TRIESTE/TRST (el lloc on sempre tornem)

Què coi té Trieste, que sempre hi tornem? Amb la imaginació, clar. O amb les lectures…per Sant Jordi em van regalar El viatjar infinit (edicions de 1984), de Claudio Magris i ja torno a tenir el cap ple de Trieste. De Trst, que diu la minoria eslovena de la ciutat (el 5 per cent)… 

Faltada d’art -en comparació amb altres ciutats italianes de la seva mida- i sobrada de vent (diuen que allà hi ha la lluita entre la Bora, que bufa del nord, i el Xaloc, que puja del sud) la ciutat és molt i molt literària. Diré només uns quants noms d’escriptors que hi han nascut o viscut: Joyce, Rilke, Italo Svevo, Umberto Saba, fins i tot la Susana Tamaro va néixer allà. El mateix Magris (que vaig tenir la sort de trobar al cafè San Marco, l’única vegada a la vida que hi he entrat, i per qui em vaig fer dedicar Microcosmos, un dels seus llibres essencials). Stendhal també hi va passar i explica que va ser emportat quatre passes pel vent. I Josep Pla, que en una pàgina brillant diu que a la ciutat hi ha uns passamans per agafar-se en alguns carrers on la Bora bufa molt! Trieste és, també, una babel de llengües i dialectes. Frontera entre el món eslau i el llatí, entre el món germànic i la mediterrània: va ser el principal port de l’imperi d’Àustria-Hongria, ciutat de referència per a molta gent d’Ístria (la península on es barregen croats, eslovens, venecians, italians, fins i tot descendents de romanesos que hi porten segles) i va ser una de les ciutats d’acollida dels italians que el 1947 van haver d’abandonar Fiume (avui la Rijeka dels croats). Formant part d’aquell èxode impressionant -milers i milers de persones- hi havia Marisa Madieri, esposa de Claudio Magris, morta ja fa anys. D’ella és l’esplèndida i inoblidable crònica Verde agua, editada per Minúscula, un llibre que si encara no heu llegit no sabeu el que us perdeu!

Sigui per culpa d’una nova lectura de Magris o de Svevo o de Madieri o de Pla (o un conte del darrer llibre de Susanna Rafart), sigui per l’aroma intensa d’un cafè, per la llum fina de l’Adriàtic (que ens arriba d’una foto, d’un documental) o per estar repassant la complicada història de mitteleuropa, un món decadent que a Trieste s’aboca al mar…sempre, sempre hi ha una excusa per tornar a Trieste. Amb la ment, si més no.

PLOVENT PEDRES (més coses -increïbles- que m’expliquen)

L’altre dia em va venir una dona (amb cultura i força viatjada) i em va dir que “ara” hi ha unes famílies, “de classe més aviat baixa”, que es “dediquen” a anar per aquests mons de déu a fer fotos a les seves filles “vestides de Primera Comunió”….sí, sí, tal com t’ho dic!

I jo que li contesto:

-Però què té d’estrany? Deuen fer proves pels recordatoris…

-No, no. Aquestes nenes no han fet, ni pensen fer mai, la Primera Comunió!

        La cosa té tot l’aire de llegenda urbana, però la meva informadora -que no és gens donada al somieig- em va assegurar que ja n’havia sentit a parlar abans, però que aquell matí ho havia vist amb els seus propis ulls: baixen del cotxe, entren a l’església, no parlen amb el capellà ni amb el sagristà ni amb ningú. Es fan les fotos i se’n tornen pel mateix camí d’asfalt per on han vingut.

Si acceptem que aquesta cosa passa, ens haurem de preguntar si és culpa de la crisi econòmica, del Papa de Roma, d’un montillisme mal entès o si ja vé de molt lluny i és un aspecte més de la crisi de valors del món occidental o culpa de la tele o conseqüència obligada de la cultura dels parcs temàtics o enyorança sobtada dels rituals de pas. El fenomen existeix, perquè la meva informadora l’ha vist: hi ha unes famílies que, quan arriba la primavera, un dissabte qualsevol -o un diumenge- vesteixen la seva nena de llarg i de blanc, li improvisen uns tirabuixons i la carreguen al cotxe (millor si és una furgoneta). Surten de barriades i ciutats de l’extraradi i s’encaminen cap a delitosos paratges rurals, entre groc de ginesta i vermell de gallerets. S’aturen davant les portes d’esglésies bucòliques, solemnes monestirs o bé santuaris emblanquinats, fan fotos sense mirar prim (avantatges del món digital), tornen a pujar al cotxe anant amb compte que el vestit no s’arrugui i, apa….

Se’n parla. La meva informadora ho ha vist. Però ho ignorem gairebé tot d’aquest nou fenomen. No sabem si els pares també van mudats. Si això només es fa amb nenes o també s’acostuma a fer amb nens (vestits de mariners o de frarets). Si els pares són creients, descreguts o indiferents. Si hi ha regals. Si també es fan fotografies davant façanes de restaurants, si es roben cartes i menús, si es fan servir figurants, si hi ha pastissos, si es fan trucs amb el fotoshop. Tampoc sabem si el vestit és nou de trinca o s’aprofita el de la mare o el de la germana gran. I el gran dubte final: hi ha recordatori d’aquesta comèdia? I si n’hi ha, es reparteix?

