UNA ALTRA PRIMAVERA

Ens ha estat donada una altra primavera, doncs au, aprofitem-la. Però com? Com que com? Doncs com sempre, obrint finestres, la típica terrasseta, tancant finestres, encenent el típic focarret de primavera…Això, això ha estat la nevada de Sant Josep. I tornant a obrir les finestres…

I si et refredes jo no en vull saber res. Posar i treure, posar i treure i qui no et diu que després no faci una calor molt, molt. Sí, que sí, que sí, tens raó. Doncs, fort! Perquè t’hi estaves allà en aquella cantonada. Ara no et queixis. No, no és cert que sigui la nevada de Sant Josep. Que no la fa cada any? Cada cinc. Cada deu. Calla i tanca la finestra. Obriu i que tanqui. Olor de resclosit, de florit, de tancat. Que corri, que corri l’aire, però tu no t’hi estiguis. Olor de romàtic. De romàntic. Calleu i mireu on poseu els peus, cony de bassal, cony d’ortiga, cony de formiguer… Amunt, mirant amunt, cap al nord, allà la veureu la nevada de Sant Josep, allà, Puig-llansada, Puigmal, Cadí, Ensija, cony sé. El Canigó. Collons de primavera que sempre comença abans d’hora i no s’està mai quieta i són dies d’anar amb el descapotable, amb la moto, amb la bicicleta, amb la samarreta. Olor de pneumàtic. Dies de portar la música alta, migdies de terrasseta. Després se’n va el sol i tancant finestres i encenent el típic focarret de primavera. Dolor de reumàtic. Doncs com sempre. Com com sempre? Aprofitem-la, doncs. Que ens ha estat donada una altra primavera. Cada any igual. Per sort.

TERESA PÀMIES: a cadascú el que sigui seu.

Si em demanen quins són els meus referents literaris no dic mai la Teresa Pàmies, no em surt mai de citar alguna de les moltes obres que va escriure aquesta dona…

Potser he fet tard; fa una setmana va morir a Granada, la bella Granada. No la cito, la Pàmies, perquè és d’aquelles autores que “vaig haver de matar” per créixer.  No sé si això és dir molt o és dir poc, no ho sé. La qüestió és que en aquella època que al nostre voltant només sentíem dir les coses a mitges i, com aquell qui diu, encara rèiem amb els “payasos de la tele”, hi havia una gent que parlava clar, que explicava una història diferent, uns que  ja “venien d’abans”, d’abans de la guerra, s’entén. Que havien perdut, havien marxat i ara havien tornat. I parlaven clar. Tota aquesta història la vaig llegir als llibres de la Pàmies: Testament a Praga, Quan érem capitans, Va ploure tot el dia… Al meu cercle ens els passàvem, aquests llibres. Un dia, jo tenia setze anys, vaig llegir un recull que es deia Matins de l’Aran, també de la Teresa Pàmies. Sé que me’l vaig llegir dos cops. Què tenia aquell llibre? Tenia, penso, la màgia de la persona que va pels llocs, observa i després ho explica. Jo encara no havia descobert Pla, però per dins ja devia covar unes ganes de voler fer una mica com el Pla (ja em perdonareu), i aquell llibre em va ensenyar el camí. Només recordo -a part del bon gust que em va deixar- un comentari sobre un cafè que es va prendre la Teresa a Arties, crec, un matí que es va llevar amb mal de cap. És un d’aquells detalls que vaig llegir fa gairebé trenta anys i encara el recordo (segurament desenfocat). De seguida van venir uns anys de molt desprestigi per qualsevol cosa que fes una mica de tuf de comunisme i, injustament, vam ficar-ho tot en el mateix sac. Després van venir d’altres lectures, d’altres experiències, i els llibres de la Pàmies semblaven una cosa una mica anacrònica, com les coses de la iaia que guardàvem en un calaix del trinxant. Ara, després de la seva mort, he pensat que tenia un deute amb ella -com el que tinc amb tots els autors que m’han anat alimentant l’afició a llegir.

LAS DESCALZAS REALES (posem que parlo de Madrid)

A Madrid estan cofois perquè ja tenen la seva pròpia Gioconda, a El Prado. “Mas bonita que la francesa!” va dir la guia del convent de las Descalzas a una visitant gavatxa de cabells grisos i ulls interessats en tot. “Eso sí que no!”, va contestar-li, en un espanyol més que bo, la francesa. “Usted no es católico”, em va dir una mica més endavant a mi, gairebé renyant-me, la guia aquella, inoblidable…

