ELS HÚSSARS NEGRES DE LA REPÚBLICA (sobre la dignitat IV)

A l’Auchan de Perpinyà hi havia aquest estiu a la llista dels més venuts, en la categoria d’assaig, el llibre Composition française, Retour sur une enfance bretonne, de Mona Ozouf. Me’l vaig comprar. Ara, que ja quasi l’he enllestit, li he volgut dedicar aquest darrer post, dels quatre que he escrit sobre la Catalunya Nord (sobre la dignitat, els he posat per subtítol, però en podia haver triat d’altres de més encertats!) La senyora Ozouf, gran historiadora (especialista en l’etapa de la Revolució de 1789) i molt bona prosista, voldria una altra mena de França…
Voldria una França que respectés les identitats i les llengües “regionals”, que no tingués por de la diferència. L’origen d’aquesta por, de la falta de respecte per la diferència -d’aquest odi, fins i tot- Ozouf el busca en el moment de la història de França que coneix més bé: durant la Revolució, quan hi havia el debat entre pensadors i polítics jacobins (els que creuen que no hi ha lloc per a cap mena de pas intermedi entre l’individu i la República) i els girondins (que voldrien preservar les coses bones de l’Antic Règim, entre elles algunes peculiaritats regionals).  No cal dir que va triomfar la idea jacobina i que per escampar-la van comptar amb l’escola laica i republicana, amb aquells “hússars negres de la República”. El pare de la Mona Ozouf era mestre i nacionalista bretó (va morir quan ella era molt petita) i la seva mare, que també era mestra, parlava bretó a casa. L’àvia, que va viure amb mare i filla, era la “més bretona” de tots, però mentre li omplia el cap a la nena de llegendes i balades de naufragats i apareguts també li parlava tant com podia en francès (tot i que tenia un gran orgull de pertinença a la Bretanya i fins i tot la bandera bretona al calaix, també tenia un fort instint pràctic). El llibre es mou entre l’assaig d’idees polítiques i l’escrit memorialístic en el més pur estil proustià. De manera que tant ens posa exemples i contraexemples de les maneres de fer i de pensar dels més fervents teòrics republicans com de les contradiccions que ella com a filla de mestres (els hússars negres, que es dedicaven a rentar els cervells infantils de l’amor al terròs i a la llengua dels ancestres) i com a filla de nacionalista i com a dona progressista -fins i tot comunista durant un temps- i com a bretona de naixement, sentia i ha sentit al llarg de la seva vida. Per apaivagar aquestes contradiccions, Ozouf aposta per una cosa que aquí en diríem “regionalisme ben entès”, per una França “composta” oposada a una altra de més “jacobinista”, que és la que encara avui existeix; Ozouf creu en la suma d’identitats. Però no ens enganyem: en el fons la seva visió és molt francesa. El llibre, amb tot, és interessantíssim i obre una escletxa. Entre els exemples que posa d’identitats discutides hi surten occitans, corsos, bascos i alsacians, però molt poques vegades parla dels catalans. Tot el que diu, però, o quasi tot, de l’actitud dels bretons cap a França (vist com allò universal, laic, de progrés) i de la visió de la pròpia realitat (com a folclòrica, casolana, del cor, vergonyosa) es podria extrapolar perfectament a la manera de pensar que hi ha a les comarques nordcatalanes (on, sota una o altra forma, les qüestions identitàries es resisteixen a desaparèixer del tot).  En un moment del llibre, l’historiadora bretona explica que quan la seva ciutat va ser alliberada després de l’ocupació Nazi, tothom va penjar la bandera tricolor, la francesa…tothom menys a casa seva (ella va acabar pintant una bandera de paper, perquè no volia ser diferent dels altres i la seva mare no li va dir res). En un poblet de vora Perpinyà el passat 14 de juliol no es veien gaires banderes franceses, però algú havia penjat els mitjons de l’Usap, amb les quatre barres, a la finestra de casa seva…qui sap si només els havien posat a eixugar o si era alguna cosa més, alguna cosa que no era fruit de cap casualitat!