Des que la meva informadora me’n va parlar, no em puc treure el fenomen del cap. Penso en la família obrera del nord d’Anglaterra que va retratar Ken Loach a “Raining Stones”, aquell pare que encadenava feines precàries (i sovint fora de la llei) obsessionat amb comprar un vestit nou per a la Primera Comunió de la seva nena (tot i que el capellà li aconsellava fer servir un vestit de segona mà).  Allò, però, era una lluita per la dignitat….això nostre, si de debò existeix, no acabo de trobar com definir-ho…

EL CUL DEL MÓN ÉS AL CENTRE DE FRANÇA

Pocs dies després de fer els 18 anys, acompanyat d’una de les meves germanes i una cosina, vaig començar a voltar món. Vam comprar un bitllet circular Barcelona-Lió-Llemotges-Tolosa-Barcelona. Aquest bitllet, un BIGE, permetia fer aturades a qualsevol lloc, sempre que no sortissis del trajecte preestablert. Érem l’estiu del 1984. Dúiem un pressupost de mil pessetes per dia (sis euros), una tenda canadenca i una mica de menjar enllaunat. Vam passar per Guéret, una vila llemosina. Jo llavors no sabia encara res de Pierre Michon…

Michon, l’autor Francès viu que més admiro, va publicar -precisament aquell any 1984- el seu primer llibre, Vies minuscules, una obra mestra que el pas del temps fa créixer i créixer. Durant aquell viatge iniciàtic no ens vam aturar a Guéret (on sí que s’havia aturat un amic nostre que havia fet aquella mateixa ruta un mes abans) sinó que ens vam aturar a la veïna Montluçon…la veritat és que aquella zona del Massís Central ens va semblar el cul del món (a nosaltres, que veníem del Lluçanès!)  Si jo llavors hagués conegut Pierre Michon, hauria insistit a fer parada a Guéret, que és on l’escriptor va viure els anys d’institut…o potser hauria fet tots els possibles per anar fins a Les Cards, lloc on va néixer com a fill dels mestres. Les Cards és un caseriu, un llogarret minúscul, que ajuntat amb molts d’altres forma el petit municipi de Chatelus-le-Marcheix, que avui dia té pocs més habitants que el meu poble (en aquesta zona, que és el cul del món, discorren les inoblidables històries de vies minuscules). Michon -que potser té un caràcter agre i qui sap si un ego inflat- a vegades renega d’aquest racó llemosí on un dia sonà “lo seu primer vagit” i sempre anomena “patois” la variant de la llengua occitana que allà es parla (o es parlava). Ell diu que no és d’enlloc: potser és veritat. Com Faulkner -un altre autor que admiro- té una relació rara amb la terra que el va veure néixer, però cap dels dos seria el que és sense venir d’on ve…encara que sigui el cul del món, el Llemosí, l’Alvèrnia, les darreres ondulacions del Massís Central, el lloc esmorteït que vaig travessar en ple viatge iniciàtic.

LA PRIMAVERA A PALMA

A Mallorca sempre hi plou. Vull dir quan jo hi vaig, que és quasi mai. I, anant-hi l’altre dia, em vaig trobar a l’aeroport de BCN una treballadora de seguretat que, en el més pur estil peixatera, cridava: “boootas, botiiiines, zapatos de taaacón…” I tot seguit, dirigint-se a unes senyores grans i alemanyes d’aquelles amb un bolset que ja es veia que tenien por que els el robessin, va i els pregunta: “ordenadores?computer?” I les senyores grans i alemanyes no acabaven de veure on s’imaginava aquella peixatera/segurata que podien dur elles amagat el computer….i jo, que duia dues bosses negres, a mi no m’ho va pas preguntar. Envoltat, doncs, de gent gran i alemanya, vaig arribar a Palma. I com sempre, hi plovia…

 

Plovia amb un dolç xim-xim mallorquí, com una vegada que hi vaig ser al novembre. I el cel era gris i baix com una vegada que hi vaig ser al juny. Per trobar en el meu record una Mallorca amb sol continu hauria de recular cap al viatge de fi de curs que vaig fer als catorze anys…inoblidable Can Pastilla! Els illencs es fan estimar, però arriben a ser tan exagerats que, en comptes de trucar per telèfon “criden” i en comptes de preocupar-se “passen pena” i en comptes de cognom tenen “llinatge”, com ja sabeu. Però tornem, tornem a les bosses de les senyores grans i alemanyes que van volar amb mi (perquè em vaig passar tot el viatge pensant què hi podien dur i també, amb una certa aprensió, intentant esbrinar per què no volava cap més persona jove ni mediterrània en aquell avió d’Air Berlin que feia olor, no d’arrencat, sinó d’eutanàsia activa). I doncs, m’imagino que hi duien un mocadoret de butxaca, una ampolleta de colònia, uns caramelets d’herbes suïsses….res, tot cosetes en diminutiu. I potser un mòbil, però dubto que duguessin cap computer. Ni una blackberry. I un home gran i alemany, quan ja érem a l’autobús que ens duia de la pista a l’aeroport de Palma, va aixecar un barret de palla (que s’havia comprat a Barcelona emportat per l’optimisme) i, bo i mirant al seu voltant -tot ple de testes blanques i teutones, menys la meva- i contemplant els tristos vidres regalimosos del bus i mirant les desenes d’avions vermells aparcats sota la pluja i que nomien Berlin, va dir, amb gran desencís: Mallorca!

Jo, en canvi, trobo que Palma sota la pluja és una delícia. I també m’encanta anar-hi per alguna cosa relacionada amb els llibres, amb la mateixa naturalitat que aniria a Manresa, La Seu d’Urgell o Morella. Per cert, tot i el persistent xim-xim, la Rambla de Ciutat de Mallorca estava plena de palmes i palmons. Símbol de primavera com n’hi ha pocs.