EL VELL QUE TOCAVA L’HARMÒNICA

Som víctimes. Som el seu públic captiu. Ens demanen perdó, alguns, per si us hem interromput. Interromput el què? Jugar amb el mòbil? Trucar a casa que treu les croquetes del congelador que ja passo a Ocata?Perdó, ens demanen alguns, per si us hem fet treure la vista dels apunts, del llibre, del  paisatge…els músics ambulants tenen un públic captiu dins els trens….

Amb tot, noto que últimament les actuacions musicals que s’ofereixen dins el tren de la costa estan pujant de nivell. Cada dia hi ha més competència i la gent s’espavila. No sé si seria adequat parlar d’oferta i demanda: dins un vagó no hi ha escapatòria. Potser per això s’agraeix que pugi el nivell. Baixar el matí amb la veu antiga, fonda, salvatge i educada d’una gitana romanesa sempre és millor que no pas el xumba, xumba d’un amplificador de terrassa de platja atapeïda amb una veu de russa amb el Por qué te vas de la Jeanette. I a la tarda, després de gaudir d’una parella d’argentins joves en tournée per Europa, amb guitarra ell i ella un vestidet que si estirava per un cap es destapava per l’altre (curt el vestit i revingudeta ella), cantant una versió més o menys moderna (si pogués ser) del “Fiesta, que fantástica esta fiesta…, etc.” d’una tal Rafaella Carrá…ara m’he perdut. Ah, sí, després d’aquesta parella estiuenca i desacomplexada, va venir molt de gust -això que explico no és inventat-, va ser molt d’agrair, l’actuació discreta, bella i suggerent, d’un vell de barba blanca i gorra escocesa (o irlandesa) amb harmònica i res més. El vell i el seu so antic em van portar cap a les planes de torba del nord, cap als penya-segats Atlàntics, cap a l’Amèrica profunda, cap a les pel.lícules de l’Oest… en fi, que la broma em va costar seixanta cèntims (que és tot el que tenia de xavalla a la butxaca). 

MAKING-OF

Al port d’Arenys hi havia hagut una taverna que servia peix i marisc fresc acompanyat de pa amb tomàquet i un porronet de vi blanc. Tenia unes quantes taules al carrer, a pocs metres de l’aigua estancada, i el tren passava, impuntual, cada vint-i-cinc minuts, més o menys, per sobre de les esquenes dels clients…

No parlo de fa vint anys, encara que de quasi tot ja fa vint anys. Posa trenta. Deu. Cinc. Anava pensant això, avui: la taverna s’ha desplaçat i ara és una mica més avall, lluny de l’aigua i dels trens. Tot canvia. Com es deia la taverna, però? Ah això, El Puerto. El Puerto. Hòstima noi, quanta gent hi havia xerricat, s’hi havia tacat fotent-se una bona llàntia a la camisa, s’hi havia afartat de morralla, de sípia, de calamarsets…Però de què podria parlar avui el meu blog? No tenia tema, mentre caminava pel port d’Arenys aquest matí. Fa dies que vull parlar dels balcons oberts, sobretot aquella estona d’abans de migdia. D’aquella roba de llit penjada a la barana. De les cortines voleiant per fora. De gent que es queda a casa i feineja, mandrosa. O activa. Però quina música hi poso? Avui, ves per on, el meu cervell, que va a la seva, decideix que ja té la cançó. I diu. Por un beso que li dí en el puerto a una dama que no conocía. Etcètera. Després arribo a casa, obro l’ordinador i veig que ha mort Robin Gibb, pot ser? Llavors m’imagino que la cançó que surt del balcó de les cortines voleiant i de la roba de llit a la barana hauria de ser Staying Alive o bé Too Much Heaven o bé Massachussets. Però no. No. Manolo Escobar? Què em passa? La pluja ha fet neteja de l’aire i ara hi ha una claror, una lluentor i, esclar, s’han començat a obrir balcons, aquest matí. S’han començat a obrir balcons que portaven dos dies tancats i el tema se m’ha ofert. Quina música? Quina mena de gent feineja mandrosa per les cases abans de migdia? La foto també he dubtat. Tenia clar que balcó no, que Manolo Escobar tampoc, que una ràdio d’aquelles phillips tampoc. Durant una estona he sospesat la possibilitat de fotre-hi el pobre Robin Gibb, com a homenatge. Però no. De seguida m’he decantat per un port i he buscat un port. No el d’Arenys, el de Maó, que és espectacular. Tampoc. Al final he pensat en aquella foto dels Bee Gees de quan nosaltres fèiem setè o vuitè? Tot és un anar i venir de nostàlgies diverses. I què. 