LA VÍDUA DE BORIS VIAN (Sobre la dignitat III)

Al Conflent, enfilant-se rost i d’esquena i amb graons de pedra, pel vessant de la muntanya, hi ha un poble amb moltes hores de sol, molt cuidat, de mal caminar, que mira al Canigó de cara. Per fer venir la gent del nord a gastar euros, diuen que és “un dels indrets més bonics de França” i “un dels pobles amb més dies de sol de França”…perquè el món, per a alguna gent, s’acaba a França. Però a Eus hi ha una casa i una cortina que s’infla i gats que ronden i una dona que havia dormit amb Boris Vian… 

Ursula Kléber, vídua de Boris Vian -aquest juny va fer cinquanta anys que va quedar vídua- passa llargues temporades a la Catalunya nord. Ella i Hot d’Dée (de llarg el millor ballarí de bebop del Tabou, segons el mateix Vian) mantenen la Fundació Vian, amb seu a Eus. Però d’Dée ja no balla com abans i l’Ursula també s’ha fet gran. És per això que passejar per Eus, topar amb la finestra de la seu de la fundació, veure una cortina que  s’infla, observar un gat que passa per la sala i, molt al fons, veure una ombra de dona que va cap a una gandula (o balancí o butaca) i pensar que aquesta ombra és de la que fou la darrera dona de Boris Vian i que junts van viure tot allò de Saint Germain, del Tabou, del Jazz, de la Patafísica i dels existencialistes, fa com enyorança; i pensar que eren joves, bevien, ballaven i s’allitaven, tot plegat fa venir un calfred al clatell, pel pas del temps, per la relativitat de totes les coses (inclosos l’art i la literatura i l’allitar-se) i també dels límits de la fama. I de les hores de sol. I de les pedres més ben posades del Conflent, de Catalunya o de la Grandíssima França. Amb tot, a Eus, on es fa un festival d’estiu (organitzat per la fundació Vian) es respira un cert aire de dignitat i temperança (i és un orgull que allò sigui terra catalana). Els seus carrers empedrats i rostos i encimbellats i d’esquena i els gats i les vídues i els balladors de bebop dels anys cinquanta, tot plegat encomana la sensació rara de món imaginari, de poblot inventat, de miratge poètic, d’indret trist i alegre i de faula. I et vénen ganes de tornar a llegir l’Escuma dels dies. De tornar a ser jove i tornar a llegir aquesta novel.leta de Vian (però poder-ho fer per primera vegada).

PERPINYÀ (sobre la dignitat II)

Onze de la “nit” en un poble de cap a mil habitants del Rosselló. Fa calor i anem a dormir deixant finestres i balcons oberts. De sobte uns acords de guitarra i unes veus -d’home i dona- ens treuen del llit… 

A la terrassa de la casa del davant fan un sopar a la fresca i algú -que no podem veure, però sí que sentim perfectament- es posa a cantar l’Estaca. Sabem que l’equip de rugbi de Perpinyà, l’USAP, fa servir aquesta cançó com a himne…però aquesta nit, a la terrassa dels nostres veïns, no sona com un himne esportiu, sona com una chanson: melodiosa, gronxadora, malenconiosa….em torna a agradar. La tenia avorrida, l’Estaca, de tant sentir-la, i aquesta nit d’estiu em torna a agradar. El noi i la noia que la canten ho fan amb el bell accent nordcatalà, però sense erres franceses. La cançó s’acaba i tothom aplaudeix. Els convidats continuen la gresca, parlant relaxadament en francès. El dissabte següent anem a Perpinyà: la majoria d’indicadors oficials estan escrits en francès i en català. La gare/ l’estació (l’estació de Perpinyà-el centre del món!) Anem al cor de la ciutat i ens prenem una cervesa davant la Llotja, al costat de la venus de Maillol. El cambrer entén el nostre català sense cap problema….una estona abans havíem anat a la botiga de samarretes Cantagrill; els venedors, un home i una dona de quaranta anys llargs, ens havien atès en català (les seves samarretes són reivindicatives de la manera de ser dels catalans del nord). No parava d’entrar i sortir gent de la botiga, demanaven gorres i samarretes catalanistes, però les demanaven en francès…tornem a la terrassa de bar de davant la venus de Maillol i alcem els ulls. Mirem la llotja gòtica i pensem en les de València, Palma, Barcelona. Abaixem els ulls. De sobte han arribat una colla de nois disfressats, per una banda, i una colla de noies disfressades, per l’altra, i s’han trobat tots ben guarnits vora la Llotja, davant la Venus de Maillol. Estan de comiat de solter. I de soltera. Fan cosa amb les seves disfresses i la seva cridòria passatgera a tocar d’aquelles eternes parets gòtiques, d’aquella austera estàtua mediterrània, d’aquell vertader centre de Perpinyà (i per uns moments i pels que som allà, del Món). Anem al pàrquing i el caixer automàtic també dóna les indicacions en català. Tornem al poble i provem de descobrir -entre la gent que hi ha asseguda sota el gran plàtan de la plaça, a la terrassa del cafè, al graó de davant de qualsevol casa, al parc de l’ajuntament, on sigui- les cares que no vam poder veure de la gent que l’altra nit sopava en una terrassa del nostre carrer, les cares dels que van cantar aquella malenconiosa versió de l’Estaca i les cares dels que van aplaudir. No les sabem trobar.