CHARLOT, NOSALTRES I HUGO CABRET

No va costar gens convèncer la canalla d’anar a veure The Artist. Els vam dir que era muda i en blanc i negre i que potser no feia gens de riure, però ells encantats. De manera que hi vam anar, perquè deia apta per a tots els públics… 

Un cop a la multisala vam veure que també en feien una altra, una en tres D, on hi havia força cua; era l’única pel.lícula que tenia cua. I vam fer allò que a vegades et ve de gust de fer: anar allà on va tothom, canviar de fila. Vam veure La invención de Hugo, en tres dimensions, tot i que anàvem amb la idea de veure’n una “com les del Charlot”. Els nanos s’han afeccionat a les pel.lícules del Charlot. Tot va començar veient a casa un dvd de La quimera de l’or. Va triomfar i l’hem anat veient. El petit se la sap de memòria. Un dia el gran va buscar Temps moderns i se la va mirar per internet. Els reis ens van passar tota la col.lecció de Chaplin. Vam veure The Kid, agredolça, bonica. N’hem vistes més. La meva generació miràvem “Cine mudo” a televisió española i ens ho passàvem més que bé. Ara sembla que els nens necessitin molta parafernàlia per disfrutar i no és veritat. Disfruten, com totes les generacions, amb les coses ben fetes, autèntiques… però se’ls ha de donar l’oportunitat de conèixer-les. No som militants del cine mut, però si els agrada Charlot, no és estrany que no arrufin el nas quan els proposem d’anar a veure The Artist (encara que al darrer moment canviem de cua). Al final vam veure una pel.lícula en tres D i també vam disfrutar. Hugo Cabret, un París d’hivern, nevat, una faula dins una estació i homenatge a les beceroles del cinema. Vam riure amb Harold Lloyd, cinema dins el cinema, que treu un moment el cap per allà. El petit no entén el castellà (que es veu que és l’única llengua del cinema i dels devedés, encara, i va per llarg!) potser per això és expert en gestualitat. Tot acaba lligant. 

DE GOS I DE SENYOR

Al tren de la costa, aquest matí, hi anava una persona, que de fet eren dues persones, que duien un gos. Un gos d’aquells que van vestits amb una dessuadora vermella i blava, de folre polar, amb caputxa i lletres tipus NYC, o alguna cosa així, tot molt actual, molt bonic, molt civilitzat…

Tot molt controladet. Vull dir que el gos i les persones que el portaven eren discrets, nets i silenciosos. De cop, però, la senyora que jo tenia al costat ha fet un gest brusc. Perdó, perdó, li han dit les persones propietàries del gos. No, i ara, no passa res, només és que no m’ho esperava. Perquè el gos li ha ensumat una mica més amunt dels genolls; vaja, que li ha posat el nas una mica més amunt dels genolls. I, ésclar, ella no s’ho esperava. La senyora només ha dit que no s’ho esperava però que no li feia res. Llavors m’ha vingut al cap una àvia que em deia que ara es respecten més els gossos que les persones -ja n’hem parlat altres vegades aquí-, que hi ha gent que va d’un extrem a l’altre. I pot ben ser. Perquè jo em pregunto què hauria dit la mateixa senyora si un home gran que hi havia al davant, tot un senyor, li hagués posat, no ja el nas, sinó la mà, més amunt del genoll… vull dir si li hauria dit: no, i ara, no passa res, només és que no m’ho esperava.  Tot això ve a tomb perquè m’han dit que alguns policies de no sé on anaven amb unes furgonetes que frenaven de cop davant d’uns manifestants… tots sabem que hi ha molts cotxes que no frenarien mai davant d’un gos! Tot això ara, però, no té importància. Jo el que volia dir és que aquest matí, al tren de la costa, he tingut un moment de dir, ai! Què més té el gos, la dessuadora, l’ensumar, le senyora, el senyor, un servidor mateix, si a l’entrar al túnel del Clot el tren pot xocar amb un Talgo que va de buit i les autoritats, les autoritats ja han dit i repetit que ells no podien garantir la seguretat dels trens de rodalies al cent per cent. I no que no poden.

LA VIDA PER RAIL…a les llibreries

No ho he comprovat, pero m’han dit que ja és a la venda LA VIDA PER RAIL, premi Mercè Rodoreda de contes i narracions. Si més no, jo ja el tinc a les mans.  La portada…

…la portada crec que s’adiu amb el contingut. I m’agrada. Suggereix més que no explica: ja és això. Les narracions de LA VIDA PER RAIL passen, sobretot, dalt de trens i en estacions de partida i d’arribada (algunes molt plenes de gent, d’altres potser abandonades). Però hi ha també històries ambientades en una barqueta, un avió, un autocar, un carrer o una terrassa més o menys balneària. També al metro, en passen de coses. I dins un cap sobre un coixí. Drama, comèdia? Hi ha personatges i geografia. Ah, i punt de vista. I punt de mira. Dimecres dia 22 de febrer a les set del vespre, si no m’erro, el presentarem -junt amb els altres premiats de la Nit de Santa Llúcia- a la seu nacional d’Òmnium Cultural, al carrer Diputació, 276 de Barcelona.  No cal dir que estem contents.

DICKENS A TANT LA PARAULA

Diu que Dickens és massa llarg per agradar als nois d’avui dia. Diu una. Respon un altre que com s’explica, doncs, l’èxit de Harry Potter, el Senyor dels anells i totes les sagues que broten i s’escampen. Respon un tercer que el problema de Dickens… 

…que el problema de Dickens és que li pagaven a tant la paraula i per això inflava els textos de palla. Opinava Forster que els personatges de Dickens eren plans. Són plans. No són rodons, vaja. I què vol dir plans? Doncs que són estereotips, caricatures, que no evolucionen, que sempre que surten esperem que es comportin d’una determinada manera. I això, és bo o és dolent? Home, segons com es miri. I tanmateix, diu Forster a Aspectes de la novel.la, tanmateix produeixen “aquella meravellosa sensació de profunditat humana.” Dos-cents anys farà que va néixer i qui més qui menys en recorda un o dos o tres d’aquests seus personatges. Poc rodons. Estereotipats. Caricatures. Palla. Ui, la palla! Descripcions que ara ja no calen, diu no sé qui. Que no calen? Molta gent recorda el començament del Casalot, aquella Londres fumosa i enfangada, aquelles voliaines, aquella, coi sé què. Com que publicava per “entregues”, clar, havia d’embolicar molt la troca. Diu una. Havia de deixar el lector amb ganes de tornar-hi, respon un altre. Dickens seria el guionista de telenovel.les d’ara. Dickens? Aquest tenia una vista, unes orelles, un nas… A més, salta algú que passava, les seves novel.les parlen d’un món injust, extremat, d’unes classes molt i molt altes i unes altres de molt i molt baixes. Tal com anem encaminats. No, com sempre. No, tal com érem. Calleu, calleu, que amb aquest fred, amb aquestes notícies, amb aquesta foscor al carrer, no hi ha res com tancar-se a casa, abrigar-se la manteta i obrir un d’aquests llibres de Dickens. Demà farà dos-cents anys que va néixer. I discutirem i discutirem que si plans, que si rodons, que si palla, que si serials, que si rics, que si pobres. Deixeu-se de romanços. Dickens.