LA GERMANA DE MOUSTAKI

Aquest hivern, amb gent de l’Ateneu i amics, vam anar a fer una ruta literària per París. Un dels llocs que més emocions ens va proporcionar va ser el Club des Poètes…

Des de fa cinquanta anys, aquest cafè convoca poetes joves, poetes maleïts, aprenents de poeta, poetastres i recitadors malalts de poesia, sota la llum d’una bombeta taronja, a la vora d’una barra alta, vella i viscuda, al voltant d’una ampolla de vi francès, sempre francès, per regar menges ben elaborades. Allà regnava fa anys el poeta Jean-Pierre Rosnay amb la seva musa i el fill de tots dos. Ara, desaparegut ja el poeta, regna el fill, amb barret negre i foulard, de poeta maleït, també, i la musa, una musa entrada en anys, però mantenint tota la gràcia, totes les gràcies. Hi vam anar durant la ruta literària per París i xerrant, xerrant, va resultar que és -que era, que serà sempre- germana “d’un cantant que ve molt per Catalunya, no sé si el coneixeu, és diu Georges Moustaki…” Que si el coneixem? Ronda de calfreds per l’esquena. I allà, un gat que anava de les cadires a les taules i de les taules a la finestra petita del fons del cafè. A fora nevava. Avui que Moustaki ens ha deixat, m’ha vingut al cap la seva dolça i amorosa germana, la musa del poeta del cafè de la poesia.

CAPFICAT

     Tota la persona, tota la part de la persona que no és cos, tota, doncs, ficada dins el cap. Dedicada a pensar. Obsessionant-se per ves a saber què o qui. És quan les passes, sense res conscient que els faci de guia, és quan les passes, elles soles… 

És quan les passes van allà on volen. És quan ens acabem perdent o acabem fent accions inútils, moviments sense sentit, revolts, voltes. I les mans igual. Les mans van a la seva, com en un tic, però no és tic. Tic seria quan només és una part, un moviment, un zist i zast de l’ull, la mà, el dit, el llavi, la galta. Tota la part de la persona que no és cos, tota, doncs, es pot acabar ficant dins el cap i deixar de controlar les passes, les mans i la boca i tot. És quan hi ha gent que diu coses que diu que no volia dir o que no voldria haver dit o que no hauria dit mai que les hagués arribat a dir. És quan els bojos, la canalla, els torrats? Sé que m’estic embolicant. Sé que estic marejant el sol lector que deu quedar a aquestes alçades d’escrit, però fa estona que dóno voltes, que provo d’entendre què coi passa quan no tenim control de res nostre perquè estem ficats dins el nostre cap donant voltes a alguna cosa, alguna idea, alguna persona. En diuen obsessió i volen dir capficament. La llengua a vegades és molt i molt afinada. El català, en aquest cas.

NO TOTES LES MASSES PIQUEN….IGUAL

Hi ha gent a qui no agraden els actes massius: manifestacions, celebracions de victòries esportives, misses multitudinàries, concerts de rock, curses populars, circs. Res a dir. Hi ha gent a qui no agrada veure gaires banderes juntes…

 
Em sembla bé. Hi ha gent a qui aquests actes de masses els fan pensar en estètiques, en fi, que no vull ni anomenar. Pot ser. Com diu el Brassens, la música que marxa al pas, cela ne me regarde pas! Això del Brassens, però, és molt educat i respectuós, comparat amb depèn què (fins i tot referint-se a desfilades militars). M’agradaria creure que algú que fa poc ha deixat anar un comentari molt lleig sobre la manifestació de l’onze de setembre -que no marxava al pas de cap banda militar, sinó que era alegre, distesa i lleugerament caòtica- es referia a aquest rebuig estètic d’una massa en moviment, que el comentari no anava més enllà, que no es referia al contingut ni a les idees que expressava la gent en concret que hi havia. M’agradaria pensar-ho, però, ai! Crec que les persones tenim tot el dret, des de l’individualisme, el contracorrentisme, la clarividència, l’anarquisme (que també té les seves banderes, per cert) el que sigui, a negar-nos a participar en actes dits de masses. Hi tenim tot el dret. I també el de criticar-los i de no trobar-los bé, aquests actes. I a no trobar bé les idees que s’hi defensen. Ara, d’aquí a poder pensar que no participar en una cosa, en una reivindicació, en una mostra de solidaritat, en un crit de ràbia col.lectiu, en el que sigui pacífic i democràtic, et dóna dret a classificar-ho en termes tan i tan ofensius…en fi. La tolerància és difícil, sobretot amb els que no pensen com tu. Insultar es veu que no costa gens. No hi vull entrar en aquest dir les coses com de passada i ja l’has deixat anar. Coses molt ofensives. Molt. Ara només volia demanar, a qui ho sàpiga, com s’haurien de classificar esdeveniments que compten amb la col.laboració sovint acrítica de les masses, com ara portar tothom unes samarretes, unes carpetes, uns mitjons, unes gorres, el que sigui, per exemple amb un determinat animaló pintat, amb uns determinats eslògans, amb uns determinats colors. I tothom hi ha de combregar, per buit i banal que sigui tot plegat. I quan en un concert de rock des de dalt de l’escenari un ídol gens sospitós crida a les masses, per exemple, vinga, tots junts, jo per ser feliç vull un avió…o en un circ quan el pallasso diu, como están ustedes? Bieeeeeen! Hi ha individualistes que amb la mateixa mà que cobren, després tiren la pedra damunt la gent del carrer que els ha comprat la cosa, i després amaguen aquesta mà. Estic molt ofès. Molt. Jo confesso que tampoc sóc gaire de banderes ni de masses, però a vegades necessites participar d’un crit col.lectiu que demana participar en les decisions, tenir un lloc al món, i que no va contra ningú. No veig que això sigui cap mal. Ni cap vergonya. Ben al contrari.