AQUESTA REVOLTA NECESSITA UN NOM

Això que està passant a Catalunya, acabi com acabi, és una revolta. Vull dir que des de fa un temps estan passant coses inaudites, coses extraordinàries. I és fruit del moviment de moltíssima gent del carrer. De cop, mireu. La Vanguardia “regala” el DVD d’una mani independentista; l’Alícia Sánchez-Camacho pateix pels Països Catalans…

Pere Navarro diu que defensa el dret d’autodeterminació de Catalunya. Els avis de moltes cases pengen estelades i criden independència. Felipe Gonzàlez defensa el federalisme asimètric. Membres de grupuscles independentistes troben que “ser independentista ja no mola tant com quan érem quatre gats”. Artur Mas diu que de gran vol ser de Puerto Rico, de Massachussets i de Noruega. La premsa estrangera diu que Catalonia is not Patagonia. Euskadi i Escòcia envegen Catalunya. L’embaixador americà diu, “aviam”. En fi. Tot un trasbals i un gran canvi. Cap a oon ens portarà, encara no ho sabem, però ja sabem que hi ha un gruix del país que ha fotut un cop de puny damunt la taula i la taula i la sopera han tremolat. I això ha passat perquè aquesta gent -moltíssima gent- ha perdut la por. I quan s’ha perdut la por i s’han vist els avantatges de viure sense por, ja tot comença a ser possible…. És per això, per aquest gran canvi en les mentalitats, que ja podem parlar de revolta. I aquesta revolta necessita un nom (pur màrqueting). Ja m’enteneu. Revolució de Vellut. Revolució dels clavells. Maig del 68. Primavera de Praga. Primavera Àrab. Etc. He sondejat una mica i m’han dit que potser LA REVOLTA DELS ASSENYATS. LA REVOLUCIÓ DEL SENY. Home! També m’han proposat PRIMAVERA CATALANA (ja hi ha qui el fa servir, però és una còpia i hauria de ser tardor i no és el mateix). LA REVOLTA DELS IL.LUSIONATS (massa càndid). SETEMBRE DEL DOTZE (poc èpic). LA REVOLTA DE LES TRES GENERACIONS (els de la postguerra, els desencisats de la Transició i els que no vam votar la Constitució). Mira! També m’han proposat LA REVOLTA DELS TRANQUILS. La REVOLUCIÓ DEL S’HA ACABAT EL BRÒQUIL…. en fi. S’accepten suggeriments. De moment, un servidor es decanta per LA REVOLTA DELS SENSE POR. Perquè tot això va començar quan la gent va deixar de tenir por, quan a Arenys de Munt, tot i les amenaces d’una i altra banda, els veïns no es van deixar acollonir i això va impressionar i la idea es va escampar per tot el país. Democràcia no lliga amb por. Consultes, opinions, manifestacions, idees, majories, minories, pactes, decisions difícils. Tot això. Ara ens volen tornar a fer por. Aviam. 

SOBRE LA INCOMODITAT DE SER MINORIA

Ser minoria no agrada. Quan la canalla de casa ens demana un mòbil -“tothom en té menys jo”- i nosaltres defensem esperar una mica, encara que sigui anant contracorrent, els estem preparant per ser minoria. En principi no és res de mal ser minoria. A vegades és un gran què. Sovint les minories tenen la raó. Diuen alguns que la manifestació de dimarts trenca la cohesió social. Que depèn com vagin les coses hi haurà una minoria, s’entén que espanyolista, que se sentirà molt incòmoda…

