó), Mediasch (Medias, Medgyes) i Mühlbach (sebes, Szászsebes), són les famoses set ciutats saxones fundades a la que segles després, i gràcies a la literatura, seria coneguda com la terra de Dràcula. Alemanys, Hongaresos, Romanesos -avui dia l’ordre seria l’invers- conviuen en aquell altiplà immens. També hi ha els gitanos. Queden pocs alemanys a Transsilvània. De fet, la novel.la de Herta Müller ens parla (sense esmentar-ho gaire explícitament) de com es va accelerar la decadència d’aquesta minoria després de la Segona Guerra Mundial (es van trobar molt mal situats, entre Hitler i Stalin). Però un paisatge com n’hi ha pocs. Un patiment com n’hi ha pocs. Encara que sembli llunyà, exòtic, fins i tot terrorífic, allò també és Europa. Transsilvània i també Sibèria. Per damunt de tot, però, el talent de l’autora. El punt de vista. Per això sona nou un tema tan vell (amb perdó) i dolorós com les vivències en un camp de treball forçat. Més enllà de les xinxes, la pell i l’os, la mort dels companys, el fred de peus. Molt més enllà hi ha la poètica del ciment, el lirisme de la pala de carregar sorra, la inspirada dansa de l’arrencar patates, el ball de la gana, la gana i la gana. L’àngel de la fam. En fi. Una lectura trasbalsadora. I molt recomanable.