LLIBRERIES DE PARÍS (allà on n’hi ha hagut, sempre n’hi queda)

A París s’hi veu de tot. Ja se sap. Hi ha llibres a preus rebentats. Per exemple, sota les veles de la Gibert Joseph, del boulevard Saint Michel, s’hi podia comprar aquesta setmana gran varietat de llibres de segona mà, de poche i una mica rebregats, això sí, de Zola o de Coelho o de qui sigui, a o’20 cèntims d’euro el volum…

Dins, a la mateixa llibreria, però al segon pis, hi ha tota la col.lecció de La Pléiade, a preus caríssims. Al bell mig de la sala, com a tot arreu, novetats i premis: en lloc destacat hi ha el darrer -i fantàstic- llibre de Michon, Les Onze, gran premi de novel.la de l’Acadèmia Francesa. Més endins, al mateix pis, tota una secció està dedicada a Albert Camus (aquest gener ha fet cinquanta anys que va morir d’accident de cotxe); hi ha Camus en butxaca, Camus en rústica i estudis sobre la vida i l’obra de Camus (aquests a la secció d’estudis literaris del cinquè pis). Que si mare d’origen menorquí, però sorda i analfabeta, que si pare pied-noir, que si a la butxaca li van trobar un bitllet de tren (que no va agafar i per això va morir d’accident de cotxe), que si era anticristià, antimarxista i antiexistencialista. En fi, deixem Camus. Tot un racó, amb dos panys de paret, està dedicat als audiollibres, un fenomen que aquí entre nosaltres és residual, però a França està molt estès: obres literàries senceres llegides per actors i actrius coneguts. Poden ser en cd o en format mp3 i duren hores i hores. Hi ha des del El petit príncep fins a les Confessions de Rousseau! Algunes vegades aquests cedés van acompanyats del text en paper. Més amunt, a la plaça de la Sorbona, la llibreria filosòfica J. Vrin, dedica l’aparador a l’Escola Escocesa de filosofia. LLibres de Hume, Reid, etc., envoltant un panell amb l’explicació de la importància i la transcendència d’aquests filòsofs. Ah, també hi ha, per aquella zona, moltes llibreries de vell, que ofereixen gravats i edicions velles de Verne, per dir un nom. Aquests llibres poden valer molts euros. De manera que des dels vint cèntims fins als euros que ens puguem arribar a imaginar, a París encara hi ha molt paper per vendre. I les llibreries eren plenes de gent ahir, potser perquè a fora feia un fred glacial i neviscava.

AMB L’E-BOOK A LA BUTACA…

Què passarà ara? Tot són preguntes. Tot són dubtes. Però el llibre digital, l’e-book, es comença a imposar. Com sempre, hi ha dues visions extremes:la dels negatius i tremendistes, per una banda, i la dels càndids i optimistes, per l’altra. Però, clar, què passarà amb les llibreries, biblioteques, sales d’estar de les cases…?

Diu l’Ernest Folch que l’e-book anirà sobretot a favor de l’autor. Potser sí. Perquè el llibre arribarà a més mans i més de pressa (se’n vendran -baixaran- més, però a un preu més baix). També diu, l’Ernest, que fins ara el llibre en català s’ha beneficiat de les descàrregues: s’ha equilibrat, comparat amb la venda en paper, la ratio entre català i castellà. També m’ha semblat entendre que deia, l’Ernest, en una entrevista a l’Avui, que part de l’estalvi que es farà en distribució anirà a l’autor. Tot això està molt bé. I ja ho anirem veient. Però hi ha coses que em costen d’imaginar; per exemple, què passarà amb les llibreries, que a part de vendre llibres també són focus d’activitat cultural? I amb les biblioteques? I amb les sales d’estar, les lleixes, la  tranquil.litat de veure una renglera de llibres als despatxos? I, sobretot, em preocupa una cosa molt menys concreta, però molt més personal: ¿què significarà, un cop asseguts a la butaca -o mig incorporats al llit-, la pèrdua de pes a les mans, damunt la falda, la desaparició de l’olor i el tacte del paper, la reducció de les tapes, aquell gruix a les mans, el subtil lligat…? I si es pot fer zàping de llibres, com haurem d’escriure els autors? Ai, ai! De totes maneres, no em penso girar d’esquena al fenomen. Però tampoc m’hi penso tirar de cap sense pensar-hi abans!