He donat voltes i més voltes a tot això. En democràcia sempre hi ha una majoria que guanya i una minoria que se sent més o menys incòmoda amb el resultat. Però, ¿hi ha unes “minories” més preparades històricament per aguantar la incomoditat que d’altres? i ¿La incomoditat d’unes minories ha de frenar l’anhel d’unes majories? A la península hi ha algunes minories que fa anys, segles, que viuen en la incomoditat. Que vivim en la incomoditat. Els nostres avis, a callar. I els nostres pares. I nosaltres, conxo, nosaltres que voldríem que dalt de l’avió que ens porta a casa ens diguessin “benvinguts” i que els pots de llenties diguessin, també, “llenties”, i que els DVD es poguessin escoltar -si ens vingués de gust- en català, igual que en Eslovè. Ja m’enteneu. Si voleu. I que no i que no. I vinga campanyes, recollida de signatures…Ha preocupat mai a algú, això, a part de a nosaltres mateixos (i encara no a tots)? No és dramàtic, certament, però és incòmode haver de dir al metge “retortijones de barriga” quan ens encantaria -és un dir- poder-li explicar que “fa dies que no vaig de ventre”, que “tinc coragre”, que “noto una sup-sup al cap”. I no. Vull dir que per incomoditats… Ara, hi ha una gent que, segons ens volen fer creure uns que diuen que els defensen, no estan preparats per patir incomoditats (m’agradaria que em diguessin quines preveuen en concret). També hi ha unes minories -que no vull dir que coincideixin en les mateixes persones- que es dediquen de fa temps a bloquejar qualsevol avenç que faci la majoria a Catalunya en temes d’autogovern. El que no guanyen a les urnes ho guanyen sovint als tribunals. I es queden tan amples. I no tenen cap mania, després, de parlar de la incomoditat de les minories quan aquestes minories són ells o els que pensen com ells. Fa mandra parlar de tot d’això. Però mira. Ho faig pels meus avantpassats i pels nostres descendents, casumsist, casumlou, casumdéna! Perquè és incòmode que davant d’un jutge el teu advocat et recomani que parlis castellà, per “no predisposar-lo malament cap a la teva causa”. Etc. Tot de petites incomoditats que quan són uns són “manies identitàries, obsessions malaltisses, manipulacions nacionalistes” i quan això afecta a uns altres… en fi, que són molt de plànyer. Sort que a Catalunya hi ha moltíssima gent nascuda fora que no s’ha deixat mai manipular. Perquè no són rucs, conxo. Dit tot això, a mi no m’interessaria gens un estat propi que discriminés les minories, per petites que siguin. Demano respecte, espai vital, finestres, micròfons i tot el que calgui perquè les minories puguin expressar les seves idees i fer-les créixer. I qui sap. Ara, els anhels de la majoria, si es demostra que existeix, han de poder avançar. I una mica d’incomoditat no fa cap mal; moltes vegades ajuda a créixer.

CONTRACRÒNICA D’UN DIA HISTÒRIC

Dimarts a Barcelona es va produir un catacrac. Molts hi érem. Un servidor hi era, però vaig arribar a casa i em preguntava, he anat o no a la manifestació? Va ser una manifestació? Per això parlo de catacrac…

