HEUS AQUÍ LA PRIMAVERA…de Botticelli!

És un quadre que tothom coneix. Res més a dir, doncs. Però avui me l’he mirat amb uns ulls nous i hi he trobat nova simbologia, noves lectures possibles…

 

Les taronges dels tarongers (que alguns crítics d’art han dit que eren mandarines i doncs mandariners) m’han dut al cap, de seguida, el Palau de la Generalitat. He revist Samaranch difunt i tot de personalitats allà adorant-lo i els mossos de gala, amb espardenyes de betes. Després he pensat en Sant Jordi que mata el drac, però és Mercuri l’heroi del quadre, i no remata (es veu pacífic). Després he pensat en la gràcia per ella mateixa del temps de primavera. L’aprimament de la roba. La florida. La joia. La sensualitat. I no sé per què, he relacionat les Tres Gràcies amb el tripartit -no pas per la sensualitat dels seus líders- i Mecuri amb Mas, potser per anar sol i collir-se ell mateix la fruita. I Cupido sempre serà Cupido allà fent de les seves, entabanant incauts, formant estranyes parelles…Zapatero, potser? I la Venus, la Venus, no serà l’Estatutet, amb aquella aura que l’envolta… Lllavors he pensat en Cloris, mig transformada en Flora, que es vol treure de sobre Zèfir, el vent, el fred hivernal, la crosta (la de debò, no la del Joan). El quadre és optimista. Hi ha violetes, maduixeres, anèmones…però el jardí és ombrívol, no trobeu? Sí, definitivament, Cloris-Flora ha de ser el poble català en referèndum o en consulta o anant al camp del Barça.

LA FLOR MÉS MACA DEL MEU PAÍS ÉS L’ORTIGA…

Per sant Jordi regaleu ortigues dins de papers de cel.lofana. I el kama-sutra, també podeu regalar, per aprendre postures, maneres d’entomar sense dolor…

Oferiu llibres de cuina (que us ensenyin a cuinar plats de fantasia amb ingredients dolents que s’acaben vomitant), llibres de jardineria (que us expliquin com es pot fer llaurar dret la gent desafecta, els que no volen creure en constitucions; i com podar fins a deixar un fruiter, ja de natural petit i que es blinca, en un no res, en un bastó) i un manual que us ensenyi a amanyagar un doberman, penso, també. En fi, aquesta mena de coses, necessitem. Perquè enguany el Sant Jordi arriba en molt bon moment. Hi ha hagut una mena de comèdia, un vodevil, un teatre de tresillo, molt a ponent. I els polítics que tenim a la feina aquí, i que paguem entre tots, aquests xiulen el meu capell té tres puntes, tres puntes té el meu capell. Divendres regaleu ortigues, per anar d’acord amb l’ànim del país. Però diumenge, diumenge, diumenge sí que és el dia de la rosa, a molts pobles, inclòs el meu: aquest any arriba tardà el sant Jordi, com la primavera. Arriba el vint-i-cinc. Diumenge, doncs, sí que us podeu esbafar, ni que sigui amb espardenyes. Diumenge es pot votar amb la cara alegre i molts ho farem. Sortirem al carrer amb la cara alegre, ballarem, esmorzarem plegats, riurem i votarem i direm que la flor més maca del nostre país és l’ortiga: aviam, aviam qui se la passa pel…

COSES QUE M’EXPLIQUEN A MITGES…

En altres posts ja ho he comentat: a vegades em ve gent i m’explica unes coses força curioses. L’altre dia se’m presenta una dona més aviat alegre i em diu que ha anat a la plaça del monestir del meu poble i que s’ha trobat el sagristà escombrant la llosa de la vora del vell xiprer solitari de la plaça. I ella li diu:

-Què, escombrant grava?

