UNA DATA MÀGICA?

Agafes un calendari. Tries una data qualsevol. Hi encares un focus. Una lupa. Va, posem que has triat el quatre de juliol, diada de santa Isabel de Portugal, una santa catalanoaragonesa…

Una santa que primer va ser nena, després va ser noia i va arribar a ser reina de Portugal i tot. Tenia una dèria per ajudar els pobres i els desvalguts (una assistent social avançada al seu temps, vaja).  El seu marit, el rei Dionís de Portugal, era una mica cràpula…En fi, tothom és com és. Mirant amb lupa el dia quatre de juliol també veiem que és el dia en què es va fer la declaració de Filadèlfia, la de la independència de les tretze colònies angleses d’Amèrica del nord. I també va ser el dia del naixement de l’Alfredo Di Stefano i de la Gina Lollobrigida. El quatre de juliol hi va haver uns incendis terribles a la Catalunya Central (que van arribar també als nostres boscos). Un quatre de juliol -tot això en anys diferents, suposo que ja ho heu pescat!- les Filipines es van independitzar dels EEUU. I també un quatre de juliol Hergé va publicar Les joies de la Castafiore. Amb això no vull dir que el quatre de juliol sigui un dia millor o pitjor que els altres, només vull dir que qualsevol dia pot ser especial si te’l mires fixament i amb bons ulls. I així, tenim que el quatre de juliol d’aquest any, aquest dissabte, també serà un dia especial per a algunes persones que conec. La data la van triar una mica a la babalà….però ara que hi hem encarat el focus, ara que hi hem acostat la lupa, penso que va ser un encert: casar-se el quatre de juliol segurament estalvia la penosa feina de portar ous a les Clarisses. Em direu que és agafat pels pèls. I sí. Però un s’agafa a allò -als quatre pèls, a un somni, a una dèria- que li dóna esperances: santa Isabel de Portugal, filla del rei català Pere III, quan va enviudar del cràpula i guerrer rei Dionís de Portugal es va retirar al convent de les Clarisses de Coïmbra i allà reposa. Invocant el seu nom -en el dia que el santoral catòlic li dedica- n’hi hauria d’haver prou per tenir bon temps i una bona festa. Que així sia!

FOR THE TIMES THEY ARE A-CHANGIN’ (Josep Pla)

Pels que sempre hem defensat Josep Pla -l’obra i el significat profund d’aquesta obra- el llibre d’Enric Vila és una festa. Però no només per la defensa que s’hi fa d’un Pla més compromès que no sembla amb el país: el llibre d’Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” és una festa per ell mateix. Pel seu desacomplexament. Per la seva llibertat. Per la seva contundència. Pel seu estil. I perquè és una mostra més que els temps estan canviant…

Els temps, a Catalunya, estan canviant a gran velocitat. Hi ha gent molt políticament incorrecta -per fi- que escriu sense complexos, que escriu bé i que publica. I que té èxit. Alerta, perquè això vol dir alguna cosa! L’Enric Vila té la gràcia d’escriure un dietari que gira i dóna voltes i voleia per damunt i passa per sota la figura de Josep Pla, però que al mateix temps parla d’ell mateix (i de la seva pròpia generació, que una mica també és la meva) i del país que tenim. No dic que Vila sempre estigui carregat de raó, però ve de gust -per una vegada (i, si us plau, que serveixi de precedent)- sentir com es desemmascaren patums, líders, idees, tòpics i menjadores que tenen el país acollonit i anestesiat i que es faci amb la mateixa llibertat (i gràcia) amb què fins ara estàvem acostumats que només es fes contra les patumetes, els líderets i les menjadoretes de la “cultureta” i del catalanisme. I així, descobrim el món per un forat. Descobrim que aquells que no permeten que es toqui la sola de la sabata de cap mite espanyol són els primers que ataquen sense pietat els mites catalans (en el més pur estil abusananos, des de la prepotència) i que titllen els demés d’essencialistes i encara troben molta gent aquí que els riu les gràcies. I descobrim que l’obra de Pla (que no oblidem que havia de passar la censura franquista, cosa que Vila recorda i ens ensenya amb exemples sempre molt ben triats) és una paret contra l’aniquilació de la cultura catalana. I aquesta és la victòria pòstuma de Pla. Després es podrà parlar de la traició de Pla (allò tan lleig de Marsella) i posar-ho al costat d’altres coses lletges d’altra gent (acollonida o no). I comparar-les. I després buscar sota les pedres les coses bones i duradores que han deixat algunes de les persones “netes i pures” que tothom respecta i “que van fer tant pel país!” No dic que sempre tingui la raó Vila, però és refrescant i higiènic poder-les veure d’una manera diferent a com se’ns havien presentat fins ara. I poder riure. I poder fer-nos grans panxons de riure. El llibre, però, és una delícia te’l miris per on te’l miris: aviam qui és capaç de fer un dietari que no adormi, que t’esveri.

