ESCOLTA, VOLÒDIA! (novel.la nova)

Suposo que avui o demà ja podreu trobar a les llibreries la meva segona novel.la. L’esperadíssima ESCOLTA, VOLÒDIA! Dic “esperadíssima” perquè a mi se m’ha fet llarg…

A la fi, tot arriba. Ha quedat prou maca! Però, esclar, de què va la novel.la? Doncs, com diria aquell, va d’uns sagals fascinats per un home que escriu poemes i té una fixació en Lenin. Un cop mort aquest home, els dos amics es dediquen a recollir informacions i opinions per tal de fer-li una miscel.lània d’homenatge. Pel camí descobreixen que és impossible conèixer bé algú, per molt esforç que s’hi posi: les opinions i els records solen ser diferents i sovint contradictoris. De passada també recullen, els dos amics, informacions sobre un succés estrany que va passar al poble durant la segona guerra mundial. Tot això ambientat en una localitat imaginària que es diu Sant Andreu Alt. La novel.la parla, doncs, del xoc entre els ideals i la realitat. Del feixisme ambiental. Del fracàs del comunisme. De les diferències entre la vida viscuda i la vida imaginada. De la memòria i la desmemòria. L’Est i l’Oest. L’amor i el desamor. La joventut i la vellesa. La literatura i la vida. I de la majoria de passions que hi ha a les novel.les, esclar. Després, cada lector i cada crític hi dirà la seva. D’això es tracta.

L’ESTIUET DE SANT MARTÍ (qui el va parir!)

A tot l’hemisferi nord es parla d’un estiu que arriba ben entrada la tardor. Moment mític, dolç, de les darreres llums de l’any que ja s’acaba. A Amèrica del nord és conegut com l’indian summer: diuen que les tribus de nadius, que sabien de l’existència del fenomen, aprofitaven aquests dies càlids per…
…fer una darrera collita de fruits silvestres i altres productes per afrontar amb més garanties l’hivern. Però també hi ha altres teories (sobre l’origen del nom). A Europa, en canvi, tothom relaciona aquest fenomen metereològic amb el sant de Tours. Així tenim el Saint Martin summer, dels anglesos (abans que el terme americà es posés de moda), el veranillo de San Martín, l’estate di San Martino, l’été de la Saint Martin, etc. i etc. En castellà també en diuen el veranillo del membrillo (i no és broma). Tothom sap que Martí era un soldat imperial romà, procedent d’Hongria, que a l’entrada de la ciutat d’Amiens va partir la seva capa en dues parts per abrigar un rodamón. Com que va fer malbé una propietat imperial, el van castigar a estar lligat nu a la intempèrie. Llavors Déu, el Cel, la Natura, qui sigui, va voler que aquells fossin uns dies càlids. Alerta, però, que l’estiuet de Sant Martí no és vertader si abans no ha fet fred intens (alguns posen de condició com a mínim una gelada). És un temps d’or, perquè és un parèntesi i un avís: això s’acaba! De simbolismes n’hi ha un fotimer. A mi em fa gràcia que els francesos, sempre tan amics de la grandesa, van voler -concretament els mariscals Foch i Joffre (el darrer, català de Ribesaltes)- que l’armistici del 1918 amb els alemanys es firmés el dia de Sant Martí… tot i que ja feia uns dies que estaven uns i altres preparats. Així, la pau de la Gran Guerra va entrar en vigor el dia 11 de l’11 a les 11. I, si voleu més caldo, aquí en teniu una altra tassa: hi ha gent que busca les lletres de la paraula Martí dins la paraula armistici (i les hi troben). Per aquests volts, ai, també arriba a les taules el beaujolais nouveau. I ja paro, ja callo, ja plego, que semblo d’Amades! Disfruteu. Disfruteu. Del sol i del vi. Que això s’acaba!