Del nostre poble del Maresme en van sortir sis autocars…. la majoria de gent jo no l’havia vist mai, alguns els coneixia de vista, uns quants els conec personalment. Darrere nostre hi havia dues famílies que combinaven català i castellà. Cantaven, feien conya i duien estelades. La canalla samarretes amb l’estel pintades a casa (amb el número de mòbil dels pares també pintat). Vull dir que eren gent alegre, però no semblaven uns eixelebrats. Mentre els autocars marxaven, a les tres de la tarda, en alguns balcons sortia gent a saludar. Sobretot gent gran. Pel camí ens anaven avançant cotxes particulars amb banderes, que també saludaven. Hi havia una gran alegria ambiental. Em va sorprendre veure més de dues i més de tres i més de quatre estelades en balcons de barriades “populars” de Mataró, Badalona i Sant Adrià. Tot i que anàvem de d’hora, el nostre autocar no trobava aparcament al passeig de Sant Joan. Finalment vam trobar un forat. El passeig ja estava bastant animat amb gent amb estelades. Banderes catalanes gairebé no en vaig veure cap. Vam pujar passeig de Sant Joan amunt, vam girar a Gran Via, vam baixar pel carrer Bruc buscant un bar. Mentre berenàvem, kebab, vèiem que carrer Bruc amunt era un no parar de colles amb estelades i cantant. És veritat que se sentia més català de l’habitual a Barcelona. Vam trobar uns coneguts. Vam sentir uns que parlaven no sé quina cosa de Torelló i uns que semblaven de l’Empordà, per l’accent. Amb tot això que encara  no eren ni les cinc de la tarda. Els carrers s’anaven omplint. Vam decidir anar a passeig de Gràcia amb Gran Via. Xino xano. No hi vam poder arribar. Ens vam quedar plantats a la Gran Via, però al tram que ja no formava part del recorregut “oficial” de la manifestació. Tot eren estelades. Nosaltres dúiem estelada i bandera Sarda (record de les vacances), per solidaritat amb els altres pobles del món. Home. La gent ens preguntava que quina bandera era aquella. La de Sardenya. Ah.  Tot eren crits d’independència. La gent es veia convençuda, no semblaven una colla de xantatgistes fent-se passar pel que no eren. En fi, és una sensació. Se sentien rebomboris de tant en tant….”deu haver arribat algun polític”, deia una veu. Però quin? Tant li fa. Passava un helicòpter i tothom a onejar la bandera. Ques ens vegin, que ens comptin! Al final es tractava de ser comptats. Vam engegar una precària ràdio de transistor…. Barcelona col.lapsada. Però d’on fins a on? Miraves les cares que passaven: nenes fifis, quillos, fins i tot un quinqui, una de molt fashion, un de molt formalet, una dona molt i molt grisa, una noia amb camperes i mini, uns autèntics cumbaiàs amb espardenyes, una progre, un amb aires de mossèn de barri, unes tietes molt singles, sembla una llista molt tòpica, però era així. Ho vaig veure així. Si som variats i tots cridem independència vol dir que anem bé. Bé pel bé de la idea. Ja se m’entén. Més helicòpters. Gossos. Cotxets. Crosses. In, inde, inde-pen-dèn-ci-a! No se sentia “pacte fiscal” per enlloc.  La cosa més o menys va començar… i és un dir. De sobte forts aplaudiments no vam saber a què o qui. De sobte crits d’independència. De sobte gent passant Gran Via avall. El vell Ritz era al seu lloc. La ràdio parlava de “dos deu-jotes plegats”. Vam seguir el riu de Gran Via, perquè allò podia ser perfectament la manifestació, tot i que oficialment deien que baixava per Via Laietana i alguns deien que “en realitat”, “el gruix”, baixava pel Passeig de Gràcia. Vam seguir la manifestació “light” per la Gran Via i tot eren colles, grups, fileres, famílies, que buscaven, que intentaven trucar, era un anar a la deriva pels carrers de l’Eixample, era ocupar la ciutat. Quan vam entendre que allò no era una manifestació, que allò era la ciutat ocupada, vam deixar de preocupar-nos pel recorregut i ens vam posar a deambular. Un poble a la deriva? Ca! Allò havia de ser per força un catacrac. De cop em vaig trobar a ronda Sant Pere: un rierol de gent que de cop es trobava davant l’estàtua de Casanova. Fotos. Explicacions. Allà mateix vaig topar amb un matrimoni gran de barcelonins coneguts. La dona es recuperava d’una greu malaltia. Van dir que estaven mirant la tele i no es podien aguantar. Van haver d’agafar el metro i sortir. Però per anar on? És igual. Els vaig trobar a la ronda Sant Pere com qui es passeja per una fira o per una desfilada de Festa Major (però amb llàgrimes als ulls). I és que la dona portava una agulla molt vella d’Estat Català…”Era del meu germà, el vam trobar en una capsa quan va ser mort, tenia disset anys, per la guerra el van matar! Avui he sentit que  me l’havia de penjar!” Les tietes enviaven un Watsap des de la Ciutadella, “som a la Ciutadella”, els lluçanesos voltaven per l’Arc del Triomf i animaven tot un cercle de gent a cantar els Segadors. Per la ràdio demanaven que alcéssim les cartolines verdes, però poca gent escoltava la ràdio i els manifestants compraven orxata, seien als parterres, venien de dalt, pujaven de baix. No ens ho podíem creure, però tot just si havia començat a actuar Pastora -i això que nosaltres encara ens pensàvem que “érem” a la manifestació-, que vam mirar el rellotge i ja tocava acostar-nos a l’autocar. A les nou i vint minuts, puntualíssim, arrencava el cotxe i la Cran Via anava plena de cotxes i lluny, molt lluny del centre, encara s’anaven veient grupets, colles, banderes, balcons guarnits…Un catacrac. I qui no ho vulgui veure no ho veurà pas.

