PESSEBRE AMB KURT COBAIN

Camí del gran nord glaçat d’Amèrica, a les vores del Pacífic, hi ha el bonic i dispers i humit poble d’Aberdeen, on va néixer Kurt Cobain, líder dels Nirvana.  Segons llegia en un dominical, aquest any en fa vint del primer disc dels Nirvana….

Aquest any que deixem o el que estrenarem? És igual! Cobain, ídol grunge, va morir a la tendríssima edat dels 27, com Janis Joplin, J. Hendrix i J. Morrison (que juntament amb uns quants més, formen el tràgic Club-27). El grunge va ser una etiqueta, com també ho va ser la de generació X. Un servidor, nascut mig any abans que Kurt Cobain i en un racó de món (també), no m’he sentit mai ni grunge ni ics, però sí que m’he identificat -i m’identifico encara- amb la música dels Nirvana (que bevia dels Beatles i del punk). El seu Unplugged in New York és un dels discos que més m’agraden de tota la dècada dels noranta (i de totes les dècades). Fa anys vaig passar per la ciutat natal de Cobain -l’Aberdeen, washington, d’on surt la foto que il.lustra aquest post- Cobain ja era mort, ja havia començat la llegenda, potser per això el record que en tinc, d’aquell matí que vaig passar per Aberdeen dalt d’una pick-up, és d’una terra molt verda, unes casetes baixes de molts colors (amb xemeneies), unes aigües fosques i fredes plenes de troncs (en unes platges d’abans d’arribar a la ciutat) i un cel gris i baix de pescadors…però per allà, surant damunt les teulades de colors, damunt la grisor del fum de les xemeneies, hi havia una espècie d’esperit rebel i unes músiques sofisticades i rústegues: tot plegat el pessebre grunge que se m’ha format al cap, sense voler-ho.

DIES RÚFOLS, IMATGES MÉS PRECISES…

Això ve a dir un text, entre aforisme i fragment de dietari, escrit pel peruà Julio Ramón Ribeyro. L’he tret del seu llibre Prosas apátridas (Seix Barral 2007), l’únic que tinc d’ell. Com que ahir -l’endemà del 13D- va ser un dia rúfol i avui n’és un altre, transcric el fragment:

“La luz no es el medio más adecuado para ver las cosas…

…, sinó para ver ciertas cosas. Ahora que está nublado he visto por el balcón mayor número de detalles en el paisaje que en los días soleados. Éstos resaltan ciertos objetos en detrimento de otros, a los que dejan en la sombra. La media luz del día nublado pone a todos en el mismo plano y rescata de la penumbra a los olvidados. Así, ciertas inteligencias medianas ven con mayor precisión y con mayores matices el mundo que les inteligencias luminosas, que ven sólo lo esencial.” 

La gent que em coneix ja sap que m’agraden els dies núvols, però ahir no era núvol, era rúfol, ventós, plujós, en algun moment fins i tot nevisquejava (al Maresme). Les persianes grinyolaven, les veles dels bars s’inflaven, les decoracions de nadal gronxaven, els paraigües es giraven. La llum era d’aquestes que diu Ribeyro que posen tots els objectes en el mateix pla. Hi havia més ressaca que en un dilluns qualsevol (o jo tenia més ressaca, després de la Festa Major del nostre poblet). A Canet, dins un bar, unes noies parlaven de criatures, del desgavell dels caps de setmana, una va dir que el dia abans havia anat a votar cap al migdia i després havia anat no sé on més i a veure la iaia, les altres dues deien que elles també havien anat a votar, però a la tarda (i aquí van deixar el tema). Poc després, a la barra, un home deia que hi havia anat molt poca gent a votar -a Canet de Mar un 26 per cent (d’un cens molt ampliat), crec- i la seva interlocutora, la propietària del bar, deia que ella no hi havia anat perquè creia que no servia per a res. Un altre que seia una mica més avall va dir que “no us deixeu enganyar!”, que de gent n’hi havia anat molta, que el 30 per cent del cens -“del cens, sents?, d’un cens ampliat”- per a unes eleccions al parlament i per a un sol partit hauria significat majoria absoluta, “no us deixeu impressionar pel que diuen ara els polítics, vosaltres feu números!” Vaig anar a casa, a protegir-me d’aquell dia rúfol. A la ràdio oficial anaven tirant aigua al vi de les consultes. A la nit, a l’Àgora, els de la coordinadora de les consultes, amb cara de cansats, estaven a la defensiva (fins i tot desagradablement picats). Avui veig al diari, a les audiències televisives, que la nit de diumenge, el telenotícies vespre es va acostar al milió d’espectadors (es veu que el tema interessava força). Ja ho diu Ribeyro: la llum no és el mitjà més adequat per veure les coses.

VA BÉ EL ROMANÍ PER A LA POLÍTICA?

