L’OMBRA VIATGERA D’UN NÚVOL…

Sóc amic de l’hivern i les vetllades vora el foc. També m’agraden les primaveres, que són aquells tres mesos de caminar sobre un terra que es mou, creix, brota, grana, es desestabilitza (et desestabilitza). A muntanya -a mitja muntanya- la primavera és temps de jaure d’esquena sobre un prat reverdit, que encara és fred, de deixar-se escalfar per un sol acollonit, temps de mirar aquell núvol, l’ombra d’aquell núvol… 

Febrer és un mes estrany. Vora mar, l’hivern no acaba de ser-ho mai del tot -quasi no glaça, no hi ha gebrades- i la primavera, l’esclat de la primavera, es nota poc: els pins mediterranis, que ho cobreixen gairebé tot, no han perdut la fulla durant l’hivern. Arreu hi ha plantes tropicals, avorrides, tristes com només ho poden ser les palmeres gronxades pel vent de quaresma i com són les atzavares immòbils davant del vent de llevant. Vora mar, febrer ja és temps de seure damunt una roca i deixar-se escalfar per un sol acollonit i mirar aquell núvol, l’ombra d’aquell núvol. Avui, que no plou, potser hauria d’anar fins al cementiri de Sinera (és aquí mateix, a poca distància d’on escric el post), un lloc que he vist de lluny, però que mai no he visitat. Potser aquesta tarda. Potser no. Potser rellegint quatre versos ja faré el fet. Rellegiré, doncs, allò de quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

I amb tot això, rellegint i escrivint i potser visitant, o no visitant, el cementiri, fent això, m’afegeixo a la iniciativa de dedicar un post a Salvador Espriu el matí del 25è aniversari de la seva mort. Però ja he fet tard, que som ja la tarda:el matí d’avui també és passat per sempre.

JOAN CAPRI, ELISA CREHUET, EL GALL… (vull fer un monòleg)

De cop m’han vingut ganes de fer un monòleg. Tu rai -jo rai!- que tens un blog! Però em refereixo a fer un monòleg, a interpretar-lo en un escenari, davant d’un públic, no a escriure’l. La rau-rau em va començar amb el desè aniversari de la mort de Joan Capri, el filòsof de la classe mitja catalana…. 

I dissabte passat, durant la festa dels 20 anys del Grup d’Actors del Lluçanès (el GALL que mai ningú matarà), la cosa se’m va tornar frisança. I tot ve de sentir un inici de monòleg de la gran Elisa Crehuet. La Crehuet, que quan jo era petit feia d’Anna (la companya del Joan) a Terra d’Escudella. La Crehuet, dic, es va posar una mena de bata o guardapols o antigalla amb botons, es va asseure a l’altra banda de la taula on endrapava jo, i va començar el seu monòleg. I pam. Allà es va crear la màgia del teatre. La màgia del monòleg. La màgia. I tothom es preguntava, durant aquella festa del vintè aniversari del GALL (abans, durant, després del monòleg de l’Elisa), com podia ser que les autoritats encara no veiessin la gran necessitat que té la gent de teatre, de monòlegs. I això que feia uns dies que s’havia commemorat -a la tele i tot- el desè aniversari de la mort del grandíssim filòsof de la nostra classe mitja. Aquell Capri que el meu pare sovint cita. I no és que vulgui comparar. Ni queixar-me (les autoritats que no ajuden la cultura cremaran a l’infern dels pastorets). I veient la cara de l’Àngels Parareda (ànima incansable) i veient el resum de la feina feta pel GALL. I el monòleg de la Crehuet. I el conte del Vicenç Ambròs. I altres contes, cartes, monòlegs. I la grandesa de tot plegat. No sé. Tot això em va començar a engreixar la rau-rau que ja m’anava per dintre. La que havia començat fa uns dies amb el desè aniversari de la mort del Capri. Una rau-rau que avui he acabat identificant com a desig de monòleg. I ara m’hi poso. I érem allà celebrant el vintè aniversari del Gall, amb embotits de La Gleva, videoconferència des de l’illa de Sardenya, vi de cal Vilardell i pa amb tomàquet. Però, clar, com diria el Capri, mengem massa…

QUÈ EN FAREM D’AQUEST PAÍS ROST, QUIET I CLAR? (el Lluçanès)

S’acaba la segona legislatura del “canvi” i aquella vella promesa republicana de convertir el Lluçanès en comarca oficial sembla que no es complirà. A qui n’haurem de donar la culpa?

