LA CONQUESTA DE L’OEST

Una càmera sobrevola les Muntanyes Rocalloses mentre una veu en off diu: Aquesta terra avui té un nom i és marcada als mapes. Però els noms i les marques i els mapes tot això es va haver de guanyar, a la natura i a l’home primitiu…

This land has a name today, and is marked on maps. But, the names and the marks and the maps all had to be won, won from nature and from primitive man… Així comença la conquesta de l’oest. La pel.lícula. Però també la conquesta. La gran epopeia americana. Posant nom a unes terres -que per altra banda, moltes vegades ja en tenien- i fent-les sortir amb aquests noms nous als mapes. Però tot això es va haver de guanyar, a la natura i a l’home primitiu. I aquesta marxa cap a l’Oest, que es feia individualment, per parelles o per famílies o en llargues caravanes, la protagonitzaven els fanàtics religiosos carregats de fills i filles, les vídues granadetes amb fusell inquiet, les coristes fantasioses i fluixes de moral, els jugadors de cartes de pistola nerviosa, els caçadors de fortunes disposats a tot, els fugitius per vici, les marasses de recta moral amb nois adolescents, les prostitutes fines, els hereus escampa… pel camí trobaven arapahoes, cheyennes, cherokees.. homes primitius comparats amb els colons (que ja se sap, ho deixen tot perquè no tenen res). Els apartaven, si podien -els colons als indis, però també alguns cops els indis als colons-, perquè eren una nosa. Com les ramades de búfals que entorpien la construcció del ferrocarril i més tard el pas dels trens i que es van haver d’eliminar (eliminant així també la cultura d’aquests indis, d’aquestes terres). Allà es moria molt. Es moria de fred, de fletxa, de naufragi de rai, d’escopeta, de pena, de vell. La gran epopeia americana va ser terrible. Feréstega. Sentimental. Salvatge. Cruel. Injusta. Agosarada. Una mortaldat. Una aventura que ha poblat els nostres somnis. Violenta, sentimentaloide, d’una estètica i una ètica a vegades dubtosa i a vegades impressionant. A mi m’agrada molt el western. No hi puc fer més. 

PASSAR-SE DE ROSCA…(sobre The turn of the screw)

És fàcil passar-se de rosca en uns temps tan trasmudats com els que ens ha tocat viure. Cada cop s’ha de cridar més fort, s’han de dir coses més grosses i s’han de crear monstres més deformes per impressionar: i amb prou feines si arribem a cridar l’atenció, si no fem riure directament. Per això avui més que mai impressiona -i fa tanta por- aquella novel.leta de Henry James, del 1898, que és continguda i quieta i estranyament lluminosa…

The turn of the screw (Un altre pas de rosca) és d’aquelles obres que eixamplen els horitzons estètics i ho fan generació rere generació i sempre semblen noves. I sempre semblen un gran descobriment. I mira que se n’han fet de pel.lícules i obres de teatre i fins i tot Britten en va fer un òpera, però la novel.la, la novel.la de James, és una altra cosa. Unes aparicions. Un estiu al camp anglès. Una jove institutriu. Un sol brillant. Uns nens. I on és la por, on és l’angoixa? Doncs tot ens arriba amb l’estil. Henry James dosifica, enllaça, respon, però també serveix ambigüitats. Són bons, són dolents? Són humans? Els nens són angels o dimoniets? Les aparicions són com diapositives…no, no. Ai no sé. Les aparicions -les dues primeres aparicions d‘Un altre pas de rosca– fan posar els cabells i tots els pèls de punta…però no. Fan un buit dins l’estómac del lector i li eixamplen l’esquena i el fan sentir feble de la part del clatell…però tampoc. Sense dir-ne fantasmes, sense tempestes ni cadenes, sense foscor; amb llum de dia, calor d’estiu…espanta. És un plaer. Encara hi ha llibres que ens poden fer por…però tampoc és ben bé por. És una cosa diferent, nova, de sempre, de quan érem petits. De mai.