COI DE RUYRA!

D’adolescent vaig capturar uns quants pobres ocellets amb el cruel mètode de la parada. Ja m’enteneu, creueres, vesc, reclams… Un dia del 1982 -mireu si ho sé segur- vaig descobrir Ruyra. Vaig llegir La Parada, un llibre de color verd d’editorial Selecta. Em penso. Que el llibre era verd, segur. Sé que el vaig deixar a una persona que me’l va tornar tacat de cafè…

Em va emprenyar bastant això de la taca de cafè, per aquesta relació gairebé fetitxista que un pot tenir amb els llibres als quinze o setze anys. I més quan resulta que trobes un llibre on un narrador canònic parla amb molt coneixement de causa de com pot ser un matí d’anar a agafar ocells amb creueres. Vaja. De manera que es poden ajuntar aquests dos meus mons tan allunyats! Llegir i caçar ocells. Fins aquí Ruyra. Alguns ja us deveu estar esgarrifant: un autor català que no ha llegit Ruyra des de fa… què hi sé. Anys. Dècades. Coses d’aquest país nostre que ahir em va fer fer un gran sup al cor (i penso que a molta altra gent, però aquest és un altre tema). Bé. Abandonat Ruyra, suposo que per allò que alguns en diuen tuf de sotana (cosa que a mi mai m’ha molestat), per un ús massa dialectal del llenguatge, per un excés de localisme. En fi, tots els mals que s’atribueixen a una cultura que, en contra del que diuen alguns de fora, sempre peca més aviat de baixa autoestima. O pecava. En fi. Jo a a la meva. Jo m’estimava més llegir traduccions d’autors russos, anglesos i americans (nord i sud), novel.listes nostres més “moderns” i altres febrades que s’han de passar si es vol tenir alguna fortalesa. Després també Pla. I és a través de Pla i de la seva insistència que vaig pensant que ja tocaria rellegir Ruyra. I de bo de veres, ehem, que diria aquell, que llegir Ruyra m’ha fet fer un sup d’aquells com el d’ahir. Però més íntim. Ruyra es mira el món d’una manera que fa feredat i ho explica amb un ús torbador del llenguatge. Jacobè, el mar, els penya-segats. I aquella patètica colla de navegants seguint a distància la costa catalana a bord del Santa Rita -que ja cal que es calcin i que s’encomanin a la mare de Deú del Vilar-, aquella colla senzilla, casolana, humana, inhumana, quasi bíblica, molt i molt catalana, i molt de tot arreu del món, tocada per un romanticisme com qui diu de Blanes, per l’aventura d’una Mediterrània domesticada i salvatge, m’ha fet pensar, sense que per això m’hagi calgut esquinçar-me cap vestidura, a estones en la colla del Pequod i a estones en el rai d’en Hukleberry Finn. Dir això, per mi és dir molt. Potser massa. Pensant en tot això i en allò que vaig veure ahir als carrers de Barcelona, confirmo que a vegades ens falta una mica d’autoestima i que mai és pot dir que sobri un empelt. Empeltant-nos, nodrint-nos de tot allò que ve de fora, d’allò que ens dóna l’altre, creixem. Capturar ocells ja no m’interessa. M’agraden els noms. I tothom a volar. Cadernera. Verdum. Passerell. Lluer…En fi. Ruyra. I ja em direu què.