El Consorci, que tant ha treballat per la cohesió dels tretze municipis lluçanesos, sembla que tampoc no acaba de trobar el seu camí. Pitjor encara; tinc la sensació que últimament s’està desfent part del camí recorregut: crisi interna, retorn a la gestió d’algunes àrees conjuntament amb la Plana de Vic, desconfiança en la gent preparada del territori, baralles entre municipis per la titularitat de reclams turístics, tensió entre municipis convergents i municipis republicans… Vist des de fora fa la sensació que la gent que hauria de tibar fort la corda per aconseguir que aquest altiplà s’autogestioni s’han deixat seduir per càrrecs “més importants” (al Consell Comarcal d’Osona o al Parlament de Catalunya o dins l’agrupació “comarcal d’Osona” del propi partit). I que un cop en aquests càrrecs -remunerats o no- facin més cas a les consignes partidistes -en això es comporten igual convergents, republicans, tots-, que els diuen que una nova comarca “ara no convé”, que no és prudent “obrir el meló de la divisió comarcal ara que s’ha obert el de les Vegueries” o que primer s’ha de “tornar a governar” i després ja se’n parlarà. En fi, sento una gran decepció, sobretot perquè al capdavant dels municipis més importants, Prats i Olost, hi ha unes persones molt preparades que jo em pensava que creien en el somni de convertir el Lluçanès en una comarca amb plena capacitat de decisió, amb assignació pressupostària, amb veu pròpia. A aquestes alçades ho començo a dubtar! Potser m’equivoco. Les coses no són fàcils, ja ho sabem. Ho sabíem abans de començar. Però no hi veig gaire interès.

TORNAR AL CARRER PETRITXOL

No arriba als 130 metres de llarg (i en fa poc més de tres d’amplada), però és un carrer important. Al número 2 hi ha la llibreria Quera, la dels mapes Alpina (un lloc d’honor en la geografia sentimental de molta gent). En aquest carrer, no recordo el número, hi va viure Àngel Guimerà. Hi ha la Sala Parés, la granja La Pallaresa, també la Dulcinea. Segons l’escriptor de Perpinyà, Joan-LLuís LLuís, al número 17 hi ha una botiga on venen paraigües…no n’estic segur…

Ho hauria de comprovar això dels paraigües. Però és igual. Després de llegir Xocolata desfeta, exercicis d’espill (La Magrana) crec fermament que al número 17 del carrer de Petritxol hi ha d’haver paraigües a la venda. Segurament només algú educat a França (mal ens pesi) com el Joan-Lluís Lluís i al mateix temps escriptor en la llengua de Màrius Serra (els empelts sempre solen donar bons fruits), només algú com ell, deia, podia proposar-se un llibre com el que comentem: un conte curt del qual se’n fan 123 variacions. El resultat és el plaer del joc lingüístic, la màgia, la plasticitat de la llengua, l’absurd (i l’humor que en resulta), el sarcasme, la ironia, la paròdia, l’homenatge. Si sempre que sento anomenar l’estació de St. Lazare de París em ve al cap aquell home del bus i el botó del seu abric, dels inoblidables exercicis d’estil de Raymond Queneau, a partir d’ara, quan senti Petritxol, em vindrà al cap aquella noia de Cassà de la Selva, davant la botiga de paraigües. I un somriure s’em dibuixarà a la cara. N’estic segur.