LA MARE DE DÉU VINDRÀ (amb la vegueria de l’Ebre)

La Mare de Déu vindrà i mos portarà cosetes; a la butxaqueta torrons i a les mans avellanetes. La Mare de Déu, la de la Fontcalda, tenia un ruquet per anar a buscar aigua…diu la bellíssima lletra -embolcallada amb la malenconiosa melodia, reinterpretada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries- d’una nadala (però també eficaç cançó de bressol: com veiem molts vespres a casa nostra) orginària del Matarranya. Aquest exòtic, bell, llunyà, proper, dolç i amargant món que vertebra l’Ebre…

Aquestes terres (de l’Ebre i afluents) ara nevades, a vegades seques, sempre oblidades, mirades de dalt a baix pels de més amunt i els de més avall, de qui són? D’elles mateixes. Aragó, Catalunya, Terol, Tarragona…Ebre! La Mare de Déu, la de Montoliu, tenia l’ermita a la voreta del riu. La Mare de Déu, la verge del Carme, guiava les barques al caure la tarde…són terres de carreteres estretes, grans cingles, vells casalots, llengua fresca, cels nets, pobles rònecs. La gran llengua d’aigua hi llisca. I no em vull ficar en patètiques disputes territorials, que si Vic o Manresa (per què no Vic i Manresa?), que si LLeida o Pirineu, que si Reus o Tarragona. Però tothom es retrata una mica -per cert, que conservadors i rancis es presenten alguns alcaldes del PSC, atiant les baixes passions dels seus conciutadans!- i els imperials tarracos diuen -que fort!- que no es pot parlar de nom ni de capital; algú em pot dir, doncs, de què es pot parlar?Sempre fa mandra canviar les coses, oi? Per això, per això no es poden tocar els toros i no es poden tocar les províncies i no es pot tocar res. I dic toros, conscient que a l’Ebre hi ha gran tradició de correbous (correbous, ep, sense sang!) I al meu poble, hi havia tradició de caçar conills amb fures, de matar gossos a pedrades, de caçar teixons a cops de pal (i si el teixó era de la mena porquí, i no pas caní, se’n feia un bon arròs), de fer gran festa i xerinola al voltant de l’agonia i mort d’un porc criat a casa, amb la família. I tot això ara ha canviat. Puc dir, amb el cap ben alt, que el meu poble ha evolucionat. Però hi ha una gent -una vella i rància progressia (de tots els partits)- que ara no vol que res es mogui. Només els noms. O ni els noms. Que vingui la Mare de Déu, la de Mig Camí, que buscava estrelletes a la sombreta d’un pi. Que vingui i ens digui què hem de fer. I pensar.

THE LAZARUS PROJECT (Chicago i Bòsnia)

Tinc moltes fixacions, però en tinc dues que fa anys que em duren: Chicago i Bòsnia. Per això m’interessa l’obra de l’escriptor bosnià afincat a Chicago (Xicago, recomanava que escrivíssim mestre Coromines) Aleksandar Hemon. Per això i per les seves qualitats com a narrador: Hemon és com si barregessis la manera d’explicar històries tradicional a les eternes sobretaules bosnianes (fent servir aquell punt d’exageració) amb el dirty realism americà…
Per això estic content amb l’aparició d’aquest nou llibre seu: THE LAZARUS PROJECT. De moment ha sortit en castellà amb el títol de El proyecto Lázaro, traduit per Rita da Costa i publicat per l’editorial italiana Duomo. Aquesta novel.la és una festa. Com acostuma a fer Hemon (un autor que no em fa res dir que és de la meva generació; va néixer dos anys abans que un servidor), també en el seu darrer llibre es mou pels complicats viaranys de l’autoficció: un escriptor bosnià afincat a Chicago investiga -per a fer-ne una novel.la- uns fets ocorreguts en el context de les lluites anarquistes a la mateixa ciutat de Chicago el 1908. De rerefons biogràfic del protagonista/escriptor hi ha el record de les guerres dels Balcans, que va haver de viure lluny, i unes ganes de presentar aquestes guerres d’una manera molt més absurda encara, més descarnada i més distant del que ja eren en realitat i de com ell les va percebre: a vegades no saps si riure o plorar davant un fet horripilant que et descriu, però saps que és horripilant. També parla de la relació que té amb la seva dona americana i amb la catòlica família d’ella. Però per mi, el més interessant, i de bons tros, és el viatge que fa el protagonista a l’Europa de l’Est amb un amic seu d’abans de la guerra, un fotògraf vividor i sense manies, tot en el més pur estil road movie. En fi, un llibre recomanable…de moment (vaig per la meitat). Ja veurem com evoluciona.