NO-LLOCS, CARRETERES, CORRALS…QUE VÉNEN FESTES!

Un altre Nadal a la carretera: paradors, hostals, corrals, portal… qui sap, potser aquestes festes resseguirem -en família o sols com mussols- la geografia catalana més mítica. Aquells paradors, aquells corrals on ens vam refer, aquells no-llocs on vam arribar marejats, on vam vomitar… pastorets com hem sigut tots per aquestes carreteres de Déu!

Proposo una llista, que sempre es pot ampliar. Neu al Bruc, a la Panedella, boira a can Pamplona, gel al Lleó; vomitada a la collada de Toses, arcades a la Cantina de Vallfogona, lleu mareig al Cobert de Puigcercós. I aquella truita a les Quatre Carreteres i uns calamars al restaurant Tibidabo i pamtomàquet amb llangonissa al Túnel de Sant Quirze un dia molt ventós. Fred, fred de peus a cal Rosal, la Solana del Ter, el túnel del Cadí. Suant, rient, cantant a la Porta Catalana, le Village Catalan, les Mallorquines, uns dies de forta calor. I una prostituta fent les seves feines a Tagamanent. Gebre al Roser, molsa a Coll de Revell i boix grèvol al Boix. Sant Cristòfol, Santa Anna, Sant Joan, Sant Pere, Sant Ramon. Penedès, Cerdanya, Urgell, Berguedà. Empordà i altra volta Empordà. Vilanant, Vilafant, Vilatenim. Verges, Pau, Ultramort. El Pertús, el Coll d’Ares, el Coll de Pal. Autopistes, carreteres i camins. Tots hem sigut pastors. Recordem molts paradors, hostals, cantines… corrals on ens vam refer. Abeuradors on ens vam saciar.

 

ENSULSIADES I PUIXANCES (l’alquímia de les urnes)

La política és exageració. Els polítics són com la burra de Sant Feliu, que  tan aviat plora com riu. Els votants som fets de gasosa, per no dir de plastilina, i sempre acabem caient -deixant caure- algunes de les nostres esperances per l’escletxa d’una fredíssima urna de plàstic…
Passen unes hores i, vejats miracle!, gràcies a la poderosa alquímia d’aquestes urnes fredes i de plàstic, les nostres esperances, les nostres il.lusions, cap a les deu del vespre d’aquell mateix dia ja s’han transformat, per no dir que s’han girat com un mitjó. I si has votat els perdedors, els guanyadors diran que el teu era un vot ètnic, de pedra picada, acrític… i si has votat els guanyadors, els perdedors diran que t’has deixat portar per l’efecte bola de neu, que tu només l’has “prestat” aquell vot, que t’has deixat engalipar per un mcmuffin, que el teu vot era més anti que pro, que havies fet un vot útil, de protesta, de càstig… ai senyor! I guanyadors i perdedors riuen i ploren, brinden i s’abracen, declaren i deploren, prenen nota i prenen nota, diuen i diuen. Però els votants -el votant particular- té un neguit a la panxa, una rau-rau, perquè no sap si ha fet bé de mantenir-se amb els seus de sempre o de canviar o de votar amb el nas tapat. No ho sap -el votant particular- perquè  ell hi havia posat algunes de les seves grans esperances dins l’urna fredíssima i ara,  unes horetes més tard, veu que d’allò res. Descobreix que tot era una qüestió de pujades i baixades, riures i plors, més per mi i menys per tu, puixances i ensulsiades. Sempre fa angúnia veure els nostres ídols caiguts, però es tornen humans, criatures, canalla amb bata al pati de l’escola… ara no jugo, si perdo plego, com que he guanyat us perdono, sóc la millor, això no es fa. Adéu. Fins aviat urnes, ídols.