Coses de la vida  m’han portat a la memòria aquella branca de romaní que Pasqual Maragall va dir que li havia donat una gitana mentre ell passejava de bracet amb la Diana Garrigosa pel parc del Retiro de Madrid…

Corria el novembre del 2005; us en recordeu? Mas, Carod, De Madre i Maragall anaven al Congrés de Madrid a “defensar la presa en consideració” del ja mític Estatut del 30 de setembre. El gran Pasqual Maragall va regalar la branca de romaní a Manuela de Madre (que poc abans havia fet baixar les llàgrimes a més d’un i més de dos -em consta- explicant davant les càmeres de tv3 que ella va arribar amb una maleta a Catalunya, a treballar, i que ara anava a Madrid a defensar que Catalunya és una nació!!!) Després, ja al Congrés, Manuela de Madre va regalar la branca de romaní a Zapatero, que també creia -o deia que creia- que Catalunya és una nació (entre les moltes i contradictòries coses que llavors Zapatero creia i deia!) En fi. Han passat quatre anys i som allà on som. Vull dir que Mas, Carod, Maragall, De Madre i Zapatero ja no són els que eren: nosaltres tampoc. Queden però uns quants dubtes; portava o no portava sort aquella branca de romaní? I si en portava, a qui la portava? Li va regalar la gitana a Maragall, per simpatia, pel que fos, o va ser Maragall el que va comprar el romaní a la gitana i li va fer lllegir la bonaventura de l’Estatut? A vegades va bé mirar enrere, si més no per relativitzar-ho una mica tot…i per enyorar-se, i somriure!

COM CANTA UNA CIUTAT DE NOVEMBRE A NOVEMBRE

Diu Federico García Lorca que Granada és una ciutat feta per a la música perquè és una ciutat tancada, una ciutat entre serres on la melodia és retornada i limitada i retinguda per parets i roques. Jo la veig com una gran capital (en els dos o tres grans carrers del centre), com una vella ciutat provinciana (de convent a església i d’església a convent) i com un poblet pirinenc (al caminet que segueix el Darro, sota l’Alhambra, vora l’Albaicín, cap al “paseo de los tristes”). Lluny del barri vell i el centre, la ciutat de seguida s’escrostona i perd molt ràpidament el llustre…

No sé si és pel fred, per la llum, per les pedres o pel posat de les persones, però a mi Granada m’ha semblat una ciutat més castellana que no pas andalusa. Algunes coses, però, desmenteixen aquesta percepció: l’accent, la simpatia (sense arribar a ser embafadora) i la quantitat de gent que es declara seguidora del Barça (vam tenir l’oportunitat de veure el Barça-Madrid en un bar de tapes de la Plaza Nueva; hi havia un lleuger predomini de barcelonistes!) Els patis de les cases, els cármenes, però, estan amagats (com si la gent visqués cap a dins i no cap al carrer com diu el tòpic andalús). Al Sacromonte, a primeres hores de la tarda de dissabte, vam poder sentir de lluny “cante” improvisat, davant d’una casa baixa, a la llum obliqua de novembre; em va semblar auster, contingut, quasi malenconiós (aquell cant, el lament). De fet, Granada és malenconiosa i bella, com a mínim ara que Sierra Nevada està tota blanca i que no hi ha cues inacabables a l’Alhambra i ara que “hi ha una olor de palla cremada i les fulles a pilots comencen a podrir-se. Plou i la gent s’està a casa. Però al mig de la Puerta Real hi ha diverses parades de ximbombes...” Quin gust traduir García Lorca! I jo hi afegiria que hi ha fruits madurs als magraners, que hi ha bon oli a les tavernes, que hi ha molta gent a les misses dels vespres, que hi ha botigues i clientes molt burgeses als carrers del centre, que hi ha campanes, sucursals de La Caixa, pintades anarquistes (moltíssimes demanant l’indult per a Amadeu Caselles), tombes de Reis Catòlics i salons de te berberescos. També hi ha joves peluts amb gossos -com a totes les ciutats amb fama de romàntiques-, casats de nou que segueixen fil per randa la ruta turística (a l’Alhambra, qui ho vulgui, amb audioguia en català, s’ha  de dir), anglesos tipus Brenan (que lloguen un cotxe, van a La Alpujarra i en tornar a Londres tenen pensat escriure un estudi antropològic) i gent que va a Granada des de la vega a comprar loteria, al metge, al Corte Inglés o a menjar al burger king. No hem vist enlloc els cecs pidolant (no hay en esta vida nada mas triste que ser ciego en Granada…), hem vist poques gitanes amb romaní i pocs islamistes a la reconquesta: però és que anar a Granada a finals de Novembre és una cosa que només la recomanava Lorca, perquè més endavant, al bon temps, es veu que no es viu de la fressa de campanes, la gent canta molt més, hi ha gelateries que vessen i surten totes les gitanes i tothom canta i tot està florit (menys la sierra, que deu ser gris-verda).