EL PODER DE GUARDIOLA.

El contingut i el títol del post d’avui són oportunistes. Ho reconec. Tot i que el tema no vol ser tant el futbol com l’immens poder dels futbolistes…i dels entrenadors (i de tots els esportistes; una persona d’Illinois em va dir fa anys: a Chicago Michael Jordan és Déu!) Són deus, són influents. Només cal que fem memòria d’allò que va passar entre Pep Guardiola i Els ponts de Madison County…

Us en recordeu de la novel.leta de Robert James Waller, discreta, que després es va convertir en una bastant acceptable -tot i el tema, una mica embafador- pel.lícula protagonitzada per Clint Eastwood i Meryl Streep? Doncs recordo que el Pep Guardiola jugador del Dream Team, en una entrevista no sé on, va dir que s’estava llegint aquesta novel.la i que li estava agradant. Les vendes es van disparar. Nou o deu edicions en català. Un fenomen. Amb això vull dir que es pot ser un excel.lent jugador de futbol o el millor entrenador del món i no necessàriament entendre gaire de literatura. I es pot ser lector feliç, passar-ho molt bé i no tenir cap necessitat, ni ganes, d’anar més enllà d’allà literàriament (cosa que no critico, ans al contrari). I tampoc em consta que Guardiola volgués fer de crític literari ni de res semblant; senzillament algú li va demanar què llegia i ell va contestar que allò, aquella història d’amor de Francesca, una dona inquieta i una mica pàmfila, que s’avorria enmig dels infinits camps de moresc d’Iowa, fins que va arribar un fotògraf (que després, gràcies al cinema, vam saber que era Clint Eastwood). I Guardiola va explicar que aquesta novel.la li estava agradant. Res a dir. Només destacar que el poder de Guardiola va ser en aquell moment molt gran, però que avui, demà o qualsevol dia d’aquests, el seu poder d’encomanar entusiasme per qualsevol música, llibre o producte cultural s’ha multiplicat per mil, o per tres mil. És per això que li demano prudència (que ja ha demostrat que en té). I res més. Felicitar-lo i felicitar-nos tots.

MANERES DE CAMINAR

Les secallones i esllanguides, i a voltes sexis, models de passarel.la caminen posant una cama davant de l’altra, a grans gambades, i jo diria que arriben aclaparades, com si portessin un pes al cap o un problema a les espatlles: és aquesta la manera de caminar del segle XXI? Perquè és evident que cada època té la seva forma pròpia d’anar. Cada època i cada persona. Els motoristes de grossa cil.lindrada i les amazones fan un caminar garrell. Les dones antigues, tornant de la font, caminen amb un braç a la cintura, que els fa de nansa, i l’altra que aguanta el càntir damunt del cap (semblen deeses de la fertilitat i la pluja). Les dones de la vida…

….de la vida relaxada, depèn d’on es posin a fer de reclam: n’hi ha que caminen elegants, com els clients que busquen, i d’altres que s’esforcen a mostrar allò que al meu terròs en diem el dot de Salselles….un bon cul i unes bones mamelles! I així, rebotides, intenten avançar per un món que els passa pel davant amb caminar dubtós, viciós i reprimit. Després hi ha el caminar del militar, que fins i tot quan va a comprar el diari desfila i apunta amb canons. I el caminar d’aquell que té pressa i no té complexos i va amb tots dos braços remant, remant, remant. I aquell o aquella que mentre camina mou el cap a dreta i esquerra, com si el cap li fos timó i manillar i volant. Hi ha el caminar arrossegat del vell amb sabatilles de quadres i el caminar arrossegat del que passeja un gos gros (que no són equiparables) i el caminar arrossegat de qui no gosa aixecar els peus, per por de fer el ridícul, perquè duu talons o va massa plana o té una pedreta a la sandàlia. Després et trobes gent que camina remenant el cul, amb el cul sortit o amb el cul estret. L’adolescent que camina amb ganes de fer-ho bé, però no sap com es fa això. I l’altre adolescent que porta els pantalons baixos i sembla que hi dugui la tova i camina amb por de perdre’ls i amb ganes que se li vegin els calçotets, Calvin Klein. I la del tanga, que camina conscient de cada moviment de natges. I el caminador del camí de Sant Jaume, que va gaspat com un gos de caça. També hi ha el caminar fent saltironets, de pardal, i el caminar a grans gambades i amb els turmells torçant-se, de vell rocker amb camperes o de vell hippie amb camperes o de vell motard amb camperes. També s’han vist caminars decidits de gent que sap on va i què vol i caminars cançoners i caminars lascius i caminars de dins una església. Llavors hi ha aquell fer equilibris per travessar tot un menjador fregat i aquell caminar de qui li pesa el cul, li fan nosa els collons o s’està pixant. Hi ha el caminar xulesc de Madrid i el caminar salerós de Sevilla i el caminar eixut de Barcelona i el caminar glamurós de París; són els caminars tòpics. El caminar d’estiu, més deixat anar, més xerraminc, a retaló, i el caminar d’hivern, més recollit, més de canya alta. El de muntanya, el del pla i el de les sorres calentes. Després hi ha el caminar de no saber què fer amb les mans. Uns les porten agafades a la part de darrere, com per pensar o per passejar per un claustre o per educar criatures. D’altres duen una carpeta o una bossa o un cabàs a una banda i remen i remen i remen amb el braç que els queda lliure. I també hi ha qui du els braços plegats davant la pitrera (això és freqüent en dones molt mamelludes i en homes rars). A mi m’agrada molt el caminar amb les mans a les butxaques, però no tots els pantalons serveixen…i no sempre duem jaqueta. Però tornem al principi: ¿quin és el caminar característic d’aquest començament de segle? Potser el caminar capficat amb la mirada perduda i un mòbil a l’orella…el caminar xerrant. Allò que abans feien els bojos.

