ARA PLA!

Com aquells avis que remuguen, entre ideals perduts, fum d’ideals fumats i estossecs, i et van deixant anar aquelles sentències, aquells records de la cuina econòmica, aquelles bertranades de cafè… i a més resulta que són viatjats…

I encara resulta que també són llegits. Aquests avis, jais, iaios, padrins, vellots, granats, arrupits, són una delícia, una sort. No ens enganyem, Josep Pla era un murri. Josep Pla no era un vell empordanès malhumorat qualsevol. No. Josep Pla havia viscut, havia cafrenejat, havia menjat bé, havia begut, i dallò, també havia fet, i ho havia explicat (amb estil i adjectius). Ésclar, aquesta mena d’homes són un luxe. I si són de pagès encara més, perquè et fan adonar d’allò que tens més a la vora (en el meu cas, per exemple, això va ser fulminant) i et fan valorar allò senzill, proper, local. Al mateix temps, emperò, també et fan vibrar per les coses llunyanes i complicades. Jo -i perdoneu la personalització- mai li agrairé prou una cosa que em va donar quan jo encara era adolescent: unes ulleres! Les ulleres de mirar el món amb ganes de veure, entendre, passar-ho bé i, després, encara una altra cosa em va regalar: les ganes d’explicar-ho. I el plaer de la llengua. I el plaer. Tot. Per això li dedico aquest post especial (el Camp de l’Erra acaba de passar de les cent mil visites), ara que ha fet trenta anys de la seva primera mort.

I gràcies a tots els que visiteu el bloc (també els que hi arribeu de rebot).

RAONS SENTIMENTALS AMB ESPANYA

Ara que farà vuitanta anys de la proclamació de la República per part de l’ “Avi” Macià, i després dels resultats de la consulta independentista a la Gran Barcelona, m’han vingut a la memòria comentaris que sento de tant en tant. Són de gent que parla de la “vinculació sentimental que tenim amb Espanya” i, com em passa sovint, hi donat bastantes voltes…

Les raons sentimentals que esgrimeixen són de mena molt diversa. N’hi ha que parlen de coses tan terrenals com ara que a ells els agrada molt el pernil de salamanca o les olives sevillanes o el formatge de Burgos. I jo penso, coi, i a mi també! Però també m’agrada el roquefort, el bacallà d’Islàndia i la cervesa Guiness i no per això deixo que els francesos, els islandesos o els irlandesos decideixin com ens hem de governar els que en consumim.  Després també hi ha qui es declara enamorat de Granada, Santiago de Compostel.la i els camps de Sòria. I jo penso, coi, jo també n’estic enamorat i hi vull poder anar sempre que vulgui… i no per això… N’hi ha d’altres, d’un nivell més culte, que parlen de la grandesa de la literatura castellana. I, ep!, aquí també m’hi  trobaran: el Quixot, el Lazarillo, las Coblas de Manrique, Lorca, Machado, per dir-ne quatre o cinc dels que primer em vénen al cap. Però, ésclar, he de compartir “Estat” amb aquests literats -que per altra banda molts ja són morts- o n’hi ha prou amb poder llegir-los sempre que em ve de gust? No puc fer amb ells el mateix que faig amb la Virginia Woolf, Tolstoi o Alain-Fournier? Em direu que als castellans els puc llegir més bé en la seva llengua original. I sí. És una sort. Però no per això… Vull dir que a mi m’agrada molt anar a caçar bolets a un bosc molt espès de pins que m’enamora, però no per això en vull ser propietari, en tinc prou de poder-hi anar quan en tinc ganes. I tampoc desitjo que el propietari d’aquest bosc decideixi res per mi. També hi ha aquells que “són molt d’anar a Madrid”. Com jo. A mi que no em treguin el poder anar de tant en tant al Reina Sofia, al Prado o a remenar pel Rastro, però això no vol dir… I el mateix em passa amb París, Londres, Venècia i Budapest. Després hi ha les raons més “purament sentimentals”, allò de tenir família a l’altra banda, tenir arrels allà baix, haver nascut no sé on… però no havíem  quedat que la gent es pot fer d’allà on vol? Sembla que algú s’imagina que al segle XXI a Europa tenir un Estat propi vulgui dir aixecar una mena de mur de Berlin! No sé, veig que són unes raons una mica limitades, curtes de mira. Què passa amb la gent que té família a l’Argentina, França, Suïssa o el Senegal? És que estimen menys la seva família perquè viu en un altre Estat? Autogovernar-se sense límits no hauria d’afectar per a res cap d’aquestes “raons sentimentals”, que ja dic que comparteixo. A mi em cauen molt bé i fins i tot aprecio alguns dels meus veïns, però no per això els deixo que prenguin decisions sobre la decoració de casa meva o l’educació dels meus fills. I amb la família igual.

CAPTAIRES DEL SEGLE XXI

L’altre dia, al tren, de baixada a Barcelona, em vaig trobar un mestre que demanava caritat -repartia unes cartolines escrites en perfecte català, amb la traducció al castellà al darrere, també sense faltes- dient que no tenia plaça adjudicada i que havia de mantenir una criatura, que si podíem col.laborar….

A la tornada, un hippy-quisso-flabiols deia que estava fent una col.lecta “para comprar un saco de pienso” i ensenyava un cadell que duia a coll. No cal dir que de seguida va obtenir les simpaties de molts viatgers, sobretot viatgeres, que van anar desembutxacant i, de passada, aprofitaven per fer quatre moixaines al cadell. De cop, demostrant una vegada més que estem vivint uns temps força trasmudats, un home normal i corrent es va aixecar i va protestar amb mala llet: que ell no tenia feina, tampoc, i que què s’havia pensat. El hippy li va dir, entre les mirades aprovatòries d’alguns dels viatgers (sobretot viatgeres) que si no volia ajudar que no ajudés, però que no es fiqués on no el demanaven…. un servidor, malpensat de mena, de seguida vaig imaginar què hauria passat si el captaire fos una gitana romanesa amb un nadó a coll. Tanta gent l’hauria volgut acariciar? Ai, ai, quins temps que ens ha tocat viure!