DIGUES A TA MARE QUE TOQUES EL PIANO EN UNA CASA DE BARRETS

No li diguis que ets polític. Ni periodista. Sobretot no ho diguis enlloc que ets periodista. Abans eren els advocats i els procuradors, els que anaven a l’infern…

…de dos en dos. Ara, però, amb tot això que passa dia sí i dia també, i com alguns informen de tot plegat, potser arribarem a la conclusió que el pitjor, després de polític, sigui passar per periodista. Digues-li que ets torero. Poeta. Llaurador. Però tampoc li diguis que treballes a la caixa, ni li diguis que treballes al Vaticà. No, no. Mai. Si un cas digues que demanes al metro, que neteges clavegueram, que et cuides d’un galliner. Total! Sap greu que oficis tan nobles arribin a tal degradació. Però tornem al post de la setmana passada: una de les millors pàgines de les Il.lusions perdudes de Balzac és una crítica teatral que fa Lucien de Rubempré per encàrrec i amb finalitats més que lucratives…el talent al servei de. De qui? Brillant muntatge amb un fons de veritat. Potser ja és això ser periodista. Vull dir tocar el piano mentre d’altres arramben. O tocar el piano per desviar l’atenció. O tocar el piano i fer ballar al teu ritme tota una comunitat. Encara que la comunitat, país, poble, casa, sigui un bordell. Cony sé jo, però em sap greu aquest desprestigi de dos “oficis” que m’havien agradat. 

LES IL.LUSIONS PERDUDES

Fer pujar o ensorrar la carrera d’una actriu, el prestigi d’un poeta, la reputació d’una dama, d’un polític. Tot això en mans d’una premsa diguem que poc escrupulosa i àvida de diners i influència i anunciants, reialista o liberal o totes dues coses a l’hora; tot el que puja baixa…

Ganes de fer-se veure, de fer-se raspallar, de fer-se convidar, d’estar a la moda. Títols nobiliaris (tràfic de). Cognoms i càrrecs. Joc i vici. Afalacs, traicions, moixaines. Calers, vanitat, bellesa, joventut, tràfic d’influències, corrupció. I encara més ganes de fer-se veure i necessitat d’un tren de vida impossible (però necessari). Avui convido jo, que no falti de res! Demà dino en un raconet, a can Flicoteau, que ningú no em vegi. Anar sempre endavant i amunt per no caure i no anar enrere. Impossible poder-se mantenir en el prestigi artístic, en la dignitat personal i en el gran món. Adéu escrúpols. Anar i venir de cotxes (de calesses). Pujar i baixar escales. Entrar i sortir de cenacles. Llotges. Sales de joc on refugirar-se d’un desengany i jugar-s’ho tot a un número parell, al vermell. Obtenir roba adequada, com sigui,  per poder presentar-se als llocs i poder aconseguir alguna cosa, un càrrec, la mà d’una dama (els favors d’una cortesana), i després pujar com l’escuma i poder pagar amb escreix aquesta roba i estar tan amunt que ja no hi ha manera de recordar que hi ha un sastre o hi ha un amic (a províncies) a qui devem la roba. La vanitat artística de qui vol ser a l’Olimp, la vanitat social (entrar en aquell cercle), la vanitat de ser jove i tenir la bellesa de la joventut. Que després es marcirà. Perdre-ho tot vol dir haver-ho tingut tot, diu un personatge d’aquesta novel.la. Vol dir haver tingut els diners, la fama, la glòria. I les il.lusions. A París, en temps de Balzac. A d’altres llocs.  Això es tan vell com la humanitat, diuen. Exageren.

(per un problema tècnic, de moment no puc penjar imatges)