DON DeLILLO…estremidor!

A aquestes alçades i aquestes edats costa de trobar llibres -sobretot contemporanis- que ens facin fer un sup al cor. Eps, de tant en tant passa. Ara mateix. Amb Don DeLillo. Els nordamericans…
…tenen la virtut d’obrir-me camins nous quan ja començo a pensar que tot és molt fressat. Em va passar amb Cormac McCarthy, però tanta violència m’aclapara: no sempre tenim el dia per pair depèn de què. Abans, anys ha, m’havia colpit John Irving i més tard Chuck Palahniuk (crec que es deu escriure així). Ara m’ha passat amb aquest estrany Punt Omega, publicat en català per Amsterdam (en traducció d’Ainara Munt). I res, que estic estremit (i és un dir). La novel.la passa en un museu de Nova York i en una caseta de vacances en un desert de Califòrnia. O no. La novel.la passa dins el cap dels personatges. Del narrador. De fet, és una pel.lícula, un documental, que no s’arriba a filmar. I la contemplació -sí, sí, contemplació- d’una pel.lícula, Psicosi, a càmera lentíssima. Els que hi entenen diran que allà hi ha “una reflexió sobre l’espai i el temps”. El protagonista del documental que no es farà diu que al desert hi ha “només distàncies i prou, ni vistes ni línies de visió, només distàncies.” I també diu que és allà per deixar de parlar…” Aquí el temps avança més a poc a poc. El temps esdevé cec. El paisatge, el sento, més que no pas el veig. No sé mai quin dia és. No sé mai si ha passat un minut o una hora. Aquí no em faig vell.” En fi, que la novel.la també porta el lector a un lloc sense vistes ni línies de visió, a un lloc on no ens fem vells.

COM EN EL DECAMERÓ…

Imaginem deu persones joves, set noies i tres nois, convivint en una vil.la on s’han refugiat, als afores d’una ciutat assolada per la pesta…
No volen canviar el món. Cada un d’ells explica un conte cada dia dels que passen en tan plàcid indret. És el Decameró.  No fugen, sinó que celebren la vida, la bona vida, que potser s’acaba. És primavera i la natura està més que engrescada i a la ciutat -que és Florència- els morts es compten per milers. I els morts empesten carrers i bestiar i el bestiar escampa la roba dels morts i tot plegat s’empesta encara més. A la vil.la hi ha música, poesia i narracions.  Són, doncs, fora de Florència. Tampoc hi podrien fer res, quedant-se allà a esperar la mort. Vida, coi, vida. Aquesta idea -aquest Gran Hermano renaixentista primerenc- se’ls va acudir, diu Bocaccio, a unes noies que eren a missa a Santa Maria la Novella. Els contes, diuen, els van sortir una mica picantets: no m’estranya… la joventut, la Toscana, els temps, ja se sap. Mireu el quadre de Waterhouse i digueu si enlloc s’ensuma pestilència. La vida sempre s’acaba imposant. La celebració de la vida, que és la literatura. Oral, escrita, com sigui.

UNA RATA GEGANT AL PATI (DE CANET)

Ja deu fer uns quinze dies que em vaig convertir en l’heroi del barri: vaig matar aquella rata gegant, qui sap si mutant, que va visitar el nostre veïnat…

Ens va avisar la veïna: “Una rata gegant ha atacat el nostre gos i després ha saltat la tanca i ara la teniu al vostre pati!” No cal dir glups ni empassar. Havia fet bo i havíem tingut la porta de la cuina oberta tota la tarda. Ja se sap, entrar i sortir de nens, estendre roba, mirar les gavines… Vam tancar la porta i vam intentar fer vida normal. De cop, crits: “la rata, la rata és al pati!” Va ser llavors que se’m va presentar la gran oportunitat. I s’ha de dir que els herois es fan si saben aprofitar aquestes oportunitats (que per sort es presenten poques vegades a la vida). De manera que així fou com em vaig convertir en superheroi del barri. La rata -això no ho digueu a ningú- ja devia anar una mica tocada pel verí. Rondava pel pati com si res. No feia tortes, això ho puc jurar. Llavors la vaig veure que s’amagava darrere una torratxeta amb cactus. I allà em teniu. Amb l’escombra. Arrambant la torratxa a la paret i, sí, esclafant aquella rata gegant, mutant, que feia poca estona havia atacat un gos. La rata movia aquella cua fastigosa i gruixuda i com feta d’anells. Un servidor, l’heroi, vaig arrambar una altra torratxeta i vaig esperar, amb el cor panteixant. Finalment es va fer la quietud. Déu meu! He mort una bèstia! Perquè jo no sóc de matar. Ni rates. Però després tot van ser felicitacions. No cal dir que vaig quedar molt afectat i no vaig ser capaç de recollir la rata morta. Tampoc vaig poder netejar la sang. Ens vam repartir la feina amb el veí. Ara som molt més amics que abans. Gràcies a la rata.

QUINS TEMPS, QUINS TEMPS, SENYORA!

L’altre dia, mentre estava mirant l’aparador d’una botiga d’objectes de segona mà -només mirava, no us penseu!- vaig sentir una conversa inquietant al voltant d’unes postades…
La clienta, una senyora menuda, normal i corrent, demanava el preu d’una prestatgeria (de segona mà, esclar) i el venedor li devia dir el preu (això no ho vaig arribar a sentir). Llavors, la clienta va preguntar si els llibres -una rastellera multicolor, de volums petits, grossos, prims, gruixuts, en tapa dura, cartoné, butxaca, col.leccions de plàstic imitant pell, lletres daurades pels clàssics, alguns de folrats amb plàstic, de jardineria, de règim, de com educar un setter irlandès, en fi (semblaven algunes de les lleixes i alguns dels llibres que jo tinc a casa)-, va demanar, la dona, si tots aquells llibres també entraven en el preu.  El venedor de mobles i roba usada es va indignar. La dona va argumentar que, esclar, que sí, que els llibres, per dolents que siguin, sempre valen alguna cosa, sempre aporten coneixement, però que ara mateix “els llibres ja no valen diners”. El venedor gairebé se li va abraonar. Ell, que venia mobles vells i roba de difunts només per sobreviure, ell, que tenia aquells llibres i que se’ls havia llegit tots, ara, ara, amb els temps que corren, ara solament en demanava dos euros per volum; dos euros! La dona va arrufar el nas. Ella només volia unes lleixes i trobava que per omplir unes lleixes aquells llibres multiforma i multicolor tampoc eren res de l’altre món.  L’home li va recordar que els llibres actualment valen vint euros (aquí es va passar; ho dic jo, que veia la tristesa dels lloms d’aquells llibres). No sé com va acabar la cosa, però jo vaig quedar colpit. Per dues raons. Per la baixada del prestigi del paper (sobretot entre la gent que mai ha llegit gaire) i per la sobrevolaració del format llibre de paper, a l’altre extrem, entre la gent lectora o veneradora de llibres, que no és ben bé el mateix . Avui ha sortit la Vanguardia en català: ja era hora! La gent de la pela continua apostant pel paper. Salut tinguem.