 

UNA EDUCACIÓ FRANCESA?

Llegint l’excel.lent llibre de memòries de l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff, que porta per títol “Una educació francesa”, m’he preguntat algunes coses. Per exemple, si és millor ser “administrativament” francès o bé això que ens ha tocat…

Un servidor s’ha regalat una mica d’educació francesa, de manera mig autodidacta, i crec que estaria en disposició de fer la comparativa. Però, clar, en el meu cas, això de l’educació francesa és una cosa triada (mentre que l’espanyola és obligada). L’educació (i la cultura) francesa també té els seus problemes (que són semblants als de l’espanyola): prepotència, malestar imperialista, visió curta del món, grans xifres. De literatura i art es podria discutir, però de chanson i de cinema i de teatre no. La cultura catalana, que està ficada allà al mig i és una de les “culpables” de la “malaltia” nacional espanyola (vegeu partit d’ahir a Mestalla) en canvi és poca cosa més que un granet de sorra a la sabata, res, per a la francesa. Però Bezsonoff, que només és tres o quatre anys més gran que jo, també em demostra una cosa: el fet generacional marca. Tots hem jugat al Monopoly, al Risk i a les cartes de famílies del món. Tots hem vist pel.lícules americanes de ciència ficció. Tots hem menjat pa amb xocolata. Tots hem tingut un garatge de joguina amb ascensor. I hem jugat a bales i hem fet el ximple a escola. I hem tingut algun oncle amb un dos cavalls. Amb el benentès -que diria el conseller Nadal a Polònia- que jo sóc i em considero català (o europeu de cultura catalana) i no veig per què hauria de triar res més, cap altra cultura, cap altra identitat. Agafar, aprendre, mirar, escoltar, gaudir d’aquí, d’allà i de més enllà: això és el que ens convé. Ara, tenir “personatges” com el Joan-Daniel Bezsonoff a la literatura i la cultura catalanes, no fan més que eixamplar-nos l’horitzó. I així, no tots els escriptors en català nascuts als seixanta han tingut el joc del Monopoly de la ciutat de Barcelona, alguns l’han tingut de París…Passeig de Gràcia, Rue de la Paix, Champs Elisées, Via Augusta, Rambles, Boulevard Saint Michel, etc…

LA PIPPI LANGSTRUM (dona de mitjana edat)

-Qui és la Pippi Langstrum?
-Doncs mira, fill. És una mossa de nou anys que viu sense els pares. Té un cavall “tunejat” i un mico filós amb jersei fet de ganxet. Sota el llit hi té un cofre amb monedes d’or. Menja amb els peus sobre la taula. No li agrada anar a escola. Té una força descomunal i, a més a més, va vestida com una pidolaire….

-Ostres, ostres!I com has dit que es diu?

-Pippi Calcesllargues…

…els seus amics es diuen Tommy i Anika i tots dos flipen amb les idees boges que té la Pippi. També hi ha una senyora -la tia “Pastelius”- que vol portar la Pippi a algun centre de menors. Però la Pippi no es deixa. El pare de la Pippi és capità d’un vaixell pirata i una vegada la Pippi el va anar a alliberar d’una presó en una illa. La Pippi viu en un bonic poble de Suècia, però la coneixen també a Finlàndia a Estònia i més avall.
Aquest any, l’actriu que interpretava la Pippi, la Inger Nilsson, ha fet cinquanta anys. Quan jo era petit i estava enganxat a la Pippi, un dia van entrevistar la Inger Nilsson en un xou nocturn de tve. La noia, que llavors ja devia passar dels vint anys, em va semblar molt i molt gran…quasi una vella. En canvi les fotos, que he vist aquesta setmana, de la Pippi com a dona de mitjana edat, m’han fet pensar que es conserva molt bé, que es veu molt jove. Coses de la perspectiva! Amb tot, el temps passa…i com passa! Els ulls de la Pippilota, però, continuen sent aquells tan trapelles, aquells tan lliures, tan tristos (quan parlaven de la seva mare que era al cel) i tan aventurers. La seva mirada continua convidant-nos a la transgressió. Diuen que Inger Nilsson no ha pogut fer mai res més de bo (s’entén que com a actriu); a mi no m’estranya gens. Aquesta dona, fins i tot als noranta anys, continuarà sent la mestressa d’aquella doble guspira verd-blava dels ulls de la cara (i per molt que es pentini sempre hi veurem dues trenes trempades a banda i banda). Diuen que una Pippi d’ara portaria piercings i es tatuaria i què hi sé què més. No dic pas que no.  La sèrie, vista avui i amb ulls d’avui, té coses que dius, ai, però s’aguanta molt bé i continua sent políticament incorrecta i continua disparant la imaginació dels petits.

Per cert, quan tindrem la Pippi en català, més enllà del teatre i alguns llibres?
La necessitem com els espaguetis que ens mengem.