DIES DE RÀDIO

Som els reis del món, però sempre acabem tornant a la ràdio. Sobretot quan van mal dades. Per exemple, dins un cotxe en plena nit encallats en una espantosa carretera nevada…

O dins un tètric tren aturat en un descampat amb dos pams de neu i les portes bloquejades. O sense anar més llum, dilluns, nosaltres, en una casa sense llum, ni tele, ni telèfon mòbil. Sempre hi ha una ràdio de piles que ens farà companyia, que ens tindrà informats, que no ens deixarà penjats a mitja nit. Adéu llum, internet, twitter, facebook, messenger, blogosfera, adéu diaris electrònics, teles, tresvintiquatres, teletext….només la vella ràdio de piles aguanta. I és que la senzillesa és un mèrit! Ja va passar el 1986, amb aquella nevada inoblidable (per bé i per mal), llavors la ràdio ja va tornar a ser la reina; i ja llavors hi havia gent que la trobava antiquada. I ara, vint-i-quatre anys després, amb totes les revolucions i voltes i plasmes i iPods i iPads i e-llibres i emapequatres i iPhones i blackberries i la bateria, ai, ai, que s’acaba! Només la vella ràdio de piles aguanta. I ens té informats. I la gent de la ràdio ho deixa tot i es posa a informar. I la gent truca i diu que està malament però està bé. I els altres diuen que no saben res de no sé qui. I aquest, el perdut, truca i diu que és allà, amb dos pams de neu, escoltant la ràdio. Ben igual que fa vint-i-quatre anys. Només la ràdio aguanta. La ràdio i les velles estufes de butà, les bosses d’aigua calenta, les llars de foc, les estufes de carbó, els càmping-gas. Anem avançant, però a vegades la natura ens torna allà on érem. A les coses de sempre. Al microones apagat, a la vitroceràmica freda, als radiadors morts. Dies de ràdio a la llum de les espelmes i dels lots de pila de petaca…els ulls dels nostres fills encara brillen: aquesta setmana serà recordada.

L’ULL DE FELLINI (una mica grotescos ho som tots!)

Què vol dir ser fellinià? Vol dir ser seguidor de Federico Fellini o tenir l’aire d’haver sortit d’una de les seves pel.lícules? Una mica grotescos ho som tots. O ho podem arribar a semblar tots, només que algú ens miri de biaix…

..i de fons ens hi posi música de Nino Rota. Erotisme, processons, circ, ulls adolescents, pasta i embotits, boira baixa, la família, la nostra família. De grotescos tots en tenim el potencial. Per això Fellini ens toca i ens fa feliços. L’altre dia, a l’exposició que CaixaForum dedica al geni de Rímini, hi havia molta gent i moltes cares somrients i només hi hauria faltat un mirall. Clar que una de les coses que més impacta de l’exposició sobre Fellini és un vídeo amb persones que van a un càsting per a una pel.lícula seva: ai mare, que divers que és el món! I tothom va allà amb la seva dèria. I Fellini també omplia -i ompliria- els cinemes amb les seves dèries. I allà tenim la Giulietta Massina i el Marcello Mastroianni i la botiguera d’Amarcord i tot déu i sa mare. I aquelles noies en bikini al començament de la Dolce Vita i aquella estàtua de Jesús sobrevolant Roma i el bany a la fontana di Trevi i tota l’estona, tota l’estona, la música de Nino Rota, que ja et transporta. Només hi ha una altra música que li fa ombra -em refereixo en el context de l’exposició de CaixaForum, clar- i és la que produeix espontàniament un actor d’ara no recordo quina pel.lícula, un noi maquillat i disfressat que, en un descans del rodatge, toca la guitarra i canta it’s all over now baby Blue, de Dylan. I així, una música i una veu, les de l’immens Bob Dylan, que segons Murakami “fa pensar en algú contemplant la pluja de darrere els vidres d’una finestra estant” passa a ser també una imatge i una icona del grotesc. I és que de grotescos ho podem arribar a ser tots.  Si les pel.lícules de Fellini ens toquen el cor mentre ens interroguen, veure’n el making off, la gestació i les circumstàncies ambientals, ens toca el viu i ens fa riure del riure i del plorar. I és una altra festa.