EL PARANY DE LES LLENGÜES GROSSES

Només sortir de casa, els parlants de les llengües petites ja veiem la necessitat de saber-ne alguna altra. Però els parlants de les llengües grosses…

… es passen la vida sentint comentaris a casa, a la tele, a l’escola i al carrer, a vegades amb un punt de fatxenderia, sobre els centenars de milions de parlants que hi ha al món que fan servir la seva mateixa llengua, una llengua “tan important, que serveix per anar a tot arreu”. Surten de casa i, sí, tothom els entén. El problema arriba quan travessen les fronteres estatals. És una cosa que afecta especialment francesos i espanyols (els que són monolingües). Els anglesos ho tenen més senzill: la seva és una vertadera llengua franca (però també té límits). Llavors, fora de casa, a tot un Rajoy l’anuncien com a president de les Illes Salomó i ell es queda tan ample. L’espanyol es parla molt i és una grandíssima llengua, pero no serveix per anar a tot arreu. En depèn de quins contextos és exactament igual que el català. M’agrada saber castellà. Fora de la península, però, anant per Europa, no m’ha fet mai gaire servei. A Amèrica és una altra cosa. Totes les llengües són necessàries i totes tenen un límit. De manera que no cal anar amb gaires fums. I com més llengües sapiguem, molt millor…començant per les que tenim a la vora, per petites que siguin. L’argument de la quantitat és humiliant i a més amaga un parany. 

O?wi?cim, Polònia

Primo Levi escriu a SI AIXÒ ÉS UN HOME que mentre era intern a Aushwitz tenia un somni recurrent: ell està explicant a un grup de persones amigues i familiars, en l’escalfor de casa seva, totes les dureses del camp, el llit dur, la fam, la revista dels polls, el kapo que li ha colpejat el nas…i els seus oïdors no el segueixen, es mostren indiferents, van parlant entre ells d’altres coses,  “com si jo no hi fos. La meva germana em mira, s’aixeca i se’n va sense dir ni un mot…”

“Aleshores sorgeix en mi una pena desolada, com certs dolors que amb prou feines es recorden de la primera infància: és el dolor en estat pur, no entebeït pel sentit de la realitat i per la intrusió de circumstàncies estranyes, semblants a aquells pels quals els nens ploren…” Després, continua Primo Levi, ” em recordo d’haver-li explicat a Alberto (un altre intern italià), i que ell m’ha confiat, per sorpresa meva, que també aquest és el seu somni, i el somni de molts altres, potser de tots. Per què passa això? Per què el dolor de tots els dies es tradueix en els nostres somnis tan constantment en l’escena sempre repetida de la narració que es diu i no és escoltada?”
No trobeu que això és esgarrifós? Em pregunto jo, servidor de vostès, després de llegir aquest testimoni tan contingut de Primo Levi, després de tornar a pensar en aquesta taca de la història de la humanitat. Com pot ser que aquesta por a la incomprensió (fins i tot als dubtes futurs sobre la veracitat del drama d’Aushwitz, de Birkenau, d’on sigui), aquesta por a la ignorància, a l’oblit interessat, ja fes niu dins els caps de les víctimes des del primer moment? Això diu molt de què va ser allò, de la intensitat d’aquells fets innombrables, d’aquells fets que no es poden narrar. Per això trobo un gest tan important el de les seleccions de futbol que van visitar el camp en vigílies del campionat Europeu de Polònia i Ucraïna. I trobo tan trist que algunes altres seleccions no el fessin. Ells sabran, però hauria estat una bona cosa.

TÍSNER, SALES, CALDERS, CENT ANYS!

Ja ho he comentat en altres ocasions, que no sóc gaire mitoman. M’agraden molt els llibres, llegir-los, remenar-los, rellegir-los, i no necessito tractar amb els autors. Una vegada, però, a les Cotxeres de Sants, vaig conèixer el Tísner…

Els autors, els escriptors, m’interessen, més enllà de la seva obra, si puc saber aquelles parts de la biografia que em poden ajudar a interpretar els seus escrits. Res més. En els llibres que m’agraden ja hi trobo allò que hi busco. Amb tot, hi ha autors que dius, m’agradaria convidar-lo -o que em convidés- a prendre un cafè, un vermutet, un didal d’aiguardent, una guinness. N’hi ha pocs. Hauria convidat el Pere Calders, el Sales, el Hrabal, el Mark Twain, el Porcel, la Rodoreda, el Pla i algun altre de més empolsinat pel pas del temps, però només l’estona d’un cafè. De seguida hauríem de parlar de llibres i penso que parlar de llibres amb aquesta gent no em faria cap bé. Us imagineu, per exemple, parlar de llibres amb el Perucho? Parlar de llibres amb la Woolf? Parlar de llibres amb el Pierre Michon? Ai uix. Quin patir. Amb la Woolf hi parlaria de pomeres, amb el Michon del Massís Central, amb el Perucho de vampirs. Amb el Tísner hi parlaria d’scrabble, un joc que m’ha fet xalar molt. Però el dia que el vaig tenir davant, allà a les Cotxeres de Sants, només vaig ser capaç de donar-li la mà i dir-li, “Tísner, molt de gust!” I els genolls em van flaquejar. Ell ja era molt vell. Potser és això: l’edat impressiona. L’edat, l’exili, el pedaç negre a l’ull (tenir davant un vell pirata que va venir del Carib, de Mèxic, l’any abans que jo nasqués). Els genolls em van fallar davant un d’aquells homes que havien fet tantes coses ja abans de la guerra, d’aquells que van donar al periodisme i a l’humor català una mena d’edat d’or i a la tornada van donar a la narrativa una altra edat d’or (venint d’on veníem).  En fi, una genuflexió que em va sortir de dins. Als vostres peus, Tísner. Als vostres peus Sales, Calders, mestres centenaris…