PREGUNTAR I PROU

Tot són preguntes, que em vénen al cap. Sobre algunes fa dies que hi barrino, d’altres les acabo de trobar. Les he anat escrivint aquí. Penso que tenir la pregunta ja és alguna cosa…  

Existeix, l’or? Com s’ho fan les mandarines que no tenen grana? Què vol dir “renovar un partit”‘? Eren un muntatge els documentals del Rodríguez de la Fuente? Qui va escriure, realment, el Tirant lo blanc? Qui té por de Virginia Woolf? Quants anys té la Quica? Com està, ara mateix, la Carla Bruni? Per què fa dos dies que els trens de quarts de nou del matí del Maresme baixen buits? Quina legalitat hi ha vigent a Catalunya, la de l’Estatut que van votar el ciutadans o alguna altra? Què és la por? Per què hi ha humitats a les nostres golfes? És possible la novel.la històrica? Se sentia irlandès, Joyce? És prudent ser molt prudent? S’ha de viure molt, el present, o només una mica? Qui mana, aquí? Per què es va ensorrar Austria-Hongria? Es ven, la Vanguardia en català? Què pensa, de veritat, Duran Lleida? Plou prou? Com pot ser que es vengui tanta loteria? Val la pena pintar la façana? Algú s’ho creu, tot això ? N’hi ha prou, de mala llet? Etc.

LA GRISOR D’AVUI I LA POSTGUERRA

Els temps són trasmudats, cada dia ho tenim més clar. La Merkel va dir que Europa estava vivint els seus dies més foscos des de la Segona Guerra Mundial. Segur? Mentrestant, la gent va perdent la vergonya…

La grisor d’avui, però, no és la dels temps de guerra. La grisor que ens envolta té més aviat aires de postguerra: aquells aires arnats. Ahir vaig tornar amb un tren de tarda, de la línia del Maresme, i vaig veure com a l’estació del Clot pujava una parella jove. El noi duia un carro d’anar a comprar, brut, vell i carregat de ves a saber què, la noia duia un pollastre o una gallina, viva, sota l’aixella. Una gallina o una pollerica. Primer vaig mirar que no fos un gall de brega, però no. Semblava una ponedora. Guerra no. Si un cas postguerra. Abans ja havia passat pel meu davant una senyora amb pinta d’autòctona que, amb la cantarella dels millors xarlatans de mercat, demanava a tota veu passadís del tren amunt i avall, sense gens de vergonya (perquè la gent ja fa dies que l’ha perduda la vergonya), anava demanat aviam qui no tenia “paraguas”. Ella en venia, és clar. Guerra no, postguerra. Per més inri, els xàfecs continus d’ahir, barrejats amb la nova moda que s’escampa, va omplir els carrers de pobles i ciutats, les aules, les botigues i els caixers i les cafeteries, de persones amb catiuskes. Sí, sí, allò que al meu poble -des de la postguerra i fins ben entrada la dècada dels vuitanta- es posava la pagesia per anar a escurar la cort de les vaques o per anar a caçar cargols. Les botes, les catiuskes, no són cares; plou i no es tracta d’espatllar les sabates bones i la gent, que ja no té vergonya, vinga catiuskes! Ja té raó la Merkel, ja. Feia dècades que no es veien coses d’aquesta mena. I més que en veurem. Si resistim, que espero que sí.

MARTA PESSARRODONA PARLANT DE MONTSERRAT ROIG

Era guapassa la Roig i les fotos que li va fer la Pilar Aymerich són una obra paral.lela (de la que encapçala el post d’avui no en sabria dir l’autor; sé que la Roig és la de la dreta, la de la pancarta és la Maruja Torres i penso que la de l’esquerra podria ser la Pessarrodona). Recordo el dia trist de la mort de la Montserrat Roig (avui fa vint anys). Ahir vespre vaig tenir la sort de poder escoltar la seva amiga Marta Pessarrodona, a Canet…

La Marta Pessarrodona està en aquella edat -no sé ben bé quina- que fa que la gent que ha viscut i li ha aprofitat sigui de molt bon escoltar. Per això hi havia tanta atenció a l’auditori de l’Escola de Teixits, ple fins a dalt. Va explicar moltes coses i algunes xafarderies. Em quedo amb dos detalls que no sabia: que el premi Víctor Català el pagava la Caterina Albert de la seva butxaca i que la Roig, que de joveneta el va guanyar, quan ho va saber encara va estar més contenta.  L’altra cosa, que mig sabia però que no recordava, és que la Roig va estar temptada d’entrar al món del teatre. Això em va fer pensar que una xicota barcelonina que vaig tenir m’explicava que la seva tia (que havia voltat molt pel Lliure de Gràcia en els temps del Puigcerver) tenia una llibreta de la seva amiga Montserrat Roig. Sort que no va tirar pel teatre, va dir ahir vespre la Pessarrodona, perquè ens hauríem perdut els seus llibres. També ens va parlar de la Roig militant heterodoxa del PSUC i de les tibantors amb la Teresa Pàmies. I del viatge a Leningrad, convidada per l’Estat Soviètic, perquè escrigués un llibre sobre el setge, en espanyol. La Roig va complir l’encàrrec (amb un llibre que segons l’oradora d’ahir vespre, semblava censurat) i va aprofitar l’experiència viscuda per escriure’un un altre, aquest en català; un dels millors llibres de viatges, assaig, dietari, digueu-li com us vingui de gust, en la nostra llengua. L’AGULLA DAURADA. Una joia. La Pessarrodona anava de la Roig a la Lessing i de la Lessing a la Rodoreda i de la Rodoreda a la Woolf. Va reivindicar Aurora Bertrana. Va parlar dels dinars a la Punyalada amb la Rodoreda i de com algun cop li havia parlat de la Roig (la Rodoreda la veia com un epígon seu). La Pessarrodona anava obrint parèntesis interessantíssims i d’altres parèntesis dins aquells primers i els que l’escoltàvem pensàvem “ara es perdrà!” Però no es perdia, magnífica oradora com és.