COM UNA GLAÇADA ALLÀ PER SANT MIQUEL

A la vora del mar m’he trobat un home gran que de noi va ser vaquer al meu poble, al cor del Lluçanès. M’ha vist, se m’ha acostat i de seguida m’ha parlat de la “fira”.  Després m’ha preguntat per persones del poble que ell va conèixer. Algunes jo també les he conegut. N’hi ha que encara hi són, d’altres fa anys que van canviar de poble, moltes són mortes…  

El dia de la fira de l’Hostal del Vilar té això. Com que es celebra a principis de tardor, al mig d’un descampat (el màgic descampat que envolta la masia, antic Hostal del Vilar), el dia que toca (sovint entre setmana) i fa segles que es porta a terme, té acumulada molta nostàlgia. Perquè fou la fira dels ramats que baixaven de l’alta muntanya, perquè era la fira de deixar-hi la migdiada, de trobar xicota, de comprar l’esquella, el primer ganivet, uns allargavistes de plàstic, el camió dels bombers, el jersei dels primers freds, la carpeta del curs acabat d’estrenar, la manta per poder aguantar el cru hivern que s’acosta… Per això cada lluçanenc té lligada a aquesta fira alguna fiblada (de les que envia la memòria): records d’infant que sent per primera vegada un xarlatà, d’adolescent que s’asseu en un marge i fuma, de casat amb la canalla que se li perd, de vell recordant altres fires… No em vull posar malenconiós. Només deixeu-me pensar que trobar-se a la vora del mar -el dia mateix de la fira de l’Hostal-  un vaquer que de jove va guardar pels nostres prats i boscos, per força ha de voler dir alguna cosa. I com que aquest any tampoc hi he pogut anar, doncs vinga melangia! La tardor ja ho té això. És el temps més bo de l’any, però és malenconiós de necessitat i té una llum que arronsa bastant i els primers freds fan venir esgarrifances. A pagès, els voltants de Sant Miquel són una mena de cap d’any. I si s’avancen les fredorades, i per desgràcia glaça (cosa rara, però no impossible), es perden moltes coses, molts fruits dels arbres, molta vianda de l’hort, alguna tongada de bolets primerencs… N’hi ha que tenen moltes més parades i n’hi ha de molt més divertides i de molt més glamuroses, de fires, però no n’hi ha cap de tan nostàlgica com la de l’Hostal. Crec que és per això que la gent hi continúa anant en massa. O bé hi pensa, quan arriba el dia i es troba lluny (encara que ja hagin passat quaranta anys de la darrera vegada). Per això avui el vaquer, a la vora del mar, estava nostàlgic. I jo també, una mica.  

PODRIA SER QUE PORCEL FOS VIU I…

Baltasar Porcel no va morir a principis d’estiu (sospiten algunes persones). Porcel, segons aquestes mateixes persones, podria haver simulat la seva pròpia mort i després haver fugit del país -dels Països Catalans- i estar vivint d’incògnit en una província remota de la Xina. Uns turistes andorrans l’haurien vist , amb la seva “inconfusible perilla“, a casa d’una vídua que té una pensió il.legal a la ciutat de (segueix un nom impronunciable)… 

D’altres persones (genteta de bé que tenen iot, veler o barca amb un motoret fora borda) asseguren que l’han vist fent nudisme -simultàniament- a Cabrera, a Sa Dragonera i a Conillera (de manera que també dubten que sigui mort, com a mínim del tot). A mi, aquestes coses esotèriques, aquestes aparicions i mitges aparicions, aquestes visions amb allargavistes distorsionats, més aviat m’espanten. I per distreure’m m’he posat a debatre amb mi mateix quina és (o hauria de ser considerada, segons la meva més que modesta opinió) l’obra mestra d’aquest escriptor i home immortal (en el sentit més literal de l’expressió).  I la primera de les seves obres majors, la que sempre em venia al cap -des que la vaig conèixer- era, ara i sempre, EL COR DEL SENGLAR (una novel.la que faria empal.lidir d’enveja altres literatures, si no es miressin tant el melic), a voltes també em passava pel cap que potser L’EMPERADOR O L’ULL DEL VENT tenia prous virtuts per a ser considerada la major entre les grans, però aquest estiu m’he rellegit LES PRIMAVERES I LES TARDORS (que havia tastat essent una mica massa jove) i vista ara, que ja he tingut temps de viure vint anys més de vida, m’ha deixat desmanegat i suant la gota i la cansalada. Perquè és una novel.la imperfecta, plena de digressions, però per això mateix tan tremenda, tan absoluta, que és la novel.la total, la tremuja que tot s’ho menja i tot ho transforma (i la que em fa pensar que els que diuen que Porcel encara és viu, però que s’amaga a la pensió il.legal d’una madamme de la Xina o que pren el sol com un llangardaix en una illa deserta, han de tenir raó per força). Hi ha gent que no pot ser que sigui morta. Són massa vitals o massa excessius o són un sac d’ossos inquiet, evocador i creatiu, impossible de podrir….com la Pina Bausch, que també anaven dient per la ràdio que si havia mort a principis d’aquest estiu….i tampoc pot ser. I diuen uns turistes alacantins que l’han vista per Hong Kong netejant vidres de gratacels i, simultàniament, uns parents de Menorca d’aquests alacantins, l’han vista corrent amunt i avall com una boja pel roserar del parc Cervantes de Barcelona, sense sostenidors (“però és igual, tampoc hi havia gaire cosa per sostenir”, es veu que ha sigut el comentari d’un dels menorquins). I encara uns altres, uns barcelonins-barcelonins, se l’haurien trobat fent contursions en una granja del carrer Vallespir, per la Festa Major de Sants. Entre tots, quina Justícia! 

SEPHARAD I SINERA (la de Munt)

Sinera (l’altra, la de Munt) volia parlar, però Sepharad, com quasi sempre, es va mostrar altiva. Sinera va insistir, tota digna, i Sepharad va renyar, va menysprear, va amenaçar…

Sepharad, com tantes vegades, va perdre els papers i se li va veure el llautó (un dels llautons possibles): va permetre que els enemics de la llibertat cridessin, però no volia deixar parlar un poble (ni que sigui poblet).  Va arribar el dia. Les banderes de Sepharad eren les de la por, les de Sinera onejaven amb dignitat, alegria i un puntet de provocació. Durant el combat, Sepharad ensenyava la seva cara més lletja, Sinera la més agosarada, festiva, fins i tot emocionada. Sepharad estava nerviosa, Sinera tranquil.la. Sepharad amenaçadora, Sinera èpica. Finalment, Sinera va marcar un gol d’una rara bellesa. Tothom qui tenia ulls ho va poder veure.