GIRONA

Un tros de coca per la meva boca. Anem a barraques. Ha arribat una altra nit al carrer dels Torrats. M’enamora a mi. Fa una fred…

El Punt, el pont. De pedra. Pedret, el Mercadal, Sant Narcís, Font de la Pólvora. Fontajau. El pavelló de Fontajau. Eiffel, Lorenzana, Pla. A la carretera de Salt. Pujo’t i baixo’t. Independència, Santa  Clara, carrer Nou. Les àligues, l’Angelot, les mosques. Onyar, Ter, Galligants, Güell…La Terra, la Força, la Llibertat. La Rambla de la LLibertat. Carrer del Carme, Vista Alegre, el Núria, carrer Rutlla, Emili Grahit. Jaume Primer, el Rei Martí, Ermessenda i sant Fèlix. La lleona. El cul. Peixeteries. Llibertat. El pont, el Punt. Un tros de pa pel meu germà. Una botifarra per la meva mare. Fa una fred. Els plàtans de la Devesa. La sala de Ball de la Devesa. Correus. Quedem a les escales de Correus. Per Fires. A barraques. A la copa. Cases de l’Onyar, ponts de l’Onyar, aigua de l’Onyar. Xiscles de gavià argentat. Voltes i més voltes i sota les voltes i la llibreria les Voltes. La 22. La Geli. Temps de flors. Temps era temps. Ruyra. Ciutadans. Ciutadans. La Fontana d’Or. La Font de la Pólvora. El Pou Rodó. Les escales de la Catedral. Les escales. Les escales de la Catedral. El pont de Pedra, plaça Catalunya, el quiosc de plaça Catalunya, el viaducte del tren, Sant Fèlix, el passeig de la Copa i altra volta la plaça del Vi, el museu del vi, la pujada de sant Martí. Sivilla, Lorenzana. I la casa de Cultura. Maragall. Ginesta. Carrer del Carme, carrer del Carme, carrer del Carme. Uned. Campdorà, N-II, Teatre Municipal, Sant Domènec. La Muralla. Els Rèis de l’Orient. Quatre cantons. Carrer Nou, Barri Vell, Eixample, Marquès de Camps. Són fires. Le Bistrot. Les castanyeres. Les atraccions. Crits de gavià argentat. Girona, Giròna, Giròna, coi.

L’ANTOLOGIA DE SPOON RIVER

Avui fa un bon dia per parlar d’aquest llibre d’Edgar Lee Masters: plou i a estones surt una ullada de sol i els vidres s’enlloren i ploren i tot, que diria el poeta. Unes veus parlen des del cementiri… 

Res de terror gòtic. Són les veus de les persones que van viure a Spoon River i que ara, des del més enllà, ens expliquen, es justifiquen, reclamen, declaren el seu amor, les seves pèrdues. Aquesta ANTOLOGIA, un clàssic entre els clàssics americans -i per tant nostres-, la seva petja, el seu aroma, es troba darrere, sota i dins, damunt l’obra de molts autors americans, com ara Sherwood Anderson, per dir-ne un de conegut i apreciat per nosaltres. Res de terror gòtic. Res de southern gothic. O bé sí. O costumisme. O la vida, la vida, cordons. Cada veu, cada fantasma, ens explica, per mitjà d’un poema monòleg, alguna cosa de la seva vida (de quan era viu, és clar) i les veus d’altres morts matisen, contradiuen, confirmen allò que acabem de sentir. Sempre -venint com vénen les veus del més enllà- amb un calfred a l’esquena, a la nostra esquena. L’aparició fa poc de la traducció al català d’aquesta cosa tan maca (una feina de Jaume Bosquet i de Miquel Àngel LLauger) és la millor excusa per seure una estona al peu d’aquestes tombes i escoltar la veu dels absents, que sempre tenen coses importants per dir. I així també aprenem que escoltar els morts -fins i tot els nostres morts- pot ser una cosa agraïda i fins i tot un punt feliç.

GEORGIA ON MY MIND (els contes de Flannery O’Connor)

No sé si seria adequat o prou just penjar a la Flannery O’Connor l’etiqueta del Southern Gothic; indiots, cabanes, barbers racistes, dones honestes de coll alt, venedors de bíblies… tot això hi és….

I sí. Els seus contes, que fa poc han aparegut en català (Tots els contes, labutxaca, traducció d’Ernest Riera), ensenyen una Geòrgia a vegades ingènua, sovint violenta i dominada per l’odi racial i la majoria estan ambientats en indrets tristos, decrèpits i resclosits; vaja, una festa pels lectors addictes a aquesta estètica (que no deixa de tenir la seva bellesa). En fi. Humor negre a dojo i una cosa que en podríem dir “dimensió moral” que fa que els contes vagin bastant més enllà d’on sembla que ens han portat. Tot plegat, a estones, fa esgarrifar. Hi ha unes quantes de les narracions que et deixen amb la gola seca i d’altres que et fan pujar el fred per l’esquena. Diuen si la seva literatura és catòlica en un món protestant. No ho sé. Molt recomanable, això sí. La Flannery, que va morir massa jove (als 39 anys), deia: “Escric perquè no sé què penso fins que no llegeixo el que dic”. Vaja. Una sentència que es podria signar ara mateix. Com tots els escriptors del sud, la Flannery era terriblement local: tenia sempre Geòrgia al cap. Per això ens toca tant, perquè parla de persones, desitjos, angúnies, injustícies, petites victòries i pors.

   The road leads back
It always leads back to you
I’m in Georgia, Georgia, sweet Georgia
No peace, no peace I find
Just this old, sweet song
Keeps Georgia forever on my mind
Just an old sweet, sweet song
Keeps Georgia forever on my mind