I el sagristà li contesta:

-Grava no. Un mort. Estic escombrant un mort…

Perquè es veu que mentre el sagristà estava a punt de començar una visita comentada pel monestir, li havia arribat una persona amb una urna i unes cendres. El sagristà li havia dit que esperés que haguessin acabat la visita i llavors ell, amb calma, li obriria el cementiri i ella podria escampar les cendres per entre els xiprers….

-…però es veu que la persona tenia molta pressa i m’ha abocat les cendres aquí al mig de la plaça, al voltant d’aquest xiprer vell i solitari…i ara, mira, aquí em teniu recollint equest, aquest mort!

I un cop sentit això et vénen al cap unes quantes preguntes. Qui era el mort. Qui era la persona que portava l’urna. Quines eren les presses. I per què el xiprer vell i solitari de la plaça? Però aquesta darrera pregunta és l’única que em veig amb cor de contestar: el xiprer vell i solitari d’aquella plaça és impressionant per aixoplugar unes cendres. De qui siguin!

I després he anat donant voltes a l’assumpte i he pensat que el xiprer és tètric quan el pensem al cementiri i és dolç i artístic i fins i tot vacacional quan el posem vora un camí, en una plaça o en un fons de paisatge de la Toscana. I així, aquestes cendres volien aquest xiprer d’aquesta plaça i no pas cap altre. I així es va fer; encara que després aquelles cendres anessin a parar dins una pala i de la pala a….no vull ni pensar-ho!

Tot això diu molt de la transcendència del símbol, del gest. I també diu molt d’allò que som. I de la importància que tots plegats ens donem. I de la bellesa d’alguns racons del meu poble.

CIGONYA BLANCA, CIGONYA NEGRA

Les cigonyes, què ho  fa que són tan decadentistes, tan poètiques, tan amants de l’art? Nien als llocs més alts, romàntics i tenebrosos, per exemple en campanars mig aterrats, en columnes dòriques de temples abandonats, en xemeneies de maó vermell dels vapors de l’era industrial…

A més a més porten les criatures. I per reposar ho fan sobre una sola de les seves cames llargues i primes (parentes del Bufa). Són rares! Però per rares les de la varietat cigonya negra. Diuen que aquestes són escasses, esquerpes i solitàries…vaja! En canvi les blanques, tan lentes en el seu caminar per prats inundats, tan espectaculars en el seu vol, tan altives dins els seus nius, les blanques ens porten les criatures. Per què? L’altre dia, anant pels Aiguamolls de l’Empordà m’ho preguntava; per què? Per què són les cigonyes, les blanques, les encarregades -segons la cultura popular- de portar la canalla a les cases? Segurament per allò d’arribar amb la primavera, per ser altes, fortes i tenir un bec llarg, per ser tan blanques (i pures)…si totes les cigonyes fossin rares, esquerpes i solitàries com les de la varietat negra, segur que ningú hauria pensat en elles (per fer un transport tan esperat, clar). Potser perquè de cigonyes blanques n’hi ha -de pas o fent estada- a molts llocs, a molts campanars (i tothom les veu). A mi ja m’estan bé les cigonyes, però també tinc ganes de pensar una mica més enllà i buscar-los alternatives. Per exemple, una au que hauria pogut ser perfectament l’encarregada de portar les criatures (en el seu cas, només nenes; i perdoneu la xaronada) seria l’elegant flamenc rosa. I els nens, doncs? Jo crec que els nens haurien pogut arribar penjant del bec d’un bernat pescaire (només els nens mascles, s’entén; i torneu a perdonar la xaronada). Però alguna cosa grinyola, amb aquests flamencs i els bernats: el flamenc es veu massa aristocràtic i el bernat massa salvatjot. Les cigonyes són molt senyores i al mateix temps es veuen molt casolanes. Jo em miro les cigonyes i tinc un calfred esquena amunt: són la deesa fertilitat, m’imagino. I viuen en uns llocs carregats de romanticisme, de vertigen, d’història. En castellà diuen que por San Blas la cigüeña verás y si no la vieres, año de nieves…Hi pot haver una dita més, més…?