A UN MES DEL BLOOMSDAY

 Els llibres gruixuts, els totxos, els clàssics, els experimentals, aquelles obres…tenen el seu moment. S’ha de trobar el seu moment. N’hi ha que semblen fets per al temps tancat de tardor, la llar de foc espetegant i el llunyà cant de la busaroca (també dit gamarús). I n’hi ha d’altres que semblen pensats per a l’ortigada primavera, amb gandula, mosques verdes i orenetes histèriques. Hi ha llibres de vespre i hi ha llibres de matí. La lectura de l’Ulisses de James Joyce s’hauria de fer amb llum de dia…

Si pot ser, millor a primera hora del matí. Amb el cap ben clar. El primer cop que el vaig llegir era tardor avançada. Eren vespres de tardor i em va atrapar l’hivern i, si em despisto, m’hi enganxa sant Patrici (que és el 17 de març). El vaig trobar malenconiós, una mica fosc, a estones incomprensible, a estones pesat, sovint brillant, aquell llibre. A vegades se m’enganxaven les línies, els capítols, els episodis i les divagacions: no sabia on era, què passava i m’adonava que havia llegit deu fulles de manera mecànica. Una segona lectura, primaveral i amb llum de dia, m’ha fet entrar de ple en una novel.la igualment malenconiosa, però molt més comprensible, a estones pesada, quasi sempre brillant, amb un fil prim però clar per anar seguint. Un fil que a voltes emociona, pels revolts que fa. Per les giragonses… vet aquí el dijous setze de juny de 1904, que va ser un dia lluminós, radiant, gairebé d’estiu, a l’enyorada Dublín. El jueu Leopold Bloom va menjar ronyó per esmorzar, va vagarejar, va anar a un enterrament, va comprar, va mig treballar, va anar a la taverna, al barri de les meuques. El jove Stephen Dedalus va fer unes classes, va discutir sobre Hamlet en una biblioteca, també va anar a tavernes i també al barri de les meuques. Va passar un ruixat de tarda. O de capvespre. Una dona va parir. La carrossa virregnal, amb el seu seguici, va travessar la ciutat. El cap de Bloom va donar moltes voltes. La seva dona, la Molly Bloom, es va passar tot (tot?) el dia al llit, rebregant llençols i component el seu famós monòleg. En fi. La vida mateixa. Joyce -la segona lectura m’ho confirma i em fa venir ganes d’una tercera lectura, d’aquí un temps prudencial- ens regala tot un mostrari de formes literàries, de possibilitats per explorar, d’idees per conservar o discutir o cagar-s’hi. Hi ha humor, malenconia, sàtira, llum i foscor i traumes. I obre moltíssims camins. I dreceres. I travessa camps en diagonal. I s’enfila pels marges. Pels núvols. Somnis elevats. Comunes pudentes. Encara avui obre portes. La traducció del Joaquim Mallafrè es mereix un deu o un onze. Sobretot per la recreació que fa del català popular, l’argot, les dites, els renecs, les canterelles…. t’ho emportes tot. Original i traducció. Sac i peres.  

TOT ESPERANT LES ERMESSENDES…

I no em refereixo a les dones que algun dia -tot arribarà- hauran de governar aquest país, com feu mil anys enrere la gran dama Ermessenda de Carcassona. Ara pensava més aviat en les nenes que naixeran l’any vinent o el 2012 i que tenen moltes probabilitats de portar aquest nom…

 

Hi haurà generació Ermessenda, com hi hagué generació Arnau o generació Biel i Isona? Penso que sí. Ho dic per la sèrie que prepara tv3 sobre la comtessa de Barcelona, que va governar anys i panys, que va viure molt per l’època (més de vuitanta anys), que va conspirar, va legislar, va tractar-se amb papes de Roma i amb caps militars. I que va “civilitzar” la cort catalana i la vida de palau, creant la figura del senescal i la del cuiner, tal com havia vist fer a “casa els seus pares”, al Palau de Carcassona. La sèrie, que es veu que ja s’ha acabat de rodar, té de protagonista la Laia Marull, de manera que l’èxit està assegurat. L’èxit de la sèrie no ho sé, però el del nom Ermessenda sí. I així, es popularitzarà aquesta figura històrica que fou sogra de la nostra “estimada geganta”, la Guisla de LLuçà (que si no s’hagués casat en segones núpcies amb el nostre “estimat gegant” Udalard II, hauria sigut ella la regent a la mort de Ramon Berenguer I). En fi, que l’Ermessenda, juntament amb l’Abat Oliba i Sant Ermengol (bisbe d’Urgell i fill d’una altra baronessa del meu poble de Lluçà), van ser, segons Mossèn Pladevall, tres dels més importants impulsors de l’inici de l’art romànic a Catalunya. Quina dona no fou, doncs, aquesta Ermessenda! I, per acabar, va morir a Sant Quirze de Besora, l’any 1058. Re, a quatre passes de casa meva… La seva tomba és a la catedral de Girona, un dels millors llocs del món per reposar eternament. Així, doncs, miro la cara i “el tot” de la Laia Marull, que serà per sempre més la cara i “el tot” de la comtessa Ermessenda, i penso que no està gens malament. No que no està malament. Que arribi ja la generació de les Ermessendes!

AQUEST TEMPS ESVALOTAT…

Plou i fa sol. No sé si m’agrada més quan plou o quan no plou. La primavera és esvalotada, per naturalesa. Aquest any, a més, plou molt i molts dies i molts litres, i no sempre aigua clara…

També entren en erupció els volcans d’Islàndia. I llavors plouen cendres. I si fa una nit clara, també poden ploure estels. Però no fa nits clares, aquesta primavera tan moguda. Les nits són fosques. Corren draps per davant la lluna. Fa vent, que mou les persianes. Cauen gotes grosses sobre la taula de la terrassa. Plou fang i el cotxe s’embruta. Plou fort i es formen bassals i baixen rieres roges, fangoses. Surt el sol i no és segur i no escalfa prou i no dura gota. Els blats no creixen prou de pressa i els que han crescut s’aplanen. Es formen bassals. S’omplen les basses. Corren les rieres i els torrents i les torrenteres i ragen les fonts. Alegres; corren alegres, les aigües desbocades. Fang, fang i més fang. Roderes. Fondes i més fondes, aquestes roderes. Camins escorxats. Arbres joves caiguts. Arbres vells esberlats. Plou i no fa gaire sol, aquesta primavera. Ja ho diuen: vivim uns temps trasmudats. Com ha sigut sempre.