EL VIOLÍ DE L’APRENENT

Déu ens guardi del vi dolent i del violí de l’aprenent, diu la saviesa popular. La mateixa que s’equivoca tantes vegades fent pronòstics del temps, de la salut i de la fortuna. I es contradiu molt, també; diu una cosa i la seva contrària i sempre té raó. No per popular, sinó per saviesa…

Per això, en contra d’aquesta dita, hi ha gent que defensa i defensarà sempre les virtuts de l’aprenent. Sigui amb el violí, sigui amb la llengua. L’aprenent es refia de la seva intuïció i per això troba camins nous, dreceres, guals, però també empuntega molts cops amb la mateixa arrel, amb la mateixa pedra. Etcètera. L’aprenent obre vies sabent que algunes no el duran enlloc, que es perdrà. Però és un que sap tornar de llocs remots, de terres incògnites, un que demà podria ser un virtuós. Etcètera. Penso ara en algunes primeres novel.les, en alguns primers poemes, en alguns primers contes que amb la seva gràcia ens entabanen (a nosaltres i al més pintat). Per això em fa molta gràcia aquesta dita -que com totes les dites amaga un punt de veritat-, però també em fa ràbia: no em convenç que es compari una cosa definitivament dolenta, com un mal vi, amb una que encara no és ben bé allò que pot arribar a ser. Després, hi ha gent que sempre voldria ser aprenent, gent que voldria posar-hi il.lusió a les coses (en fi!), gent que sense gota de vergonya va pel món amb aquesta feliç cara d’enfavat que té el nano pintat per Frans Hals.  

AQUÍ SEMPRE HI FA VENT!

Tot s’ho emporta, el malparit… El vent, vols dir el vent, o el temps? Roda que roda i anar fent, fins que dius prou. Fins que algú diu prou. Collonses, collonses, el cony del vent, que infla els. Sí, sí que els infla. Hi ha una dona, ja granadeta, ben maquillada, ben pentinada, que diu que no li agrada estar-se gaires dies aquí dalt, perquè troba que el vent no para mai. I jo penso…

….em penso que a aquesta dona li passa una altra cosa que no vol reconèixer: aquí dalt hi té tots els avantpassats morts. Vull dir que els té aquí enterrats. És això. És aquest el vent que ella nota. És aquesta aixecada de fulles seques, de plàstics, de papallones. No és el vent, són els morts. Si fóssim l’Empordà encara diries que ja se sap, que el palau del vent, que els bunyols de vent. Però no havíem quedat que eren de quaresma? De vent, de l’Empordà, què més té? Bunyols fora de temporada. Perquè aquest any bufa molt el vent. Molts dies. I de nit. Buuuuuum. I si ve de baix, digueu xaloc, deprimeix. Si ve de dalt, del nord dels nords, esvera. No que no estem per esverar-nos, amb els temps que corren pels carrers, places, cantonades. Fulles, mates, paperots. El vent de Déu! El vent de la fam! El vent de ponent! El vent de baix! El de Montserrat! El de Núria! Ai el vent de Núria, tan sa, tan bo pels esperits! I que no vol parar. Que el temps no vol estar quiet. Que jo necessito pau i tranquil.litat i aquí dalt sempre hi bufa aquest maleït passar del temps, que porta records, enyors, pols. No que no em vull posar trist, però aquest vent, aquest incessant rodar d’aspes de molí, aquest oneig dels ordis… Sort que el maig ha anat florint amb els pocs dies que porta. Només un maig podria regalar-nos la calma. Sol lluent i, a mitja tarda, unes gotes de pluja xim, xim, xim, per regar la mica d’hort i les torratxes de les clavellines.