Inoblidable, la guia del convent, vull dir del cau, la meravella, el museu, una joia. I jo em vaig sentir dir a mi mateix, respondre-li a aquella irònica i austera dona-guia del patrimonio nacional d’allà: “Sí que soy católico…però no practico!” Ja veieu que estava afectat per l’aire d’aquelles parets barroques, contrareformistes, formidables. Allà dins hi ha eccehomos, doloroses, retrats de reis, adoracions de mags de Bruegel i ajudants, frares de Zurbarán, infantes rodonetes, marededeus guarnides, regals del virrei del Perú, pesants tapissos de Rubens (pesants i pesats; i és que em costa, Rubens), tombes, nensjesús. I res. I de tot. La visita al convent es fa en grups reduits i a les hores que les monges no resen i, a mesura que es van abandonant les sales, s’han d’anar apagant els llums. Tot plegat, tanta austeritat enmig de tanta obra d’art, fa un gran efecte. On són mentre fem la visita? Les monges de clausura, on es fiquen? Ai, ningú ho sap. I penses, existeixen? O s’ho inventen, diuen que hi ha monges, per donar emoció a una visita a un vell convent convertit en museu, en museu ric i interessant, perquè les seves monges, moltes, eren de sang reial i, ésclar, quan hi entraven, quan s’hi “enterraven en vida”, presentaven uns dots, unes joies de la família, que ja voldríem tenir a casa. Un patrimoni. Pedros de Mena, Zurbarans i Berruguetes… Berruguetes? Sembla que sento la vella gavatxa de cabells grisos fent comentaris a cau d’orella del seu home i la seva amiga, tiens, tiens, tu comprends pour quoi je me suis entêtée à venir? Gent d’un imperi visitant les joies d’un altre imperi. En el nostre grupet també hi venia un home ja gran, un d’aquells petits i rodonets, més petit i més rodonet que jo, per dir una cosa, però amb el cap més pelat que el meu, les coses com siguin. Bé, l’homenet, entès en reis àustries i borbons, en Prado i San Fernando, en monestirs i convents, va dir-li a la guia, tot cofoi: “Es que en España tenemos un patrimonio…” I la guia li va contestar amb un sospir aigualit. Tenien al cap tot allò de las reales descalzas, que “ni son reales ni van todas descalzas”, tenien al cap Flandes i Portugal, carrosses i corones, vanos i cavalls i, sobretot, la Gioconda del Prado, tan bonica, tan “nostra”! Jo, motivat i content, però sempre tenint clar quin ha de ser el paper del provincià a Madrid, vull dir que jo allà discret, vaig pensar que la Gioconda del Prado -que m’havia trobat el dia abans de casualitat- era molt més vistosa que la parisenca, però no tenia gens de misteri, massa restaurada, i no tenia glamour, massa, massa clara… vull dir que mai farà res (vaig pensar això i vaig quedar molt satisfet). A fora, a la plaça de davant del convent, allà mateix, hi rondaven desenes, sí, sí, desenes d’homes i dones amb armilles reflectants, amb pells i rostres exòtics, vull dir gent immigrant, que intentaven captar per a les “casas de empeño” dels rodals de la Puerta del Sol, que els havien contractat (potser contractat no seria el terme exacte), intentaven endur-se ells la genteta que entrava al Monte de Piedad a empenyorar les joies de la família. Compro oro, vendo oro. Madrid.

LA MERAVELLOSA AUTOPISTA QUE PASSA PEL LLUÇANÈS

Quan arriba el bon temps no és estrany veure un australià, amb el nas vermell i els peus embutllofats, a la plaça Major del meu poble. O unes fineses amb les cames sense depilar que omplen la cantimplora a la font…

Tot això és degut a l’autopista que ens travessa: una autopista d’anar amb xiruques.  Una meravella que es diu GR1 i que va de Sant Martí d’Empúries fins a Fisterra (a Galícia), de Mediterrània a Atlàntic, que aviat és dit. Pels caminants, el nostre poble és ben cèntric. A vegades faig l’exercici de caminar-ne un tram, d’aquest sender, i provo de mirar-m’ho tot amb els ulls del que només passa amb pantalons curts, bastó, gorra. És un tram molt bonic, però trobo que el passavolant es perd una part molt important de la riquesa que aquell camí, que tot camí, regala: els noms dels llocs i el record que guarden les pedres. El camí costeja el serrat de Cal Jep Sant, arriba a la creu de terme de Cal Sant, segueix la murada plena d’heura de les ruïnes de Neu d’Alba (pobre poeta que li va donar el nom). Després ens acompanyen, a l’altra banda, les parets vellíssimes de Puig-oriol, la casa mare del poble rònec. A la dreta i al llunyedar tenim Pedraforca, Cadí, Ensija… a l’esquerra el discret Serrat dels Pardals, amb les escales que porten al lloc on reposen els nostres avantpassats. Després el camí baixa fins a passar per darrere les Darreries, que ja és cul de món, el darrere de les Darreries! Llavors fa un repetjó i el camí s’enforanca el just per arribar a l’altra banda, a la riera Lluçanesa, a les envistes del molí de Puig-oriol, la Garona, la Rocadembosch. El castell de Lluçà ho presideix tot.  Records, noms, ruïnes, envistes…