TOUR DE FRANCE, TOUR DE SOUFFRANCE…

Aquest juliol, còmodament asseguts al sofà (o a la gandula xarrupant un mojito), veurem passar, per la pantalla tonta, idíl.lics paisatges de la França del dos cavalls i el pastís: terres ondulades, vinyes verdes esllavissant-se pels costers, solitaris espadats atlàntics, poblets amb cloquer, rotonda i monument aux morts du 14-18. I en aquesta edició, passats els boirosos i gloriosos ports pirinencs, veurem paisatges molt més coneguts, molt més propers…

Amb tot, jo que no hi entenc gaire, trobo que el Tour de França ha anat perdent, de mica en mica, aquella aurèola mítica que havia tingut. A cada edició hi ha escàndols per dopatge. A cada bugada hi perden un llençol de credibilitat: guanyadors que han de renunciar al títol -que això sol ja és prou gros, quan passa més d’una vegada!- i corredors sempre sota sospita (cosa que espatlla bastant l’efecte mític de la peripècia). Tot i amb això, l’espectacle de l’esforç humà sobre les dues rodes i la  lluita, a força de pedal, contra un pendent molt pronunciat, continua fascinant les multituds. I la desfilada de paisatges camperols i carreteres acabades d’enquitranar i gent amb gorra i bandera aplaudint, continua sent perfecte per a l’hora ensopida de la migdiada. Però és molt nou això del dopatge al Tour? Sembla que no. Ja el 1924, aviat farà 85 anys, l’immens periodista de Vichy, Albert Londres -que va morir en un accident quan el vaixell en què tornava de la Xina va patir un incendi (hi ha qui pensa que l’incendi va ser provocat justament pels grans traficants d’armes i drogues, que sortien amb noms i cognoms i força mal parats del reportatge que duia el periodista entre les mans)-, aquest grandíssim pioner del periodisme d’investigació, del reportatge acolorit (va escriure sobre el tràfic de blanques europees a Buenos Aires, sobre la vida en un penal a la Guaiana, sobre els baixos fons de Marsella, etc.), as del periodisme lliure, subjectiu, personal, veraç i literari (que en la grisor actual encara brilla) ja va publicar una sèrie de reportatges sobre el Tour d’aquell any on demostrava l’explotació física i mental, la necessitat de recórrer a l’ús de substàncies dubtoses i el mal tracte que rebien les glòries de la bicicleta per part d’una organització que no veia persones, sinó màquines de pedalar. Londres va recollir aquests reportatges en un llibre que va titular: Les forçats de la route o Tour de France, tour de souffrance. En un dels capítols entrevista els germans Pélissier, que decideixen abandonar la cursa a Coutances (Baixa Normandia), després que un d’ells, Henri, el que defensava el títol, es sentís vexat perquè en un dels controls, sense demanar-li permís, li havien tret la samarreta per comprovar si en duia una altra a sota. Segons explica a Albert Londres, que el va a entrevistar al cafè de la Gare, on uns quants ciclistes s’estan prenent una xocolata després d’abandonar, “es poden dur tantes samarretes com vulguis, però si surts amb 15 has d’acabar amb quinze!” Els germans expliquen que els de l’organització, capitanejats per Desgranges (patró i “inventor” del Tour) els tracten com a gossos. Que s’han de posar cocaïna als ulls i cloroform a les genives i s’han de prendre pastilles a dojo per poder aguantar aquell suplici. Que tenen moltes cagarrines, que perden les ungles dels peus, que la cursa és inhumana, que els organitzadors són una mica sàdics i tot. I en un altre moment de l’entrevista, Henri Pélissier diu, més o menys: “aviat només hi quedaran pòtols, no hi haurà cap artista. L’esport s’ha tornat boig, està fora de control!”  Crec que ja ho he dit: això era el Tour del 1924.  Aquest any passa per Catalunya. I encara serà digne de veure!

QUÈ COI ÉS AIXÒ D’EUROPA?

Aquesta idea vella i capficada d’Europa ve de Roma o d’Aquisgrà? És també Europa Istambul? I Tetuan? I per què Israel (la mala consciència dels europeus) envia representants -i sovint surten guanyadors- al festival freak d’Eurovisió? És dels europeus l’aigua que rega Europa? L’aigua industrial del Rin, la més poètica i musical del Danubi, la nascuda al cim d’Europa, la més rabiosa, la del Roina….Europa què coi és? Una comunitat d’interessos econòmics o una unió d’estats cristians? I doncs la bandera, representa o no representa la corona i el mantell de la mare de Déu?

(segueix…)

Perquè, amic lector, i qui sap si futur europeista, trobaràs versions per a tots els gustos i tan allunyades les unes de les altres com ho està Algesires de Haapsalu o Malta de Reijkiavik. Uns, de molt bona fe, diuen que la bandera blava amb el cercle de dotze estrelles daurades de cinc puntes està inspirada en un mantell de la mare de Déu, que es pot veure en alguna església de París (un mantell que ja surt descrit al llibre de l’Apocalipsi). Uns altres, de més descreguts i molt socials, ni ho esmenten això de la verge. Diuen que el blau és un color potent i pacífic i que el cercle d’estels d’or vol dir unió i perfecció. Uns altres, més tecnològics i progressistes, parlen dels mesos de l’any -que són dotze- i de les hores d’un rellotge -que també són dotze- i de l’esfera, que és tècnica i perfecció i mecanisme. D’altres, qui sap si europeistes esotèrics, parlen dels apòstols, que també eren dotze i de la màgia i l’absolut i de la vinguda de l’esperit sant i de les dotze cartes de la baralla. Per a mi -i crec que per a molta altra gent- Europa és l’Interail de quan tenia vint anys. Són aquells trens que agafaves a Viena i no paraven fins a la mar Negra o que agafaves a Belgrad i anaven a Atenes o que agafaves a París i anaven a Berlín. Per a aquesta gent com jo, doncs, la bandera d’Europa hauria de ser feta de dues línies daurades paral.leles, que es van ajuntant a l’horitzó però mai s’acaben de tocar del tot: dos rails. Sobre fons blau; res a dir! Construir Europa voldria dir fer més vies de tren. D’ample europeu, clar!