BLOODY SUNDAY (no em puc creure les notícies d’avui…)

Cameron ha demanat perdó pel Bloody Sunday… pell de gallina! Veig imatges en blanc i negre -són del 30 de gener del 1972- veig gent desfilant vestida amb aquell estil anys setanta (el de quan érem petits, de la meva Primera Comunió, que va ser aquell any, crec, o d’algun casament de familiars o amics dels pares). Veig canalla. Capellans. Algun paraigua…I can’t believe the news today…

…Oh, I can’t close my eyes and make it go away… I no que no puc tancar els ulls i fer que això desaparegui. Sunday Bloody Sunday, Sunday Bloody Sunday… Pell de gallina. Escolto a you tube la mítica cançó dels U2. Al vídeo van passant imatges en blanc i negre d’aquell dia esgarrifós. La cançó és mítica perquè és bona. N’hi ha hagut d’altres de cançons dedicades a aquell dia a Derry, fetes per Christy Moore, Paul McCartney, John Lennon i Yoko Ono, Cruachan, The Wolfe Tones, Roy Jarper i segurament d’altres, però cap, cap, cap d’aquestes cançons ha arribat tan lluny com la dels U2. Perquè és bona. Segons la revista Rolling Stone és la 268ena cançó més bona de tots els temps. Suposo que per votació popular. Pell de gallina. I això que Bono, als concerts, comença deixant clar que aquesta no és una cançó rebel, this song is not a rebel song, this song is Sunday Bloody Sunday…volent dir que ells no prenen partit ni pels uns ni pels altres, però que allò que va passar a Derry aquell diumenge…allò… Allò va ser un error indefensable: diu Cameron, 38 anys després. There’s many lost but tell me who has won (hi ha moltes pèrdues, però digueu-me qui ha guanyat)… continua la cançó. Bono i els seus la van estrenar a Glasgow el 1982. Després va dir -Bono- que estava nerviós per la primera vegada que la cantarien a l’Ulster. I que si no agradava allà, no la cantarien mai més. La van cantar el 1983 a Belfast, crec, i es veu que de les tres mil persones que hi havia a la sala, unes mil es van posar dretes. Ep, que this song is not a rebel song! Però era Sunday Bloody Sunday, una de les poques coses bones que va portar aquell horrible diumenge sagnant, amb tretze morts i un ferit greu que va morir setmanes després. Set d’ells adolescents. Cinc amb un tret a l’esquena. Cap dels morts anava armat. Diumenge Sagnant, Massacre del Bogside (barri catòlic de Derry). No em puc creure el que diuen les notícies avui, avui, aquest Diumenge Sagnant, Diumenge Sagnant, Domhnach na Fola, Domhnach na Fola. Hi ha imperis que investiguen la seva història bruta i fins i tot demanen perdó pels seus errors. Però no tothom és igual. No tothom evoluciona.  

LÀMINES DE LLAPIS CARBÓ (del Señor Granados)

Una de les coses que més recordo de la meva escola rural, unitària i tardofranquista dels anys setanta, són les làmines fetes amb la tècnica del llapis carbó que hi havia dins una carpeta i que el señor Granados ens deixava triar per després copiar. Hi havia figures geomètriques, poblats de l’Àfrica negra, cares espesses d’homes tipus Hemingway, papallones, flors, molins…

El més interessant era el moment d’anar passant les làmines i triar. El señor Granados, que va morir fa poc, era mestre de veritat. Vull dir que era dur, rabiüt, però sempre just. Això fa que ara, passats els anys, el recordi amb nostàlgia i amb agraïment. Era un home just i treballador. Els temps eren els que eren. Eren injustos, intolerants i falsos. Una altra cosa que recordo molt i molt són les sessions de lectura en veu alta. Començava un alumne fins al final del paràgraf. Després continuava un altre. Uns ho feien bé, d’altres no tant. Jo sempre frissava pel meu torn i sempre se’m feia curt. Eren textos de Pereda, d’Unamuno, de Pérez Galdós. El señor Granados em va ensenyar a llegir: la eme con la i, mi, la eme con la a, ma…mi mama me ama. Ens feia anar un a un a la seva taula i allà, amb el dit petit o el de l’anell d’or, senyalava les lletres i ens feia llegir. Els temps eren els que eren, però el señor Granados feia la seva feina -difícil, amb tants alumnes de tants cursos, de tantes edats- i la feia amb dignitat. Era just. I això l’allunyava del règim injust que es veia obligat a servir. Vull dir que renyava i comprenia. Tenia una barreja de mala llet i tendresa que potser és l’essència de l’ensenyament primari. O potser no. Quan vam anar a Prats a fer segona etapa, ens va tornar a tocar. Llavors els seus mètodes ja es veien passats de moda. Hi havia democràcia. Arribaven altres mestres amb mètodes innovadors: molt més tolerants. Però aquests mestres tolerants sovint perdien els estreps i es tornaven violents i injustos. Llavors el señor Granados apareixia allà al fons, gran, antic, fort com una roca. Tots hi anàvem a parar. Perquè era just. Una cosa que durant anys vam trobar a faltar. Érem adolescents carregats de dubtes.  Avui dia, no sé, no sé…són altres temps. Parlava sempre castellà, però no tenia res contra el català. Tenia un mètode molt antic de fer les coses, de posar punts. Però amb ell aprenies. Te’n podies refiar. Sé que estimava els seus alumnes, sobretot els que veníem del seu poble de Santa Eulàlia. Ara que  és mort, és just donar-li les gràcies.

PORTAR ELS VELLS AL NARAYAMA

L’Estudi a propòsit de les cançons del Narayama és ficció. Sembla un treball antropològic, però, repeteixo, és ficció. L’autor de la novel.la, Shichirô Fukazawa, ens transporta a una remota vall japonesa de mitjans del segle XIX on es practica una mena de gerontocidi (voluntari, però no sempre) ritual. La lectura d’aquesta obra fa posar els pèls de punta…els pèls del clatell…

Quan compleixen setanta anys, els vells són transportats per un fill al cim del Narayama, la muntanya dels roures, i són abandonats allà dalt. Si neva pel camí es considera mala sort, però si neva un cop el vell és al cim, és molt bon presagi. Imamura en va fer una pel.lícula memorable que va guanyar la Palma d’Or a Canes l’any 1983. La vaig veure fa anys i em va afectar. Ara, llegint la novel.la (en català té poc més de cent planes) torno a sentir aquella desolació. La vella O Rin, la protagonista, hi va contenta, desitja morir allà dalt (el menjar escasseja al poble i els vells són una boca de massa). En canvi el vell Mata-yan es resisteix i té una mort molt més violenta, absurda i deshonrosa. Corbs, neu i brutalitat. El fill que porta O Rin, plora. El fill de Mata-Yan el llença rostos avall sense contemplacions. Hem de suposar que cadascú s’ho ha guanyat (i al mateix temps ja venien amb la càrrega del seu passat familiar). Tot i ser ficció, l’obra es presenta com a veritat: l’autor incorpora al text la notació de les diverses balades que van sortint…estranyes i plenes d’una veritat antiga (sembla ben bé que ell mateix s’hagi dedicat a recollir-les). Els vells fan nosa, també avui i aquí. I això que hi ha menjar de sobres! Resistir-se o acceptar? El karma budista deu ser una de les respostes.