LLIT DE SIS PAMS (O DE CINC)

Una amics, D&D, ens han ofert un llit de ferro. Ens han dit que estava en perfecte estat, però que “és dels de sis pams i, ja sabeu, costa de trobar roba d’aquesta mida!” Clar que el llit havia sigut d’una amiga comuna, astròloga i arpista…

(m’han demanat que pengés el Pregó de Prats: el trobareu adjunt al final)

Els de casa hem pensat que ens aniria prou bé. Que ara mateix tenim un espai nou per moblar. I que no es pot dir que no a un llit que fou de l’amiga arpista. La meva germana petita m’ha dit de seguida que d’això se’n diu un llit de tieta. Algú altre m’ha dit que això és un llit de canonge i que els altres, els llits de monja, molt més incòmodes, “només tenen cinc pams”. De seguida, esclar, m’he posat a donar-hi voltes. I què ho fa que costi tant de trobar roba d’un llit d’aquesta mida? És la sonsònia de sempre: no són temps de matisos… o es dorm sol o es dorm acompanyat. Res de mitges tintes. Jo he dormit molts anys en un llit turc, anava pensant, un llit que tenia sis pams, com a mínim, i ben ample que s’hi estava. I no sempre sol. I esclar, ara les tietes i els oncles dormen a qualsevol banda. Són singles, ara. Ja no hi ha concos ni conques. Ara, les tietes que abans es quedaven a casa a vestir sants, ara dormen en camarots, compartiments, seients de jumbo, hotelets, cases rurals i ocasionalment en llits de matrimoni. Dels canonges no en sé res. Però quina és, doncs, la mida estàndard d’un llit petit d’avui dia? D&D deien que aquesta mena de llits, els de sis pams, són molt pràctics per quan tens amics o família de visita: “hi poden dormir perfectament dos nens o una parelleta d’enamorats molt agafats o un adult ben ample!” I tenen tota la raó. I no entenc perquè no hem de trobar roba d’aquesta mida!

REBLINCADES I ALTRES TURMENTS

Avui he sentit un home que deia que algú s’havia fet una reblincada al peu. També una dona m’ha preguntat, en una cantonada, si es podia fumar pel carrer. Ella fumava. Semblava nerviosa. Anava amb una crossa. Era la típica…

…persona que dius, ai déu meu! I me l’he mirada, però no crec que per culpa del fil de fum de la cigarreta. Ni per la crossa. Ni pel parell de dents que li faltaven. No ho sé. Me l’he mirada. I ella es deu haver pensat que feia alguna cosa malament. Ara les coses van així. O bé, hi ha gent que ha rebut molt. O també. Hi ha persones que van de víctimes… què hi sé. Déu meu! Però m’ha afectat molt que una dona que se n’anava cap a la seixantena d’anys m’hagi preguntat a mi si pel carrer es pot fumar. I jo li he dit: I tant! Fumi, dona, fumi! Perquè he vist que li convenia, que ho necessitava. Llavors m’ha dit que tenia por que no li posessin la multa. Només li hauria faltat una multa, amb la fila que fotia! Ha marxat ranquejant. Ha sigut en aquell moment que he entès el perquè, el sentit, el quid d’aquest matí: i és que una estona abans m’havia fixat en un home gran que anava caminant amb un altre i li parlava d’un amic de tots dos que es veu que s’havia fet una REBLINCADA al peu. Feia temps que no sentia la paraula, jo. L’he buscat al diccionari i sembla que l’standard només accepta revinclada, però en altres llocs he trobat les variants de l’estil de la nostra reblincada. No ens poden prohibir de dir-la, ni d’escriure-la. I menys ara que la gent la diu tan poc. Ara que tothom s’estima més -vull dir, que prefereix– fer-se una torçada. I fumar pels carrers, una dona sola, una dona trista, una dona plena de pors, no ho ha de poder fer? Jesús. Sant Antoni. Tolerància.